tot passejant per Barcelona
m'he amarat de petites històries
que es gesten i moren cada dia
entre brunzits i torrents de vianants
com la noia prima i espigada
tota de negra amb un davantal lligat
que escombra el seu tros de vorera
mentre noves petjades la trepitgen
o el turista despistat
preguntant per Montjuïc
amb un mapa sota el braç
en ple passeig de Gràcia
o el vell que poc a poc
va al quiosc a pel diari
i sempre xerra de futbol
amb un loquaç dependent
o el camió ple de queviures
que ha aparcat en doble fila
i uns conductors exaltats
renegant premen el clàxon
tot passejant per Barcelona
m'he adonat que els seus habitants
viuen petites histories diàries
dignes de retratar i documentar
com la mestressa amb el cabàs
ple de fruita i un peix fresc
embolicats amb paper gris
tot just sortint de la plaça
o el captaire que ve i va
demanant cinquanta cèntims
a estressats conciutadans
per comprar-se un entrepà
o la morena, d'ulleres fosques
faldilla llarga i alts talons
que de boutique en boutique
va cremant tot el seu crèdit
o la jove que espera al carrer
i es distreu amb la pantalla
que ha quedat a quarts de tres
amb un xicot impuntual
tot passejant per Barcelona
he vist com cauen les fulles
i ara el noi dels gelats
és una castanyera rabassuda
i tot es mou, i tot canvia
i tot passa i va de pressa
que el que era vell ara es modern
i el que ara es nou demà és antic
i unes línies de colors
anunciant nova parada
als viatgers mig adormits
a vint metres sota terra
i m'he vist a mi mateix
pels reflectants aparadors
entre ofertes de rebaixes
posant cara de babau
i els pardals i les cotorres
dalt d'indrets privilegiats
piulen, grallen i volen
aliens a tot plegat
divendres, 2 de desembre del 2011
dijous, 1 de desembre del 2011
dimecres, 30 de novembre del 2011
¿Y tú que tal?
A veces mientras te escucho, cuando me transmites tus inquietudes con vehemencia, siento la agonía de quien se encuentra perdido, a contracorriente, luchando en un mundo excesivamente complejo, absurdo y litigante. En esos momentos querría huir, alejarme, esconderme, un halo de cobardía y desesperanza me envuelve. Por alguna razón soy muy capaz de torear mis angustias y anhelos pero los tuyos me parecen particularmente dolorosos, quizás porque siempre te he asociado a la alegría de vivir, a la energía positiva.
Afortunadamente, al cabo de un rato y una vez relativizado el problema, sigo atento a tus explicaciones y empiezo a recrearme, me regocijo con tus gestos, tu manera de exteriorizar las emociones, la forma en que mueves las manos y empiezas a reorganizar objetos de la mesa, como si de su orden partiera el equilibrio necesario para ti.
Yo supongo que pasado un tiempo consigues una cierta paz porque todo suele acabar en un largo silencio, fumándote un cigarrillo, mientras yo analizo tus palabras intentando comprender situaciones extrañas para mi. Es entonces cuando sueles preguntar por mi vida, soltando algo parecido a ¿Y tú que tal?, y en ese momento todas mis vicisitudes, las que me atormentan y no me dejan dormir, o las que soporto más o menos bien pero las llevo a rastras día a día, todas ellas, me parecen insignificantes, por vulgares, por manidas, por aburridamente eternas, por pasadas de moda. Así que el resultado a tu pregunta siempre suele ser un poco apasionado y mentiroso, Bien!.
Nunca sé si sufres mucho o simplemente lo echas todo fuera sin contemplaciones y sin fijarte a donde va. A menudo tengo la sensación de que soy para ti una especie de depuradora, o una esponja benefactora capaz de absorber todos tus fantasmas sin inmutarse, y eso me reconforta porque sé que te ayuda, aunque yo no haga absolutamente nada.
El futuro es incierto, te percibo como algo volátil, etéreo, pese a demostrarme repetidas veces que siempre estas ahí, quizás es solamente una percepción personal equivocada, y así lo espero. Cuando nos despedimos tengo la sensación de que no nos volveremos a ver, no sé porqué. Puede que seamos dos almas estancadas en un mismo espacio y lugar, buscando su camino, haciéndose compañía hasta el día de su partida.
Hasta que no llegue ese día seguiré escuchando atentamente tus curiosas historias de conspiradores, tus desahogos con más o menos sentido y tus entrañables pero complicadas vivencias. Puede que ocasionalmente, cuando me preguntes ¿Y tú que tal?, realice algún ejercicio de catarsis parecido a los tuyos, pero siempre tímidamente, no vaya a ser que dejes de pensar en mí como un ser imperturbable y pacificador.
Afortunadamente, al cabo de un rato y una vez relativizado el problema, sigo atento a tus explicaciones y empiezo a recrearme, me regocijo con tus gestos, tu manera de exteriorizar las emociones, la forma en que mueves las manos y empiezas a reorganizar objetos de la mesa, como si de su orden partiera el equilibrio necesario para ti.
Yo supongo que pasado un tiempo consigues una cierta paz porque todo suele acabar en un largo silencio, fumándote un cigarrillo, mientras yo analizo tus palabras intentando comprender situaciones extrañas para mi. Es entonces cuando sueles preguntar por mi vida, soltando algo parecido a ¿Y tú que tal?, y en ese momento todas mis vicisitudes, las que me atormentan y no me dejan dormir, o las que soporto más o menos bien pero las llevo a rastras día a día, todas ellas, me parecen insignificantes, por vulgares, por manidas, por aburridamente eternas, por pasadas de moda. Así que el resultado a tu pregunta siempre suele ser un poco apasionado y mentiroso, Bien!.
Nunca sé si sufres mucho o simplemente lo echas todo fuera sin contemplaciones y sin fijarte a donde va. A menudo tengo la sensación de que soy para ti una especie de depuradora, o una esponja benefactora capaz de absorber todos tus fantasmas sin inmutarse, y eso me reconforta porque sé que te ayuda, aunque yo no haga absolutamente nada.
El futuro es incierto, te percibo como algo volátil, etéreo, pese a demostrarme repetidas veces que siempre estas ahí, quizás es solamente una percepción personal equivocada, y así lo espero. Cuando nos despedimos tengo la sensación de que no nos volveremos a ver, no sé porqué. Puede que seamos dos almas estancadas en un mismo espacio y lugar, buscando su camino, haciéndose compañía hasta el día de su partida.
Hasta que no llegue ese día seguiré escuchando atentamente tus curiosas historias de conspiradores, tus desahogos con más o menos sentido y tus entrañables pero complicadas vivencias. Puede que ocasionalmente, cuando me preguntes ¿Y tú que tal?, realice algún ejercicio de catarsis parecido a los tuyos, pero siempre tímidamente, no vaya a ser que dejes de pensar en mí como un ser imperturbable y pacificador.
Brownie de xocolata
La primera llum de l’alba s'esforçava a entrar per la finestra de l’habitació de l’hotel, el silenci era absolut i em vaig llevar. Vaig caminar descalç fins al lavabo i em vaig mirar al mirall. Tot i tenir consciència de mi mateix, no em vaig reconèixer, la imatge projectada no es corresponia amb el que recordava de mi.
Ella dormia encara, sense roba, amb el fi llençol blanc tapant-li l’esquena i poc més. Li agradava dormir fins al migdia, els matins li havien semblat sempre confusos. M’hi vaig apropar amb cura, estava estirada mig de costat, devia somiar profundament per mantenir una posició tan estranya. Li vaig tocar els llavis, els va entreobrir però no es va despertar. Vaig passar-li la mà per l’ esquena, sobre el llençol, i al anar acariciant la columna l’anava destapant, fins quedar nua completament.
Era estiu i el seu cos lluïa un bronzejat suau però brillant, els seus pits es mostraven blancs, donant una sensació morbosa de fruit prohibit.
La primera vegada que la vaig veure era un d’aquests matins confusos, ens vam trobar no consecutivament a la cafeteria, a l’ascensor i finalment al carrer, ja ben entrada la tarda. La vaig convidar a berenar un brownie de xocolata, i va acceptar sense masses miraments. Posteriorment esbrinaria la seva debilitat per aquest pastís, de vegades em pregunto que hauria passat si l’arribo a convidar a un simple croissant. Al tercer berenar la vaig dur a casa, vam pujar les escales quasi corrent, jo li vaig agafar els malucs i ella em va mossegar l’espatlla esquerra. Vam fer l’amor al rebedor, entre el comptador de la llum i la tauleta de benvinguda.
La volia recordar així, amb els ulls tancats, la seva darrera mirada se m’hagués clavat durant massa temps. No la vaig tornar a veure, vam decidir acomiadar-nos en aquella habitació. Cap dels dos no creia en l'amor etern i no esperàvem comprovar-ho en les nostres carns.
Em vaig vestir i vaig baixar les escales molt de pressa, vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins que ja no vaig saber tornar.
Dos anys després.
Avui l’he tornat a veure, jo era assegut al metro i ella estava dreta, d’esquenes, xerrant amb un home. Tot i haver-la vist equivocadament en nombroses ocasions durant aquest temps aquesta vegada no hi havia dubte. De tant en tant girava el cap i podia percebre el seu perfil, el seu nas més aviat llarg, els seus llavis hàbils, i les galtes rosades. He dubtat entre sortir corrents o anar a besar-la davant de tothom. Finalment no he fet cap de les dues coses, m'he quedat immòbil, fins que ha baixat a Arc del Triomf. La resta del trajecte m’he quedat rememorant la nostra història com si d’un tràiler televisiu es tractés, i podria haver-me penedit de moltes decisions preses si no fos perquè ja fa temps vaig decidir no qüestionar mai el passat.
Al sortir he entrat en una fleca i m’he quedat absort observant uns brownies de xocolata, de color negre carbó i textura melosa. La dependenta, una noia morena d’ulls negres i vius, còfia de pastissera i somriure picaresc m’ha assegurat que mai a la meva vida he provat res tan deliciós.
Ella dormia encara, sense roba, amb el fi llençol blanc tapant-li l’esquena i poc més. Li agradava dormir fins al migdia, els matins li havien semblat sempre confusos. M’hi vaig apropar amb cura, estava estirada mig de costat, devia somiar profundament per mantenir una posició tan estranya. Li vaig tocar els llavis, els va entreobrir però no es va despertar. Vaig passar-li la mà per l’ esquena, sobre el llençol, i al anar acariciant la columna l’anava destapant, fins quedar nua completament.
Era estiu i el seu cos lluïa un bronzejat suau però brillant, els seus pits es mostraven blancs, donant una sensació morbosa de fruit prohibit.
La primera vegada que la vaig veure era un d’aquests matins confusos, ens vam trobar no consecutivament a la cafeteria, a l’ascensor i finalment al carrer, ja ben entrada la tarda. La vaig convidar a berenar un brownie de xocolata, i va acceptar sense masses miraments. Posteriorment esbrinaria la seva debilitat per aquest pastís, de vegades em pregunto que hauria passat si l’arribo a convidar a un simple croissant. Al tercer berenar la vaig dur a casa, vam pujar les escales quasi corrent, jo li vaig agafar els malucs i ella em va mossegar l’espatlla esquerra. Vam fer l’amor al rebedor, entre el comptador de la llum i la tauleta de benvinguda.
La volia recordar així, amb els ulls tancats, la seva darrera mirada se m’hagués clavat durant massa temps. No la vaig tornar a veure, vam decidir acomiadar-nos en aquella habitació. Cap dels dos no creia en l'amor etern i no esperàvem comprovar-ho en les nostres carns.
Em vaig vestir i vaig baixar les escales molt de pressa, vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins que ja no vaig saber tornar.
Dos anys després.
Avui l’he tornat a veure, jo era assegut al metro i ella estava dreta, d’esquenes, xerrant amb un home. Tot i haver-la vist equivocadament en nombroses ocasions durant aquest temps aquesta vegada no hi havia dubte. De tant en tant girava el cap i podia percebre el seu perfil, el seu nas més aviat llarg, els seus llavis hàbils, i les galtes rosades. He dubtat entre sortir corrents o anar a besar-la davant de tothom. Finalment no he fet cap de les dues coses, m'he quedat immòbil, fins que ha baixat a Arc del Triomf. La resta del trajecte m’he quedat rememorant la nostra història com si d’un tràiler televisiu es tractés, i podria haver-me penedit de moltes decisions preses si no fos perquè ja fa temps vaig decidir no qüestionar mai el passat.
Al sortir he entrat en una fleca i m’he quedat absort observant uns brownies de xocolata, de color negre carbó i textura melosa. La dependenta, una noia morena d’ulls negres i vius, còfia de pastissera i somriure picaresc m’ha assegurat que mai a la meva vida he provat res tan deliciós.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
El Ilusionista (Sylvain Chomet, 2010)
Ternura i detallismo, son las dos principales cualidades de El Ilusionista, ternura por la forma de narrar la sencilla pero entrañable historia de Tatischeff i Alice, detallismo en el dibujo, cada plano es una delicia visual, los pintorescos personajes, los paisajes, las ciudades, las calles, uno a veces no sabe donde mirar en la pantalla y tiene la sensación de que a cada cambio de imagen se ha perdido algo. La historia en si sería desgarradoramente nostálgica si no fuera por las divertidas caracterizaciones (no solo de los personajes principales, sino más incluso de los secundarios o simples extras animados) y los gags al estilo Jaques Tatí, algo lógico si tenemos en cuanta que el guión lo escribió él (con guiño incluido de la película Mi Tío).
La película esta ambientada básicamente en escocia, en un pequeño pueblo primero, y en la bonita ciudad de Edimburgo después, la recreación de dichos ambientes en los años cincuenta es una auténtica maravilla, dando una impresión poética y melancólica de los mismos, acorde con las vivencias de los personajes.
Tatischeff es un veterano ilusionista que se gana la vida como puede viajando y actuando con sus números de cartas y conejos sacados de la chistera, entre otros clásicos. En un pueblecito escocés, lugar acogedor y en donde todavía no se ha perdido el interés por ver a un ilusionista, conoce a Alice, una joven camarera sin familia. Alice todavía cree en la magia, lo que le hace sentir una inmediata admiración hacia él. Ella decide seguirle a Edimburgo, donde se harán mutua compañía. El argumento a partir de ahí recuerda mucho al Candilejas de Chaplin, con el mismo ambiente de artistas en declive y el contraste entre el viejo incomprendido por un mundo moderno que ha perdido la ilusión por la magia y la joven inocente que poco a poco irá abriendo las alas y ya no necesitará la protección y los cuidados de un hombre mayor.
El filme transcurre con muy pocos diálogos, de una forma muy visual, y con una excelente música de acompañamiento. Un placer para los aficionados a la animación clásica, donde una mezcla adecuada entre humor y nostalgia dejan al espectador blandito y con ganas de saber más sobre las vivencias futuras de los dos protagonistas, sobre todo tras ese espléndido final.
La película esta ambientada básicamente en escocia, en un pequeño pueblo primero, y en la bonita ciudad de Edimburgo después, la recreación de dichos ambientes en los años cincuenta es una auténtica maravilla, dando una impresión poética y melancólica de los mismos, acorde con las vivencias de los personajes.
Tatischeff es un veterano ilusionista que se gana la vida como puede viajando y actuando con sus números de cartas y conejos sacados de la chistera, entre otros clásicos. En un pueblecito escocés, lugar acogedor y en donde todavía no se ha perdido el interés por ver a un ilusionista, conoce a Alice, una joven camarera sin familia. Alice todavía cree en la magia, lo que le hace sentir una inmediata admiración hacia él. Ella decide seguirle a Edimburgo, donde se harán mutua compañía. El argumento a partir de ahí recuerda mucho al Candilejas de Chaplin, con el mismo ambiente de artistas en declive y el contraste entre el viejo incomprendido por un mundo moderno que ha perdido la ilusión por la magia y la joven inocente que poco a poco irá abriendo las alas y ya no necesitará la protección y los cuidados de un hombre mayor.
El filme transcurre con muy pocos diálogos, de una forma muy visual, y con una excelente música de acompañamiento. Un placer para los aficionados a la animación clásica, donde una mezcla adecuada entre humor y nostalgia dejan al espectador blandito y con ganas de saber más sobre las vivencias futuras de los dos protagonistas, sobre todo tras ese espléndido final.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
En Miquel i el fantasma
En Miquel anava escoltant les campanades, retronaven dins el seu cos i feien tremolar en excés els seus delicats timpans. Tenia gana, sed, mal de cap, son i avorriment. Les deu de la nit, ni sabia quantes hores portava amagat en aquell forat humit pedregós i pudent. Però era preferible restar encabit allí, sota les beneïdes i velles pedres de sota l'església, que arriscar-se a sortir fora, on el fantasma recorria impunement els carrers i algunes cases poc vigilades.
De tant en tant es sentien les veus dels vilatans i familiars directes, el pare, la mare, l'avi, la padrina. En Miquel però no obrí la boca, conscient de la perillositat exterior. De fet patia pels seus, convençut que la seva gosadia era fruit de la ignorància, de la manca d'una correcte percepció del perill present.
Al rebre les onze campanades en Miquel ja s'havia fet a la idea de passar la nit allà ficat, i començava a estar relaxat al comprovar la solidesa del seu amagatall, fins i tot es permetia fer cabòries sobre el que diria quan s'acabes el setge del espectre, i com afrontar futures aparicions que de ben segur arribarien, donada la naturalesa empallegosa i eterna d'aquest tipus de criatures. Com és sabut els fantasmes s'alimenten de la llum espectral de la lluna en fase creixent o plena, és a dir que segons els seus càlculs li quedaven unes vuit hores per tornar a casa, a la primera llum de l'alba.
Fora continuaven les veus i les llanternes enceses a munt i avall. Fins i tot semblaven escoltar-se veus resant a través de les escletxes de les esquerdades parets de l'església. A en Miquel li tranquilitzaven aquests precs, doncs els interpretava com una espècie de cant foragitador de dimonis i éssers similars. De fet les seves pors més immediates, incapaç com veia al fantasma de trobar-lo allà degut a la seva poca intel·ligència, consistien en que aquest convoqués alguna alimanya rastrejadora més perillosa, així que els precs li semblaven del tot encertats.
A quarts de dotze una gran part dels buscadors del poble ja havien abandonat la tasca, deixant a les autoritats i familiars amb aquesta feina. La padrina, una dona intuïtiva com poques, va tenir la brillant idea de ficar el nas en aquell sot. En Miquel no va moure ni un dit, per si de cas, i la padrina va deixar anar un, soc jo, tornem a casa!
Com sé que no ets el fantasma?, va preguntar en Miquel.
Perquè als fantasmes no els fan mal els peus de tant buscar per tot arreu, va replicar la padrina.
Al so de les dotze campanades en Miquel tornava a casa amb expectació veïnal i mirant de reüll tots els racons foscos, les cantonades, i les misterioses parets de pedra de les cases més antigues del poble, il·luminades per una lluna quasi plena i especialment brillant aquella nit.
Has vist el fantasma, padrina? Preguntava en Miquel just abans de traspassar la porta d'entada a casa, ja alleugerit.
Desgraciadament, ja fa molt de temps que no he vist fantasmes, fades ni fullets, respongué.
L'endemà la lluna plena regnava a partir del vespre amb tot el seu esplendor. En Miquel es va quedar a casa per precaució, però observava des de la finestra la llum blanca despresa del cel, els carrers mig buits plens d'ombres i reflexos, el contorn misteriós del campanar de l'església, sentia la fressa del vent movent les branques dels arbres del jardí, i pensava en les paraules de la padrina la nit abans. Sense acabar-les d'entendre va córrer les cortines, va mirar a sota al llit, va tancar bé l'armari, va ajustar la porta de l'habitació i s'en va anar a dormir ben tapat, embolicat amb els llençols deixant només un foradet per treure el cap i estar a l'aguait, just els tres o quatre minuts que va trigar a tancar els ulls i adormir-se.
De tant en tant es sentien les veus dels vilatans i familiars directes, el pare, la mare, l'avi, la padrina. En Miquel però no obrí la boca, conscient de la perillositat exterior. De fet patia pels seus, convençut que la seva gosadia era fruit de la ignorància, de la manca d'una correcte percepció del perill present.
Al rebre les onze campanades en Miquel ja s'havia fet a la idea de passar la nit allà ficat, i començava a estar relaxat al comprovar la solidesa del seu amagatall, fins i tot es permetia fer cabòries sobre el que diria quan s'acabes el setge del espectre, i com afrontar futures aparicions que de ben segur arribarien, donada la naturalesa empallegosa i eterna d'aquest tipus de criatures. Com és sabut els fantasmes s'alimenten de la llum espectral de la lluna en fase creixent o plena, és a dir que segons els seus càlculs li quedaven unes vuit hores per tornar a casa, a la primera llum de l'alba.
Fora continuaven les veus i les llanternes enceses a munt i avall. Fins i tot semblaven escoltar-se veus resant a través de les escletxes de les esquerdades parets de l'església. A en Miquel li tranquilitzaven aquests precs, doncs els interpretava com una espècie de cant foragitador de dimonis i éssers similars. De fet les seves pors més immediates, incapaç com veia al fantasma de trobar-lo allà degut a la seva poca intel·ligència, consistien en que aquest convoqués alguna alimanya rastrejadora més perillosa, així que els precs li semblaven del tot encertats.
A quarts de dotze una gran part dels buscadors del poble ja havien abandonat la tasca, deixant a les autoritats i familiars amb aquesta feina. La padrina, una dona intuïtiva com poques, va tenir la brillant idea de ficar el nas en aquell sot. En Miquel no va moure ni un dit, per si de cas, i la padrina va deixar anar un, soc jo, tornem a casa!
Com sé que no ets el fantasma?, va preguntar en Miquel.
Perquè als fantasmes no els fan mal els peus de tant buscar per tot arreu, va replicar la padrina.
Al so de les dotze campanades en Miquel tornava a casa amb expectació veïnal i mirant de reüll tots els racons foscos, les cantonades, i les misterioses parets de pedra de les cases més antigues del poble, il·luminades per una lluna quasi plena i especialment brillant aquella nit.
Has vist el fantasma, padrina? Preguntava en Miquel just abans de traspassar la porta d'entada a casa, ja alleugerit.
Desgraciadament, ja fa molt de temps que no he vist fantasmes, fades ni fullets, respongué.
L'endemà la lluna plena regnava a partir del vespre amb tot el seu esplendor. En Miquel es va quedar a casa per precaució, però observava des de la finestra la llum blanca despresa del cel, els carrers mig buits plens d'ombres i reflexos, el contorn misteriós del campanar de l'església, sentia la fressa del vent movent les branques dels arbres del jardí, i pensava en les paraules de la padrina la nit abans. Sense acabar-les d'entendre va córrer les cortines, va mirar a sota al llit, va tancar bé l'armari, va ajustar la porta de l'habitació i s'en va anar a dormir ben tapat, embolicat amb els llençols deixant només un foradet per treure el cap i estar a l'aguait, just els tres o quatre minuts que va trigar a tancar els ulls i adormir-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)