No sé quan

no sé quan temps porto així
em sento tots els batecs
desperto aferrat al meu coixí
amb la gola i llavis secs

trobo a faltar ser jo mateix
gaudir dels petits plaers
ser un infant que ja no creix
i cremar tots els diners

vull sortir al carrer, i badar
seure als bancs, contar rajoles
omplir de sucre el paladar
com els nens de les escoles

aniré fins el mar, al port
em faré capità, pirata ferotge
deixaré el destí a la seva sort
i una estimada en cada viatge

no sé quan fa que estic aquí
omplo el temps amb hores buides
potser es hora de sortir
i deixar les meves fades

La gran teranyina

Hi havia una vegada una domadora d’aranyes, de gran destresa i poder de convicció. Tenia quatre deixebles, quatre aranyes de potes llargues, cos elàstic i una gran capacitat d’aprenentatge. Els seus noms eren Aire, Aigua, Foc i Terra, i requerien de molta habilitat i una perfecte harmonia per executar els seus números, variats i molt entretinguts. Amb les seves teles s’ajudaven, per exemple, per saltar d’un fil a l’altre fent acrobàcies i tombarelles, o rebotant contra un matalàs de teranyina. Un dels moments més interessants de la funció era quan el públic demanava recrear una figura qualsevol, que elles teixien de seguida amb exactitud. L’espectacle solia acabar amb les quatre aranyes tocant el violí, fent servir la seva tela, ben tibada, de cordes musicals.
Cada component destacava per la seva personalitat i característiques diferenciades. Aire era la més lleugera i veloç, els seus salts i cabrioles feien les delícies del públic. Aigua en canvi, era elegant i adaptable a totes les circumstàncies, Foc destacava per la seva espectacularitat, sent més efusiva que les altres. Finalment Terra era forta i tranquil•la, sovint feia de base als números on s’havien de posar unes a sobre les altres, i posava pau quan hi havia algun problema, doncs es relacionava molt be amb totes les demés.
De vegades es produïa alguna picabaralla, doncs Foc i Aigua, per exemple, no tenien massa bona relació, i terra sovint s’havia de posar pel mig. Aire i Foc eren bastant amigues, però de fort caràcter, i alguna vegada se les havien tingut.
L’equilibri però, era la nota dominant en el grup, i la clau de l’èxit. Poc a poc van anar agafant fama, el boca a boca funcionava molt bé i a tots els pobles on actuaven omplien la totalitat dels recintes. Sempre les rebien amb certa desconfiança, fins i tot hi havia qui tenia la sabata preparada per si alguna de les aranyes es posava davant. Però al acabar la funció tot eren palmes i felicitacions. La fama no va trigar a arribar a les orelles del gran rei, un home capritxós i malcriat, que celebrava cada any el seu aniversari amb una grandiloqüent festa, plena de menjar, beguda i artistes convidats d’arreu, als quals els exigia el millor de si mateixos.
Porteu les aranyes! Va ordenar als seus assessors, després de llegir l’informe que aquests li exposaren.
I va arribar el gran dia, sota un espetec de timbals i trompetes es va presentar la domadora, es va inclinar davant el rei i va esperar a que parles.
Vull el número de la gran teranyina! Li va dir.
La domadora, sorpresa, es va aixecar i nerviosa però amb la veu ferma va replicar, Ho sento gran rei, aquesta obra s’ha de demanar amb antelació, requereix de molts dies d’entrenament, setmanes fins i tot. És perillós fer-ho sense la preparació adequada.
El rei, amb les pupil•les dilatades i els colors pujats de to va respondre, Goses contradir un ordre del gran rei? Feu el que us dic, o anireu a la forca tots plegats!
Si gran rei, digué resignada la domadora. I se’n va anar a parlar amb les aranyes.
Va disposar del temps just i necessari per esperonar-les. Les hi va dir que aquell era un gran dia, el dia en que les seves proeses serien recordades per sempre més, i les futures generacions mai oblidarien. Les aranyes, motivades i concentrades, es van posar potes a la obra.
El número era una explosió de llum, color, foc, teles per aquí, teles per allà, acrobàcies i saltirons, tot a gran velocitat. Teixien tant ràpidament que quasi no donava temps a veure per on anaven, Foc deixava anar focs d’artifici, anant en compte de no cremar cap fil i arruïnar-ho tot. Alhora, Vent filava a gran velocitat mentre Aigua i Terra anaven donant forma a una descomunal teranyina fins a aconseguir un tapis immens que ocupava quasi tot el sostre del palau reial.
Al final les aranyes, exhaustes, es van deixar anar lentament cap a terra, cadascuna per un fil diferent, tocant el violi amb ell mateix. Una esclat de joia va inundar el palau, i el rei, cofoi, va admetre que mai havia vist un espectacle similar.
Diuen que des de llavors, a palau quan troben una aranya es queden expectants durant una estona per veure si actua d’una manera diferent o decideix fer sonar un violí.
Les quatre aranyes es van dedicar a fer carrera en solitari després d’allò, i van demostrar la força de la naturalesa que eren individualment. Però mai van superar la sublim obra d’art resultant de la seva unió en harmonia.

El ciclista i la tortuga

Anava un ciclista fent quilòmetres per carreteres secundàries i solitàries, a ple estiu, a l'hora en que el sol mana sobre el cel i la terra amb fermesa. Amb una pesada motxilla sobre les espatlles, plena de tot allò estrictament necessari per fer camí durant dies, pujava per un d'aquells típics turons de la geografia mediterrània, entre oloroses pinedes i matolls punxeguts musicats pel cant de les cigarres. El ciclista va distingir per fi el final de la rampa i es va quedar mirant aquell tros d'asfalt, el seu més immediat objectiu. Sorprenentment, alguna cosa es movia al mig de la carretera. Al arribar a dalt va poder veure una tortuga avançant lentament però decidida, creuant la carretera transversalment.
Va sentir una immediata compenetració amb aquell ésser que, anàlogament a ell, s'esforçava per arribar al seu destí amb la llengua seca i l'esquena carregada, així que decidí conversar amb ella.
On vas tortuga?
Al oest, on hi ha talls més tendres.
Sembles molt segura.
Nosaltres no ens podem permetre dubtar, rectificar el camí pot ser fatal a aquestes velocitats. En canvi vosaltres teniu la capacitat del dubte, i això us fa més savis.
I si no trobes els talls tendres?
Hauré d'assumir l'error.
Això em fa pensar en algunes persones que tampoc dubten mai, només manen, però aquests quan s'equivoquen no assumeixen l'error.
Llavors tenen menys capacitat mental que una tortuga.
A mi em sembles força sàvia. No has pensat en deixar la carcassa i anar més de pressa?
He vist les dificultats que hi ha arreu per trobar un habitatge segur, jo he nascut amb ell, creus que renunciaré a aquest privilegi? I tu noi, no has pensat en viatjar amb una d'aquelles bicicletes voladores i anar més de pressa?
Voladores?
Si, que són més amples i fan molt soroll.
Vols dir les motos, no són voladores, van per terra.
Des de la meva perspectiva tot el que passa de certa velocitat em sembla que vola. No vols volar llavors?
El sol fet d'haver tingut temps d’aturar-me per xerrar amb tu ja és per si sola una raó per viatjar així.
I la tortuga va seguir el seu camí, arribant a l'altre costat de la carretera. El filferro d'una tanca separava la vorera del descampat, va posar una pota per sobre el fil, desprès un altre, llavors va semblar quedar-se bloquejada per uns instants, fins que amb les potes del darrera es va donar un petit impuls i va poder superar aquell obstacle i avançar camp a través...



Espero que la teva perseverança et faci arribar molt lluny, amiga meva.

La Soledat

Aquell dia la Soledat es va aixecar d’hora, com sempre. Es va arreglar i es mirà al mirall, pentinant-se els seus cabells grisos. Es va posar a lloc les ulleres de pasta gris, a traves de les quals brillaven dos ulls petits i negres, sempre inquiets. Va triar de l’armari encastat un vestit de tons grisencs i es calçà unes espardenyes completament grises.

No solia sortir al carrer tan d’hora, però feia un dia tot humit i ennuvolat, i li va venir de gust anar a passejar. Va agafar el paraigua gris i va sortir fora. En un primer moment va pensar en agafar el metro, però al veure tantes línies de colors s’ho va repensar, i decidí anar a peu, caminant per les grises voreres de la ciutat. Tot badant pels carrers es va fixar en un pijama gris, exposat a l’aparador d’una botiga, però unes ratlles blaves verticals no la van convèncer, així que no el va comprar. Va seguir el seu passeig tranquil·lament fins arribar al mar, aturant-se de tant en tant per contemplar alguns edificis moderns, d’estructura gris i uniforme, objecte de la seva curiositat.

El mar era aquell dia una catifa gris platejada i la Soledat, emocionada, va seure a la platja a gaudir del panorama, amb la mirada perduda entre l’horitzó i el trencar de les ones a la sorra. Un parell de coloms es van apropar i van interrompre el seu astorament, picotejant entre els grans d’arena. Se’ls mirà recreant-se en els seus moviments aparentment aleatoris, doncs els coloms eren els seus ocells preferits. Li encantaven les tonalitats grises de les seves plomes.

La calma d’aquells instants va donar pas a la son, i la son als somnis. La Soledat sempre somiava en colors, normalment pot recordar-los i deixa anar un somriure quan ho fa, doncs la alegria acostuma a ser la nota dominant en ells. Al despertar però, no li va donar temps de pensar en somnis, l’esperava per dinar un amic, així que es va afanyar per arribar al restaurant.

Van demanar un arròs negre, “Que no sigui molt negre”, va puntualitzar ella. La conversa, distesa, va arribar al punt culminant quan ell li va recordar, “Estàs segura de donar aquest pas?”. “Si, vull fer-ho”, va replicar ella.

La Soledat tenia una particular anomalia dins el seu cap, que li feia distorsionar la realitat. Concretament, allà on el gris dominava sobre tots el altres colors, ella percebia una explosió cromàtica impressionant. Moltes vegades, per exemple, es quedava bocabadada mirant una paret nua, o agafava un llenç, l’omplia de color gris i el penjava a la paret.

El seu amic és metge, un eminent neuròleg, un home meticulós i respectat, amb les idees clares. Aprecia molt a la Soledat, però no creu en les seves peculiaritats, així que es va posar a investigar. Finalment havia detectat una espècie de taca al cervell, “Amb una petita irradiació n’hi haurà prou”, deia. La Soledat va acceptar la cura, pensant que vestint amb roba estampada de colors i deixant de veure pel·lícules en blanc i negre la seva vida seria més intensa i més real.

La intervenció es va realitzar amb èxit, i la Soledat diu que li ha anat molt be, ara somia en blanc i negre però gaudeix d’una vida més activa i plena, segons diu. Fa poc però, la vaig poder veure en un dels indrets per on solia perdre’s abans, estava mirant un paret nua, gris, i una llàgrima li relliscava entre les galtes.

Primavera

La primavera sea probablemente mi estación favorita, por una sencilla razón, me gusta el verano. Soy de esas personas que disfrutan más con los prolegómenos de algo agradable que del propio hecho en si mismo. ¿Acaso no es el primer sorbo de una refrescante cerveza el más sublime? ¿Acaso no es el primer beso el más tierno? ¿O no es la luz del alba la más cándida?

Si tuviera que escoger una imagen reveladora de la primavera, sería fácil aludir a las flores, al buen tiempo, o a los primeros escotes. Sin embargo yo me quedo con mis siestas dominicales en el sofá, con la luz del sol entrando por la ventana y la música de Quique González de fondo. Es un hecho imposible de disfrutar en cualquier otra estación, puesto que en invierno o en otoño no entra el sol hasta tan adentro, y en verano literalmente me achicharro vivo. No se porqué la música de Quique se aclimata tan bien a esta situación, quizás por su estilo intimista, o por sus letras evocadoras, o por su voz suave y tranquilizadora. El caso es que cuando el sueño llama a mi puerta, calentado por el sol, mimetizado con el sofá, con gato ronroneante en la espalda quizás, suelo tener placenteros sueños. Al despertar, babilla en boca, tengo la sensación de haber experimentado aquel abstracto concepto al que suelen llamar felicidad.

La de blat

La nostra cervesa de blat l'hem acabada a punt per refrescar-nos la gola aquest estiu. Te una espuma blanca i consistent, cremosa. Aroma a cítric madur. El sabor és inicialment net i refrescant, que va donant pas a gustos afruitats. Final moderadament amarg, potser un pel excessiu.

Canino (Giorgos Lanthimos, 2009)

La película más sorprendente de este año nos llega de Grecia, con la cual uno se queda expectante todo el tiempo, a verlas venir, esperando con ansia la siguiente surrealista escena o diálogo para desentramar un poco más la inquietante historia.
Que se te caiga un canino y esperes un regalo del ratoncito Pérez es algo normal si tienes cinco años, pero cuando algo parecido piensas que va a ocurrir a la edad en que ya se tiene barba o menstruación, significa que algo raro pasa. Es como cuando nuestros padres y abuelos creían convencidos que España era una grande y libre (bueno, no todos lo creían), pensamientos inducidos por la falta de información (o más bien dicho, información tergiversada), unida a dosis de represión y aislamiento del exterior.
Eso mismo les ocurre a nivel unifamiliar a los protagonistas de esta película, viven en un mundo ficticio, limitado por el espacio de la parcela de su casa, con sus propias reglas y lenguaje. La historia discurre a un ritmo pausado, cerebral, se nos muestra casi a modo de documental, sazonado con exquisitas dosis de humor negro. De esta manera todo parece más creíble y poco a poco vamos entendiendo todo el tinglado que hay organizado en esa casa.
Quizás como punto negativo en mi opinión, pienso que Giorgos Lanthimos no supo encontrar un buen final a la película, no le culpo, me lo imagino releyendo el guión medio acabado y pensando, “a ver como termino ahora esto”.
Recomendada para todos los buscadores de algo original a la vez que entretenido. Permite además, una dosis de reflexión sobre como actúan ciertos tipos de sociedades para controlar a sus individuos a su merced.