Vet aquí la història d'un home, valent, singular, original i temerari. Un home obsessionat, enamorat per l'aigua en forma de pluja, "l'estat més pur de l'aigua, el primigeni" segons les seves paraules. Era tal el seu amor per aquest element, que absolutament en totes les pluges de l'any, ja fossin espurnes d'aigua que els costa arribar al terra, ja fossin xàfecs llampegosos i torrencials, o cristal•lines i multiformes volves de neu, ell sortia a mullar-se, a empapar-se sense contemplacions.
Ja de ben petit, desobeint les recomanacions dels seus mestres i familiars, anava perseguint els ruixats, pel carrer, al pati, al terrat de casa. Agafaràs un pulmonia! On se es vist! li cridava la iaia. Més d'una vegada, castigat a dins de casa, tan gran era el seu estat d’histèria i rebequeria al sentir les gotes impactar sobre el celobert, que finalment el deixaven sortir a mullar-se per no sentir-lo. Au ves, ja t'apanyaràs!
Res va canviar quan va ser més gran i més senyor dels seus actes, de dia o de nit, allà on fos, ell es posava sota la cortina d'aigua, quasi immòbil mirant al cel o simplement caminant lentament entre les gotes.
Quan se li preguntava sobre el perquè d'aquest comportament quasi sempre contestava el mateix "Jo la necessito a ella, i ella a mi", responia, com si parles de la seva estimada.
A mida que va anar posant anys, es va recloure cada vegada més dins el seu món, i les seves altres activitats varen anar perdent força, al contrari que la seva principal raó de viure, l’aigua. Els darrers temps, vivia en un poble de muntanya, potser per estar a prop de les abundants precipitacions de la comarca, o potser per sentir-se més còmode lluny de les multituds. La seva arribada va ser rebuda com tot un esdeveniment al poble, i no van faltar els qui el van titllar de llunàtic i mal exemple per les criatures. “Els excèntrics passen desapercebuts a la gran ciutat, dissimulats entre tanta gent, formen part del mobiliari urbà, com una estàtua o un aparador”, va admetre en una ocasió.
La última nit que se’l va veure hi havia lluna plena, i una boira espessa omplia tota la vila, fins i tot entrava dins les cases i es mesclava amb el fum de les llars (enceses a tot drap en aquell període de l’any), creant una atmosfera inquietant. La boira va donar pas a una intensa pluja continuada i mantinguda durant tota la nit. Ell era a fora, com sempre, assedegat, feliç.
Al matí va tornar la boira i l’home més vell del poble, amb qui havia fet amistat, va ser el primer en aixecar-se. Va anar a cercar “el noi de l’aigua”, com el solia anomenar, per tots els racons habituals on solia romandre, però no el va trobar. Al tornar, la plaça estava plena com qualsevol dia de mercat, ningú va preguntar. Furiós i enrabiat, va començar a cridar; “Desagraïts! Arribarà un dia en que ningú de nosaltres viurà en harmonia amb els elements, i quan aquests vegin que ja no els necessitem, deixaran de servir-nos. I que farem llavors! Potser les nostres llàgrimes regaran els camps? Seguiu comprant, seguiu, i torneu a casa per omplir-vos la panxa, demà tornarà a sortir el sol al capdavall.
Una perseverant sequera ha envaït aquella zona des de llavors. Curiosament, dalt de les muntanyes, un estany d’aigua freda i cristal•lina brolla de forma misteriosa d’entre les pedres. Diuen, que a les nits més calmes i fosques, unes petjades solen aparèixer durant uns instants a la superfície de l’aigua.
dijous, 27 de maig del 2010
La Condición Humana I, II, III. (Masaki Kobayashi, 1959-1961)
Después de gozar con el ciclo de Kurosawa en la Filmoteca de Catalunya, me quedaron más ganas de cine clásico japonés, así que le hinqué el diente a esta trilogía de Kobayashi. Me propuse ver la primera parte para ver si me enganchaba, y al finalizar las más de nueve horas de metraje (no seguidas, no nos pasemos) puedo decir que no me hubiera importado una cuarta parte. Y es que uno se acaba encariñando del bueno de Kaji, un hombre íntegro, pacifista, humanista y socialista, que piensa por si mismo y no duda en llevar la contraria ante la injusticia, por mucha que ésta sea promovida por el estado o aceptada por la gran mayoría.
La Condición Humana es una producción básicamente antimilitarista, dividida en tres películas, que a su vez están subdivididas en dos partes cada una, aunque todo sucede de manera en que solamente se puede entender como una sola historia. Está ambientada en el período final de la segunda guerra mundial, donde el ejército imperial Japonés lucha por mantener la zona ocupada en la región china de Manchuria.
Kobayashi consigue una obra redonda en todos los aspectos que hacen del cine un arte, dirección, interpretación (a destacar Tatsuya Nakadai, que le da carisma a su personaje en todo momento), fotografía, música, guión, etc. Pese a la larga duración a la película no le sobra nada, y no se hace pesada ni lenta (aunque es mejor estar un poco familiarizado con cine oriental).
En primera parte, titulada No hay amor más grande, Kaji acepta trabajar en un campo minero de Manchuria. De esta manera consigue librarse de ir al frente y casarse con su esposa Michiko. Allí será el encargado de supervisar a los obreros, muchos de ellos prisioneros de guerra chinos. Su intención será, fiel a sus principios, mejorar las pésimas condiciones de los trabajadores, y así conseguir mejorar también la productividad. Se empieza a vislumbrar en esta primera parte la dificultad en hacer lo moralmente correcto en una sociedad en guerra, con una disciplina militar basada en el servicio a la patria por encima de los valores humanitarios.
Esta situación se ve incrementada en la segunda parte El camino a la eternidad, donde Kaji es enviado al frente. Allí se enfrentará constantemente, bajo durísimas condiciones, a la autoridad militar, dando lugar a numerosas represalias. Pese a ello, consigue ser ascendido gracias a su valentía e inteligencia.
En la tercera parte, La plegaria del soldado, Japón ha sido derrotada por los soviéticos en Manchuria, y los supervivientes huyen donde pueden o son hechos prisioneros. Kaji lucha por sobrevivir y volver a casa con su esposa, esquivando a los rusos, chinos e incluso a sus propios paisanos, quienes le acusan de desertor. Vemos a un Kaji que ha evolucionado durante el conflicto, es ya un soldado experto, y machacado por la guerra y el hambre, olvida en ocasiones sus principios para seguir adelante. Y seguirá luchando hasta el sobrecogedor y espectacular final.
En definitiva, excelente producción sobre como actuamos las personas bajo las circunstancias que nos rodean, sobre lo absurdo de los autoritarismos, sobre la envidia y la codicia, sobre la amistad y el amor, es decir, sobre la condición humana.


La Condición Humana es una producción básicamente antimilitarista, dividida en tres películas, que a su vez están subdivididas en dos partes cada una, aunque todo sucede de manera en que solamente se puede entender como una sola historia. Está ambientada en el período final de la segunda guerra mundial, donde el ejército imperial Japonés lucha por mantener la zona ocupada en la región china de Manchuria.
Kobayashi consigue una obra redonda en todos los aspectos que hacen del cine un arte, dirección, interpretación (a destacar Tatsuya Nakadai, que le da carisma a su personaje en todo momento), fotografía, música, guión, etc. Pese a la larga duración a la película no le sobra nada, y no se hace pesada ni lenta (aunque es mejor estar un poco familiarizado con cine oriental).
En primera parte, titulada No hay amor más grande, Kaji acepta trabajar en un campo minero de Manchuria. De esta manera consigue librarse de ir al frente y casarse con su esposa Michiko. Allí será el encargado de supervisar a los obreros, muchos de ellos prisioneros de guerra chinos. Su intención será, fiel a sus principios, mejorar las pésimas condiciones de los trabajadores, y así conseguir mejorar también la productividad. Se empieza a vislumbrar en esta primera parte la dificultad en hacer lo moralmente correcto en una sociedad en guerra, con una disciplina militar basada en el servicio a la patria por encima de los valores humanitarios.
Esta situación se ve incrementada en la segunda parte El camino a la eternidad, donde Kaji es enviado al frente. Allí se enfrentará constantemente, bajo durísimas condiciones, a la autoridad militar, dando lugar a numerosas represalias. Pese a ello, consigue ser ascendido gracias a su valentía e inteligencia.
En la tercera parte, La plegaria del soldado, Japón ha sido derrotada por los soviéticos en Manchuria, y los supervivientes huyen donde pueden o son hechos prisioneros. Kaji lucha por sobrevivir y volver a casa con su esposa, esquivando a los rusos, chinos e incluso a sus propios paisanos, quienes le acusan de desertor. Vemos a un Kaji que ha evolucionado durante el conflicto, es ya un soldado experto, y machacado por la guerra y el hambre, olvida en ocasiones sus principios para seguir adelante. Y seguirá luchando hasta el sobrecogedor y espectacular final.
En definitiva, excelente producción sobre como actuamos las personas bajo las circunstancias que nos rodean, sobre lo absurdo de los autoritarismos, sobre la envidia y la codicia, sobre la amistad y el amor, es decir, sobre la condición humana.


Menuda (J.M. Serrat)
M'he de confessar, el títul d'aquest blog es va inspirar en aquesta cançó.
Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.
Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.
Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.
Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs
i em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.
Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.
Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.
Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.
Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs
i em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.
diumenge, 2 de maig del 2010
dimarts, 30 de març del 2010
dilluns, 1 de març del 2010
El viatge
Vaig caminar de pressa, quasi corrent, per pujar a l’autobús. No era el número que havia pensat agafar en un principi, però em donava igual. Aquell era el que se’m havia creuat i un impuls em va fer saltar cap a dins, com si m’hi anés la vida, com si aquell acte m’anés a canviar el meu destí cap a millor.
Llavors vaig anar a seure al final de tot, on un pot estirar les cames i analitzar amb perspectiva tot l’espai del vehicle, les esquenes i els perfils de la gent asseguda, les cares i moviments dels que romanen de peu, mirant atentament d’atrapar un lloc lliure. El sol m’escalfava amigablement l’esquena i el suau tremolor del motor m’ajudava a relaxar-me, de manera que l’excitació produïda per aquella sobtada decisió es va anar dissipant, i poc a poc m’anava endormiscant.
Just al meu davant, dret, hi havia un home vell, amb la cara arrugada. Cada plec de la seva pell dura i rasposa semblava explicar un cru episodi de la seva vida. Uns ullets petits li brillaven de manera intensa, la seva mirada era sovint curiosa, tot i que a estones la deixava perduda, pensativa. Duia un bastó de fusta amb el mànec encorbat, com la seva esquena, i l’altre mà agafava un carro dels d’anar al mercat ple d’estris de tota mena, aparentment sense massa utilitat. De tant en tant anava remenant el contingut del carro, com si busqués quelcom necessari o que hagués perdut.
Jo anava observant el curiós home a la vegada que l’autobús s’endinsava per barris de la ciutat desconeguts per a mi, cosa que m’agradava i em feia mantenir despert. Finalment però, sense adonar-me, la son em va atrapar, doncs en un tancar i obrir d’ulls l’escenari havia canviat completament.
Ara viatjava en un d’aquells vells autobusos pintats de color vermell, força sorollosos i de formes arrodonides que corrien per la ciutat fa més de vint anys. Una barra metàl•lica el travessava del principi fins al final, on hi penjaven uns mànecs per agafar-s’hi amb les mans. Els seients eren durs, de plàstic nu, i els omplien una variada representació d’escolars de l’època. De fet, jo era un d’ells.
Portava una cartera sobre les cames, plena de llibres i quaderns d’espiral, i estava assegut al costat de la finestra, amb el meu anorac vermell. A fora semblava fer bastant fred, era un dia d’hivern dels que no ve de gust anar a l’escola, però ja era massa tard per canviar-ho. Davant meu hi havia un vailet que no aixecava dos pams de terra i es menjava un pastisset de xocolata, mentre la que devia ser la seva germana gran, al seu costat, carregada també amb una feixuga cartera, li netejava la boca de tant en tant amb un tovalló de paper, tot xerrant amb les seves amigues.
Al meu costat hi havia un home de mitjana edat, inquiet, duia un munt de papers que anava remenant, com si busqués alguna cosa important en ells. Aquella cara era molt coneguda per a mi, em vaig quedar sobtat i una mica espantat. Jo no solia parlar amb desconeguts en aquella època, però en aquell moment, arrossegat per les circumstàncies, li vaig dir: Vostè! Hauria de fer alguna cosa!
Ell em va mirar i de forma serena, amb mig somriure a la boca va contestar: Hauries de deixar de somiar.
Llavors vaig anar a seure al final de tot, on un pot estirar les cames i analitzar amb perspectiva tot l’espai del vehicle, les esquenes i els perfils de la gent asseguda, les cares i moviments dels que romanen de peu, mirant atentament d’atrapar un lloc lliure. El sol m’escalfava amigablement l’esquena i el suau tremolor del motor m’ajudava a relaxar-me, de manera que l’excitació produïda per aquella sobtada decisió es va anar dissipant, i poc a poc m’anava endormiscant.
Just al meu davant, dret, hi havia un home vell, amb la cara arrugada. Cada plec de la seva pell dura i rasposa semblava explicar un cru episodi de la seva vida. Uns ullets petits li brillaven de manera intensa, la seva mirada era sovint curiosa, tot i que a estones la deixava perduda, pensativa. Duia un bastó de fusta amb el mànec encorbat, com la seva esquena, i l’altre mà agafava un carro dels d’anar al mercat ple d’estris de tota mena, aparentment sense massa utilitat. De tant en tant anava remenant el contingut del carro, com si busqués quelcom necessari o que hagués perdut.
Jo anava observant el curiós home a la vegada que l’autobús s’endinsava per barris de la ciutat desconeguts per a mi, cosa que m’agradava i em feia mantenir despert. Finalment però, sense adonar-me, la son em va atrapar, doncs en un tancar i obrir d’ulls l’escenari havia canviat completament.
Ara viatjava en un d’aquells vells autobusos pintats de color vermell, força sorollosos i de formes arrodonides que corrien per la ciutat fa més de vint anys. Una barra metàl•lica el travessava del principi fins al final, on hi penjaven uns mànecs per agafar-s’hi amb les mans. Els seients eren durs, de plàstic nu, i els omplien una variada representació d’escolars de l’època. De fet, jo era un d’ells.
Portava una cartera sobre les cames, plena de llibres i quaderns d’espiral, i estava assegut al costat de la finestra, amb el meu anorac vermell. A fora semblava fer bastant fred, era un dia d’hivern dels que no ve de gust anar a l’escola, però ja era massa tard per canviar-ho. Davant meu hi havia un vailet que no aixecava dos pams de terra i es menjava un pastisset de xocolata, mentre la que devia ser la seva germana gran, al seu costat, carregada també amb una feixuga cartera, li netejava la boca de tant en tant amb un tovalló de paper, tot xerrant amb les seves amigues.
Al meu costat hi havia un home de mitjana edat, inquiet, duia un munt de papers que anava remenant, com si busqués alguna cosa important en ells. Aquella cara era molt coneguda per a mi, em vaig quedar sobtat i una mica espantat. Jo no solia parlar amb desconeguts en aquella època, però en aquell moment, arrossegat per les circumstàncies, li vaig dir: Vostè! Hauria de fer alguna cosa!
Ell em va mirar i de forma serena, amb mig somriure a la boca va contestar: Hauries de deixar de somiar.
Desde los afectos (Mario Benedetti)
¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?
Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que el odio y el amor son afectos...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad mal sana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...
¿Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?
Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que el odio y el amor son afectos...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad mal sana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...
¿Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

