Azul

hoy he vuelto a aquellos días

de palpitares huecos
y deseos estériles
de fantasías en blanco y negro
de flores en los bordes
de un camino hacia ninguna parte
y me pregunto hasta cuando
hacia donde, porqué, para qué

he vuelto a aquellos días
y me quedo inmóvil
esperando lo ineludible
eludiendo lo inesperado
buscando la certeza
en el azul de tus ojos
en un gesto, una palabra
en las verdades nunca escritas

han vuelto aquellos días
y todo es muy sencillo
el pasar de las horas
el bullicio en la ciudad
el devenir de sus habitantes
la luz del sol y de la luna
salvo que nada tiene sentido
excepto el azul de tus ojos

Estar bé

Ahir vaig posar els peus a terra, descalços, al polit mosaic blanc amb taques negres de casa.

I una fredor, intensa, va ascendir de la planta dels peus cap als turmells, i després per les tíbies eriçant els pèls i agarrotant els bessons. Quan la gelor va arribar als genolls ja era massa tard per poder reaccionar físicament, per poder aixecar una cama al menys, per poder saltar o caure de cul. Un sospir intens només vaig poder deixar anar, un sospir amb un alè gèlid que sortia de la boca poc a poquet, com una boira.

I així em vaig quedar quatre o cinc minuts, o mig dia, no ho sé, fins que alguna cosa va començar a moure’s al pit, o a la panxa, o sota terra. L’escalfor natural del cos va anar substituint la fredor, i vaig començar a sentir els meus propis batecs, a moure els dits de les mans i després dels peus. A mida que la sang anava arribant a cada racó el fred intens era substituït per un pes a l’esquena, un pes alleugeridor al principi, de seguida feixuc però.

Finalment em va sortir un altre sospir, amb un ai sentit, per tornar a la normalitat, o a aquell estat tan difícil de definir que és estar bé.

Avui he anat al metge, a explicar-ho exactament com acabo de descriure. Primer m'ha observat amb un aire d'incredulitat evident. Ha accedit però a revisar una mica tot plegat, els peus, la gola, la respiració, el tic tac del cor. Per acabar em tornat als nostres respectius seients i amb la mateixa cara d'incredulitat que al començar la visita ha dit: “Estàs bé”.

Mussol

mussol que marques el camí

amb els teus ulls com dos sols
enormes, rodons i enigmàtics
presència imponent, ombra protectora

mussol tafaner

de terrats finestres i balconades
encarcarat a la teulada
de dia i de nit, a la fresca i a la solana

mussol trist d'ales metàl·liques

de peus escapçats, de plomes elèctriques
et manca el vol i les parpelles
el teu udol és un camió de càrrega

et miro fixament, mussol savi

em dius el que he de fer, on he d'anar
el teu turment és el meu també
la meva fe són els teus ulls grocs

César debe morir (Paolo Taviani / Vittorio Taviani, 2012)

En plena era digital nos llega una demostración de como una buena idea y una dosis de talento resulta mucho más enriquecedor que miles de efectos digitales metidos con calzador.

Los hermanos Taviani han creado una interesantísima fusión entre drama carcelario y obra teatral de Shakespeare con este César debe morir, realizada además con actores del propio centro penitenciario de Rebibbia.

La película muestra los esfuerzos realizados por un grupo de presos para representar la obra Julio César, de Shakespeare, una trama para asesinar al emperador romano por parte de sus inmediatos colaboradores.

Con ese pretexto se nos muestran pinceladas sobre la personalidad de los actores, su relación entorno a su condición de presos, sus técnicas de interpretación, su compromiso con la obra, y su amor, descubierto o no bajo el techo penitenciario, al arte.

Los Taviani utilizan algunos recursos que suman interés a la obra, como el uso del color o el blanco y negro según la situación. Además con la excusa de unas obras en la sala de espectáculos de la prisión, usa los escenarios reales de la penitenciaria para los ensayos de la obra, lo que da pie a unos más que interesantes planos en zonas como el patio, los pasillos carcelarios o incluso las celdas.

Como punto negativo se hecha en falta un poco más de profundidad en los perfiles psicológicos de los presos y su relación con el arte o la falta de libertad. Es algo que sí se muestra, pero sin sacarle todo el partido que se hubiera podido.

Aun así una de las películas más interesantes de este año, muy recomendable. 

La rubia fenómeno (Geroge Cukor, 1953)

Espléndida película que reflexiona sobre la importancia de la fama, y sobre los medios para conseguirla, como la publicidad y la destrucción de la propia dignidad. Un tema que si ya preocupaba en los años cincuenta, no ha hecho más que empeorar a lo largo de los años, lo que da al trabajo de George Cukor una frescura no siempre mantenida en los clásicos Hollywoodienses.
Gladys (Judy Holiday) viaja a Nueva York para cumplir su sueño, ser famosa, pese a carecer de dinero y talento. Decide entonces alquilar un cartel publicitario gigante para escribir su nombre y al menos poseer cierta efímera fama. Las circunstancias y la suerte harán que esa fama ascienda de manera exponencial  gracias al mundo publicitario y a la televisión.
Destacables las actuaciones de Judy Holiday y Jack Lemon (su compañero sensato encargado de avisar del éxito a cualquier precio), en una de sus primeras apariciones cinematográficas. La película transcurre en forma de comedia ágil y entretenida, dejando las relaciones sentimentales de los protagonistas en un segundo plano y centrándose en los aspectos comentados anteriormente. El resultado es una obra bastante redonda, que a parte de divertir hace pensar un poquito, lo cual siempre viene bien.

La vida i jo

Te la boca petita però els llavis amples, molsuts, d’un ataronjat o vermell suau, com una posta de sol. Els seus ulls rodons i marró fosc acostumen a transmetre tot el seu pesar, o tota la seva eufòria en petits rampells no sempre explicables de manera lògica. No du un pentinat concret, més aviat una munió de cabells, això si, nets  i fins, perfumats per alguna casa de xampús de prestigi. Els seus pòmuls prominents i les galtes rosades ajuden a percebre els seus irregulars estats d’ànim, com si d’un retrat  a l’oli es tractés, o un fresc de Michelangelo.
Camina amb pas decidit, amb passes curtes, aixecant a penes del terra el seu trenta sis, i un ritme prou bo tot i l’enorme bossa penjada a una de les espatlles que sempre l’acompanya. A la bossa du tot el necessari per sentir-se tranquil·la, paraigua, medicines, documents, roba de recanvi. Malgrat això la inseguretat l’empaita sovint,  unes paraules a destemps, una punxada a la panxa, un record inoportú, un mirall mal col·locat.
Llavors la seva bossa li pesa com un gran  sac de patates, i els seus petits peus no poden més que arrossegar-la fins al bar més proper per demanar un cigaló, o quelcom similar que li doni  una mica d’impuls.
Quan aquest estat arriba, es desperta quelcom a dins seu, com una bèstia adormida fins llavors al seu cap, i comença a mossegar-la fort, a ferir-la, a dessagnar-la espiritualment. Em va costar temps i plors assumir que quan aquesta fera es desperta, la seva única via d’escapament és l’atac, indiscriminat, sense mirar a qui i a on.
Perquè llavors la lluentó infantil de la seva mirada es torna pura llàgrima, i la seva dolça i graciosa veu en un fibló. I la bèstia mossega que mossegaràs, fins deixar-nos a ella i a mi extenuats, sense força, amb la cara inflada i humida, i amb el cervell sec. No sé quin és l’origen d’aquest depredador, d’aquesta trampa mental, potser només és la vida que de tant en tant ha d’ implorar justícia per alguna banda, i ha de cridar aquí estic jo, vull que em feu cas! Quan la bèstia dorm ella somriu sovint, amb les dents netes i ordenades, les galtes pujades i els braços oberts. Feineja sense parar, a munt i avall, i jo me la miro, em relaxa veure-la així, i penso que sempre estarà així. Mentrestant em llepo les ferides, vull estar a punt pel proper assalt.

Aquell home

Aquell home s'asseia sempre a la barra, un dia darrera l'altre, excepte alguns dels  últims dies de cada més, probablement per falta de liquidés. Solia ocupar el mateix lloc, prendre les mateixes begudes, i portar la mateixa roba. Amb la seva cara rodona, els seus ulls blaus tristos, la seva mirada perduda, el seu esguard rocós, la seva barba incipient, la seva estàtica figura.

Només retornava la mirada de l'infinit per demanar alguna cosa quan el seu vas s'havia buidat, o per fer algun comentari amb el seu baix to de veu i el seu lleuger tartamudeig.  Llavors els seus ulls perdien aquell aire tant misteriós i inquietant, i li brillaven una miqueta, com una espelma aferrant-se a la vida quan la cera ja quasi s'ha fos en la seva totalitat. Alguna vegada fins i tot encadenava tres o quatre frases consecutives sense interrupcions i amb entonació alegre, seguides d’una xuclada al vas més aviat llarga.

Quan considerava que s'havia assedegat, o que ja no tenia res més a fer allí, baixava del tamboret, i amb una parsimònia constant i mil·limetrada independent de la quantitat de beguda que hagués consumit, pagava amb el seu moneder de pell girada, obria la porta i baixava el carrer amb petits passos, encenent una cigarreta que ja duia preparada abans de deixar el local.

La operació es repetia a l’inrevés abans d'entrar, se’l veia venir de lluny, amb la seva cigarreta, i poc a poc s'anava apropant. Al contrari que la majoria apagava la cigarreta i la llençava a la paperera, i al entrar moltes vegades ni se’l sentia, i quan t'adonaves ja era al tamboret, amb aquella actitud contemplativa. Esperava pacientment a que algú de la barra quedes lliure per servir-lo, i demanava quelcom amb la seva característica discreció.

Lentament, al llarg dels dies i les setmanes havia anat deixant bocins sobre la seva existència, les seves dèries, els seus anhels. Mai però vàrem treure l'aigua clara de tot plegat, parc com era en paraules i en dades personals concretes. Era com aquell tiet que viu a l’estranger i saps d’ell de pasqües a rams, només que ell era allà cada dia.

Va deixar d'aparèixer sense més, i el més sorprenent, és que l'home aquell, el més discret, el que menys es feia notar, del que menys sabíem, va deixar un forat important en aquell racó de món. Ara moltes vegades algú seu en aquest tamboret, i observem al nou inquilí amb recança, sobre tot quan és un d’aquells individus parladors i autocomplaents, amb ganes de fer-se veure, de qui has d’estar pendent mentre el tens davant, però t’oblides d’ell quan ha sortit per la porta.