Oda al ametller florit

Oda al ametller florit

Part I (4 de febrer)

els ametllers comencen a florir

sota un cel ras, blau i brillant

cada pètal blanc sembla un diamant

a cada cant d'ocell, una flor s'ha d'obrir

Part II (11 de febrer)

ametller has quedat tot blanc

ara que el febrer és ben entrant

les gràcies et dona cada vianant

tot joiosos, reposant al teu banc

Part III (18 de febrer)

ametller blanc, brunzit de borinot

la matinada és freda i tardana encara

el pit-roig canta, amb una veu alta i clara

neu a cada branca, primavera a cada brot

Part IV (4 de març)

l'ametller ja verdeja, amb els seus brots

i les incipients fruites treuen el cap

una flor despistada s'obre de bat a bat

i ella sola, presumeix davant de tots

Sos

 a lo alto de una colina
una muralla se perfila
abierta os acoge a vos
la pequeña villa de Sos

paso a paso, se inclina la calle
cada fachada esculpe un detalle
escalones y portales se suceden
siglos de historia les preceden

subiendo a mano izquierda
se alza un palacio de piedra
donde dicen, vivió un notable
sin apenas luz ni agua potable

desde arriba todo es tierra y teja
un castillo, una muralla vieja
una campana que resuena
a riqueza, a memoria, a pena

una cripta, una iglesia, una torre
un Cierzo enojado las recorre
que del románico a este siglo
de fiesta en guerra fue testigo

dejo en dias de canícula
este escenario de película
volveré a por más relatos
y a pasar muy buenos ratos

Navidad

hoy fue una Navidad sin luna y mucho sol

pisé por la mañana verdes prados mojados

precipitado cayó el atardecer, como siempre

el cielo anduvo azul de día, estrellado de noche

la mesa se llenó pronto de copas y bocados

yo siempre digo que no me gustan los regalos

pero la vida se empeña en enviar sorpresas

sin avisar, sin envolver siquiera y sin motivo

la sobremesa se alargó, no hubo cena

con mi cabeza ausente, y la copa llena

brindis se sucedían, por los presentes

y el mensaje allí seguía, sin contestar

la última brasa del hogar se apaga

parpadean aún las luces del árbol

en mis ojos fatigados se refleja todavía

la luz de la pantalla, y tu sombra gris

Kathy's Song (Simon and Garfunkel)

I hear the drizzle of the rain
Like a memory it falls
Soft and warm continuing
Tapping on my roof and walls

And from the shelter of my mind
Through the window of my eyes
I gaze beyond the rain-drenched streets
To England where my heart lies

My mind's distracted and diffused
My thoughts are many miles away
They lie with you when you're asleep
And kiss you when you start your day

And a song I was writing is left undone
I don't know why I spend my time
Writing songs I can't believe
With words that tear and strain to rhyme

And so you see I have come to doubt
All that I once held as true
I stand alone without beliefs
The only truth I know is you

And as I watch the drops of rain
Weave their weary paths and die
I know that I am like the rain
There but for the grace of you go I

El meu terrat

he pujat aqui al terrat
és un desert assoleiat
amb plantes i espines
cables, tubs i antenes

el terra és de rajola gris
les parets, color ciutat
la roba estesa, blanca
i el cel, blau primavera

hi ha una barana de pedra
i un abisme de finestres
hi ha un aire que s'enfila
i un xivarri d'orenetes

altiplà de totxo i ciment
refugi del meu pensament
un cim de portes i escales
asil furtiu d'enamorats

el meu carrer dóna vertigen
a baix, minúscula, tota la gent
petites vides, grans anhels
i tots semblants, i diferents

arrepenjat a trenta metres
amb una ploma i tres llibretes
aquí al terrat el temps s'atura
i és com si fos a la natura

Ohlalà

El perfum de les acàcies dibuixava un somriure a les teves galtes, colrades i amb una prominència derivada del teu gest i la seva carnositat natural.
Tancaves els ulls mentre capturaves amb el nas les essències primaverals, i no podies veure com jo observava en aquell instant de felicitat, l'ondulació que l'encara fresc vent d'abril provocava a la teva faldilla llarga i als teus cabells mig agafats per un clip en forma de drac.
Ohlalà! , vas dir en obrir els ulls mentre canviava la direcció del vent i els aromes perdien consistència. Vas arrancar un somriure de mi, ens vam mirar amb complicitat i vam seguir el passeig entre els carrers plegats de gent aliens a les flors i a les nostres dèries.
Aquella imatge em va acompanyar molt de temps gravada a la memòria, més que totes les nostres converses més o menys profundes pendents de solucionar, més que l'escalfor de la teva pell les fredes nits de febrer, més que la teva mussaca i les teves espècies, més que la teva manera curosa de pronunciar paraules amb el teu particular accent.
Tu sempre deies que la comunicació és el més important, que d'un temps ençà ho solucionaves tot parlant, i segur que tens raó. Per a un cinèfil romàntic però, el llenguatge no parlat és tant o més important que el parlat, els gestos, les olors, els colors, les mirades, les carícies. I és per això que, entre totes les petites o grans converses que vàrem tenir, aquell Ohlalà! ple d'aromes, de galtes vermelles, de faldilles ondulants i de llavis alegres és l'única paraula que recordo de tu.

Ulls Negres

ara que puc mirar enrere, ara que sóc gran

si em pregunteu com ha anat tot plegat

de tot el que he viscut, he vist i he sentit

tres coses només recordo a la vida

el somriure de ma mare mentre em vestia

quan era molt petit

la olor del bosc el primer dia d'estiu

al empordà

el primer cop que vaig sentir els teus ossos

contra el meu cos

de tota la resta res no m'ha quedat

tot s'ha esvaït com un núvol

una barreja de records difosos, foscos

una rutina de vivències banals

mireu he rigut molt i també he plorat

pujat molts cims, banyat a molts mars

he conegut molts plaers i gent diversa

rondat molts carrers, moltes fondes

però tres coses, i no més, recordo a la vida,

l'escalfor dels teus ossos contra el meu pit

la olor del bosc el primer dia d'estiu

el somriure de ma mare quan era petit

*Inspirat en el text meravellosament interpretat per Marcello Mastroiani a la pel.lícula Ojos Negros (Nikita Mihalkov, 1987):

Yo he vivido cada día como si fuera una parodia, una mala imitación. Lo he tenido todo… y nada. Ni una verdadera casa, ni una verdadera familia… Ni siquiera mi hija, que nos parecemos como dos gotas de agua: no me acuerdo de nada. Si muriese en este momento y el Padre Eterno me dijera: “Romano ¿qué recuerdas de tu vida?”… La nana que me cantaba mi madre cuando era pequeño…, el rostro de Elisa en la primera noche… y las brumas de Rusia…