El sol del migdia m'escalfava l'esquena, produint plaer i relaxació a parts iguals. La meva mirada es perdia seguint els remolins d'aigua i els petits brolls esquitxant entre les pedres del rierol. Feia fresca per l'època, era un d'aquells dies de principis de juliol on l'estiu està encara trobant-se a sí mateix. A mi ja m'agradava, doncs prefereixo els temps poc definits o interestacionals, els contrastos. Gaudia posant els peus a l'aigua freda mentre em torrava la closca, i campar tot el dia agafant progressivament temperatura fins a tornar a casa al vespre, evitant un refredament sobtat a la posta del sol.
Quan semblava que aquell estat de pau i evasió mental duraria tota la vida, vaig percebre una distorsió sonora que no semblava originada per les corrents d'aigua, ni pels moviments de la vegetació de ribera agitada per les minses ventades, ni per cants d'ocells ni per brunzits d'insectes. De fet aquella fressa s'assemblava més a una rialla que altra cosa, una rialla picaresca, com la d'una criatura o la d'una joveneta descobrint el món tot jugant. Venia de riu amunt, no gaire lluny sens dubte. Així que ja posats els peus a l'aigua, no em va costar res aixecar-me i pujar entre rocs uns quants metres procurant posar les plantes dels peus a les zones més arenoses. Al arribar a un punt on la perspectiva general de la part superior del riu era més amplia em vaig posar a observar detingudament tota aquella munió de roques gegantines, arbres amb branques descansant a les vores del curs de l'aigua, petites cascades sorolloses i gorgs de poca fondària. Res de res, ni una ànima. Em vaig girar per retornar sobre els meus passos quan va tornar aquella rialla alegre a les meves oïdes. No em semblava però estar més a prop d'ella que abans així que vaig continuar riu amunt.
La dificultat de les meves passes i el refredament progressiu de les meves extremitats inferiors es compensaven amb la intriga i la impaciència de descobrir quelcom. Vaig arribar a un punt més o menys calm i ampli, de tres dits d'aigua sobre sorra tova avançant amb delicadesa. Un cop recuperat l'alè em disposava a seguir endavant quan una nova riallada em va venir d'esquenes.
A que jugues! Vaig deixar anar mentre tornava cap enrere. Una bona estona va continuar el joc, i jo riu amunt i riu avall, amb els peus foradats per minúscules pedretes no prou arrodonides pels corrents fluvials o posades allà expressament per ésser maleïdes. L'esgotament físic va poder amb mi finalment, i també el mental, doncs ja no distingia el xiulet del vent entre els pollancres, el xiuxiueig dels pardals o la condemnada rialla.
L'endemà la curiositat va tornar des de bon matí. Em vaig encaminar cap al mateix tros de món a treure'n l'aigua clara. Aquell dia, l'estiu semblava haver-se apoderat definitivament del territori. El sol s'espremia, les cigales cantaven i el ventet fresc s'havia esfumat, tot semblava diferent, tot anava a un altre ritme. Fins i tot remullar els peus ja no em va semblar suficient i vaig capbussar-me tot sencer. De la rialla però ni rastre, per suposat. Deu ser en alguna obaga, a la fresca, vaig pensar.
Res va canviar la resta de l'estiu, excepte que el rierol es va anar escalfant i perdent gruix, i altres banyistes irrompien sovint en aquell racó tan íntim en altres dies.
S'han succeït els anys i les estacions, i encara avui m'agrada tornar a aquest indret quan l'estiu és a penes incipient, tímid. Sovint torno a sentir aquella rialla entre els esquitxos d'aigua o més endins, sota les alzines, o potser amagada entre dues roques just darrera meu. Lluny de la vehemència d'aquells dies, em quedo assegut amb el peus dins el fred torrent i el cul recolzat a la pedra calenta, i gaudeixo amb aquest so amable i juganer. A la tarda, trec de l'armari les xancles i el barret de palla, empleno la nevera de llimonada recent espremuda, i espero assegut al porxo fins a la nit. De vegades, abans que acabi el dia, una darrera bafarada de vent fresc m'entra pel clatell com una glopada, i una sonora rialla se m'escapa sense control.
dilluns, 18 d’abril del 2011
dimarts, 29 de març del 2011
La noche americana (François Truffaut, 1973)
La noche americana es una escena nocturna rodada en pleno día, es una de las cosas que se aprende viendo esta obra imprescindible para los amantes del séptimo arte, donde Truffaut nos contagia su amor por el cine utilizando el rodaje de una película como argumento (con el valor añadido que es él mismo quien interpreta el papel de director). Un auténtico homenaje a su profesión, en el que se nos muestran desde más o menos complejas puestas en escena (como el plano secuencia inicial o el accidente de coche) hasta pequeños detalles como la elección de objetos de un decorado, pasando por las dificultades propias de llevar a cabo un proyecto con un gran número de personas implicadas, con un tiempo y presupuesto determinados.
No faltan tampoco guiños a otros directores a los que homenajea (muchos de ellos influencias en su obra). Como muestra la escena en que, mientras escucha una música por teléfono para escoger si es buena para la película, recibe un paquete por correos que estaba esperando. Al abrirlo se nos muestran libros de Buñuel, Dreyer, Lubitsch, Bergman, Godard, Hitchcock, Rossellini, Howard Hawks i Bresson.
Podría parecer que es una película de corte distinto a otros trabajos del maestro francés, pero sería un error, puesto que hábilmente y utilizando un tono realista y nada peliculero precisamente, las vivencias de los actores, técnicos y demás extras son el pretexto perfecto para hablarnos de temas recurrentes del director, el amor, las relaciones triangulares, la fragilidad y complejidad de los sentimientos humanos. Para ello se nutre de distintos y variopintos personajes, que ayudan a crear las distintas tramas de manera entretenida y divertida. Destacan Jean-Pierre Léaud como joven actor inestable emocionalmente y Jacqueline Bisset como estrella americana invitada.
El ritmo de la película es alto, como lo es un rodaje, se alternan escenas cómicas con otras más dramáticas o trascendentales, lo que hace pasar el metraje en un suspiro y deja una muy buena sensación al finalizar. Recomendada por tanto para cualquier tipo de espectador.
No faltan tampoco guiños a otros directores a los que homenajea (muchos de ellos influencias en su obra). Como muestra la escena en que, mientras escucha una música por teléfono para escoger si es buena para la película, recibe un paquete por correos que estaba esperando. Al abrirlo se nos muestran libros de Buñuel, Dreyer, Lubitsch, Bergman, Godard, Hitchcock, Rossellini, Howard Hawks i Bresson.
Podría parecer que es una película de corte distinto a otros trabajos del maestro francés, pero sería un error, puesto que hábilmente y utilizando un tono realista y nada peliculero precisamente, las vivencias de los actores, técnicos y demás extras son el pretexto perfecto para hablarnos de temas recurrentes del director, el amor, las relaciones triangulares, la fragilidad y complejidad de los sentimientos humanos. Para ello se nutre de distintos y variopintos personajes, que ayudan a crear las distintas tramas de manera entretenida y divertida. Destacan Jean-Pierre Léaud como joven actor inestable emocionalmente y Jacqueline Bisset como estrella americana invitada.
El ritmo de la película es alto, como lo es un rodaje, se alternan escenas cómicas con otras más dramáticas o trascendentales, lo que hace pasar el metraje en un suspiro y deja una muy buena sensación al finalizar. Recomendada por tanto para cualquier tipo de espectador.
dilluns, 28 de març del 2011
La noche del cazador (Charles Laughton, 1955)
Hay veces en que todo se aúna para que una película se te haga interesante desde el principio hasta el final, este es el caso de La Noche del Cazador, intriga, buenas interpretaciones (Robert Mitchum, soberbio) perfecta fotografía con numerosas imágenes líricas, (inolvidable la huida por el río durante la noche), y multitud de escenas que se te van quedando en la retina por una razón u otra.
La historia gira entorno al reverendo Harry Powell , la representación del mal, un auténtico embaucador, un malo que da gusto ver en una pantalla, cínico, hipócrita y sin escrúpulos, pero que a nadie le gustaría conocer en persona.
Las almas más inocentes son manipuladas fácilmente por este ser, para descubrir sus verdaderas intenciones no hay que fijarse en sus palabras, sino en sus actos, tal y como se nos advierte en el prologo de la película (Desconfiad de los falsos profetas que se cubren con pieles de cordero, pero que en su interior son lobos furiosos. Por sus actos los conoceréis). Una advertencia sin duda más que útil y que siempre debemos tener en cuenta en nuestras vidas, plagados como estamos de vendedores de humo, seductores de medio pelo y politiquillos corruptos.
Afortunadamente siempre existen mentes más suspicaces, aún siendo infantiles, que no se fían de las apariencias y mantienen sus convicciones hasta las últimas consecuencias. El pequeño protagonista y la cuidadora de niños son el ejemplo, la representación del bien.
La batalla entre el bien y el mal se va librando a lo largo del film, a veces de una manera más psicológica, otra más física, y siempre manteniendo un alto nivel de suspense y calidad visual. Al final uno se queda con una sonrisa en la boca y la sensación de haber visto una obra redonda, entretenida a la vez que original.
La historia gira entorno al reverendo Harry Powell , la representación del mal, un auténtico embaucador, un malo que da gusto ver en una pantalla, cínico, hipócrita y sin escrúpulos, pero que a nadie le gustaría conocer en persona.
Las almas más inocentes son manipuladas fácilmente por este ser, para descubrir sus verdaderas intenciones no hay que fijarse en sus palabras, sino en sus actos, tal y como se nos advierte en el prologo de la película (Desconfiad de los falsos profetas que se cubren con pieles de cordero, pero que en su interior son lobos furiosos. Por sus actos los conoceréis). Una advertencia sin duda más que útil y que siempre debemos tener en cuenta en nuestras vidas, plagados como estamos de vendedores de humo, seductores de medio pelo y politiquillos corruptos.
Afortunadamente siempre existen mentes más suspicaces, aún siendo infantiles, que no se fían de las apariencias y mantienen sus convicciones hasta las últimas consecuencias. El pequeño protagonista y la cuidadora de niños son el ejemplo, la representación del bien.
La batalla entre el bien y el mal se va librando a lo largo del film, a veces de una manera más psicológica, otra más física, y siempre manteniendo un alto nivel de suspense y calidad visual. Al final uno se queda con una sonrisa en la boca y la sensación de haber visto una obra redonda, entretenida a la vez que original.
dissabte, 26 de març del 2011
El ninot de cera
Aquesta és la història d'un ninot de cera, que era impertorbable en aparença, inalterable a priori en forma i expressió. Malgrat això, qualsevol canvi extern el podia afectar de manera imprevisible, un raig de sol, una ventada, un cop, una gelada. Es pot dir que estava fet d'una hermètica fragilitat, d'una delicada duresa.
Al ninot li agradava molt el teatre, gaudia observant els actors i els seus moviments, gesticulacions, expressions facials que ell era incapaç de reproduir. L'última estrena a la que va anar, va seure a primera fila, com sempre, per no perdre's detall.
Ets tan bonica que mirar-te es un sofriment, deia el protagonista a la seva estimada, tot just tres metres davant del ninot..
Abans deies que era un goig, li respongué ella.
És un goig, i és un sofriment.
El ninot sentia fluir cera per dins, mig desfeta potser per les pressions al pit que es produïen en moments com aquest. Es regirava a la cadira intentant estabilitzar el seu cos, temorós de no poder suportar-ho. De vegades el ninot tenia la sensació que en qualsevol instant explotaria, que escamparia la seva cera per tot arreu. Tenia l'esperança que quan això succeís, dels trossets en farien espelmes que encendrien en ocasions especials, en sopars romàntics, en festes i actes solemnes, en batejos i funerals. Llavors tota la seva expressivitat latent fins aleshores s'escamparia arreu, i tothom diria, mireu la llum d'aquesta cera, quin goig que fa i quin caliu que dona.
Al acabar la obra el públic va quedar entusiasmat i va aplaudir una bona estona. El ninot es va quedar immòbil com sempre, hagués volgut plorar, riure o caure a terra d'emoció però res d'això no ho permet la seva naturalesa. L'escalfor de la gent i les vibracions de tanta palmada van produir certa distorsió en el seu cos, deixant-li un aspecte entre espantat i enfadat.
Sembla que no li ha agradat, quin insensible. Va comentar una senyora al seu marit, després de creuar-s'hi.
El ninot de cera tenia por de desfer-se sense més, de convertir-se en un munt de matèria irrecognoscible. Cada matí es feia un repàs al mirall per veure si tot era al seu lloc. Unes vegades ho tenia clar, es veia fresc i ferm, d'altres en canvi ni tan sols es reconeixia. Quan això passava es posava a ple sol o davant d'una font de calor, en el moment en que la cera li començava a regalimar per la cara ell mateix es modelava fins arribar a la forma que li semblava adequada.
Una nit freda d'hivern el ninot es trobava passejant per la ciutat, amb força dificultat a causa de la temperatura. Volia apropar-se a una de les nombroses mostres d'art programades en aquella època de l'any, però amoïnat per l'excessiva calefacció d'aquest tipus de locals a l'hivern i les conseqüències sobre la seva delicada estructura, va decidir visitar una exposició d'escultures de gel a l'aire lliure.
Elefants, monuments, cotxes, figures estranyes, tota mena d'objectes sense massa interès hi havia esculpits. En un racó però, una figura femenina, no massa gran, de formes harmonioses i sensuals, s'aixecava sobre un pedestal també de gel. Era d'una bellesa desconcertant, hipnòtica, freda i ardent a la vegada, fins i tot dolorosa. Li va venir al cap el diàleg de l'obra de teatre “Mirar-te és un goig i és un sofriment”. Va començar a sentir fluids de cera calenta al seu interior un altre cop, aquesta vegada amb una intensitat que no havia notat mai abans, i va pensar que aquesta vegada sí rebentaria. Però no va ser així. L'escalfor del pit li va pujar per les extremitats com una deflagració, fins arribar a les mans, i aquestes es van encendre com si de deu espelmes es tractessin. El ninot va sentir llavors un desig irrefrenable d'abraçar a la figura de gel, i així ho va fer.
Es van anar fonent tots dos molt a poc a poc, gota a gota, mesclant l'aigua amb la cera, fins que a l'alba una amalgama de cera humida de forma indeterminada restava al terra.
No se sap del cert on va anar a parar aquesta cera, però sembla que el grup de teatre local fa servir màscares de cera en moltes de les seves actuacions, i les guarden com or en pany, doncs asseguren que no han trobat mai una cera tan modelable i adaptable a les expressions facials com aquesta.
Al ninot li agradava molt el teatre, gaudia observant els actors i els seus moviments, gesticulacions, expressions facials que ell era incapaç de reproduir. L'última estrena a la que va anar, va seure a primera fila, com sempre, per no perdre's detall.
Ets tan bonica que mirar-te es un sofriment, deia el protagonista a la seva estimada, tot just tres metres davant del ninot..
Abans deies que era un goig, li respongué ella.
És un goig, i és un sofriment.
El ninot sentia fluir cera per dins, mig desfeta potser per les pressions al pit que es produïen en moments com aquest. Es regirava a la cadira intentant estabilitzar el seu cos, temorós de no poder suportar-ho. De vegades el ninot tenia la sensació que en qualsevol instant explotaria, que escamparia la seva cera per tot arreu. Tenia l'esperança que quan això succeís, dels trossets en farien espelmes que encendrien en ocasions especials, en sopars romàntics, en festes i actes solemnes, en batejos i funerals. Llavors tota la seva expressivitat latent fins aleshores s'escamparia arreu, i tothom diria, mireu la llum d'aquesta cera, quin goig que fa i quin caliu que dona.
Al acabar la obra el públic va quedar entusiasmat i va aplaudir una bona estona. El ninot es va quedar immòbil com sempre, hagués volgut plorar, riure o caure a terra d'emoció però res d'això no ho permet la seva naturalesa. L'escalfor de la gent i les vibracions de tanta palmada van produir certa distorsió en el seu cos, deixant-li un aspecte entre espantat i enfadat.
Sembla que no li ha agradat, quin insensible. Va comentar una senyora al seu marit, després de creuar-s'hi.
El ninot de cera tenia por de desfer-se sense més, de convertir-se en un munt de matèria irrecognoscible. Cada matí es feia un repàs al mirall per veure si tot era al seu lloc. Unes vegades ho tenia clar, es veia fresc i ferm, d'altres en canvi ni tan sols es reconeixia. Quan això passava es posava a ple sol o davant d'una font de calor, en el moment en que la cera li començava a regalimar per la cara ell mateix es modelava fins arribar a la forma que li semblava adequada.
Una nit freda d'hivern el ninot es trobava passejant per la ciutat, amb força dificultat a causa de la temperatura. Volia apropar-se a una de les nombroses mostres d'art programades en aquella època de l'any, però amoïnat per l'excessiva calefacció d'aquest tipus de locals a l'hivern i les conseqüències sobre la seva delicada estructura, va decidir visitar una exposició d'escultures de gel a l'aire lliure.
Elefants, monuments, cotxes, figures estranyes, tota mena d'objectes sense massa interès hi havia esculpits. En un racó però, una figura femenina, no massa gran, de formes harmonioses i sensuals, s'aixecava sobre un pedestal també de gel. Era d'una bellesa desconcertant, hipnòtica, freda i ardent a la vegada, fins i tot dolorosa. Li va venir al cap el diàleg de l'obra de teatre “Mirar-te és un goig i és un sofriment”. Va començar a sentir fluids de cera calenta al seu interior un altre cop, aquesta vegada amb una intensitat que no havia notat mai abans, i va pensar que aquesta vegada sí rebentaria. Però no va ser així. L'escalfor del pit li va pujar per les extremitats com una deflagració, fins arribar a les mans, i aquestes es van encendre com si de deu espelmes es tractessin. El ninot va sentir llavors un desig irrefrenable d'abraçar a la figura de gel, i així ho va fer.
Es van anar fonent tots dos molt a poc a poc, gota a gota, mesclant l'aigua amb la cera, fins que a l'alba una amalgama de cera humida de forma indeterminada restava al terra.
No se sap del cert on va anar a parar aquesta cera, però sembla que el grup de teatre local fa servir màscares de cera en moltes de les seves actuacions, i les guarden com or en pany, doncs asseguren que no han trobat mai una cera tan modelable i adaptable a les expressions facials com aquesta.
Benvolgut (Manel)
Una nova mostra del talent dels Manel per escriure cançons.
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant
dimarts, 22 de març del 2011
El restaurant xinès
Mentre m'espero assegut a la taula algú del servei que m'expliqui perquè el meu sec rotlle primavera no te cap tipus de salsa ni condiment observo detingudament la resta de taules.
Taula número u, a l’esquerra, contra la paret, taula petita, hi seu una parella jove, potser ni arriben als vint anys. Ella te els cabells llargs i fins, ulls grossos marró fosc, cara prima, ell és molt moreno, un pel cremat potser, cabell curt una mica punxegut, barba de tres dies. Parlen i riuen, fan broma, potser s’expliquen xafarderies sobre amics comuns, m'ha semblat. En un moment donat ell li agafa la mà delicadament i ella somriu amb timidesa. Ell menja un rotlle primavera amb verdures i ella una sopa indeterminada.
Taula número dos, al mig de la sala, doble, una família composada de pare, mare, àvia, nena petita d’uns dos anys i nen més gran, potser de cinc. L’activitat bàsica en aquesta zona és contenir les criatures, amb cara de dimonis, s’aixequen, tornen a seure, juguen amb nines i cotxes, es barallen, de tant en tant endrapen una mica amb l’ajuda de la iaia. El pare, d’uns quaranta cinc anys, amb excés de pes, devora un pollastre Tandoori mentre la mare escridassa als nens amb amenaces que no es compleixen mai. L'àvia sembla la més estable, aparentment gaudeix de la companyia de tots plegats.
Taula número tres, a la dreta, enganxada a l’altra paret, un altre parella jove, com a molt trenta anys, ella te uns cabells molt llargs, ondulats de color coure, ulls blaus, llavis carnosos, molt maca. Ell, d’esquenes, constitució robusta, mandíbula prominent, cabell tot just prou llarg per detectar ondulacions, color negre, vesteix americana i corbata. Aquí quasi només parla ella, sembla enfadada, desplega tota una reprimenda, l’home obre la boca puntualment per empitjorar les coses, ella se’n fa creus, gesticula. Gairebé no mengen però als plats hi ha arròs tres delícies i tallarines. Ella quan alça la veu deixa sentir paraules com “no m’ho puc creure”, “pocavergonya” o “que!?”.
Taula número quatre, a l’esquerra, més allunyada, contra la paret, tres nois joves, conversa molt animada, sovint algun d’ells deixa anar alguna gràcia i aleshores tots riuen en veu alta, trencant l’harmonia de la melodia xinesa del fil musical. El que fa més acudits és el que tinc de cara, d’uns vint i pocs, quasi rapat, calvície incipient, els altres dos, d’esquenes, li solen seguir la corrent. Un te els cabells llargs, castany clar, prim i alt, d'aspecte atlètic, l’altre es moreno i baix, el que enraona menys, i du una guitarra recolzada a la cadira, dins la funda. Hi ha dos plats de porc i un pinxo de pollastre.
Taula número cinc, a la dreta, més allunyada, una parella d’uns cinquanta anys, ella te els cabells vermellosos, constitució rodona, d’esquenes. Ell és més aviat prim, cabells grisos, cara llarga, posat elegant. No semblen tenir massa conversa, ell fulleja un diari mentre esperen els plats, ella consulta una llibreta i apunta quelcom. De vegades fan algun comentari que no sol passar de tres frases. La dona s'aixeca per anar al bany.
Tot d’una s’apaguen els llums, no es veu absolutament res. Quatre o cinc segons després, sembla que tot torna a la normalitat.
Taula número u, a l’esquerra, contra la paret, ara la noia d'ulls grossos i cara estreta està d'esquenes. Davant seu hi ha el jove prim dels cabells llargs que abans seia amb els amics, sembla com si es coneguessin de tota la vida, xiuxiuegen, tot els fa gràcia, en un moment donat ell li agafa la mà delicadament i ella somriu amb timidesa. Ella segueix amb la sopa, ell menja un pinxo de pollastre.
Taula número dos, al mig de la sala, doble, hi ha els nens, sense l'àvia, la mare si que hi és però fa de pare l'home robust amb americana que es barallava amb la dona guapa, fa cara d'espantat. Els nens seuen a taula amb aspecte de bons minyons, la mare els ajuda a menjar entabanant-los amb tripijocs, tots riuen menys el pare, encara fa cara d'espantat.
Taula número tres, a la dreta, enganxada a l’altra paret, la noia d'ulls blaus que discutia abans seu ara amb el noi mig rapat que explicava acudits amb els amics. Ell segueix amb les gràcies, lo noia riu, ara parla poc. Tots dos comparteixen el pollastre Tandoori, ella te poca traça amb els bastonets, de vegades li cau un tros i ell l'agafa i li posa amorosament a la boca.
Taula número quatre, a l’esquerra, més allunyada, contra la paret, el noi baix i moreno toca la guitarra assegut a la cadira mentre la iaia pren un gelat tota cofoia. L'home dels cabells grisos que llegia el diari escolta amb atenció, segons el ritme dona palmes contra la taula i mou lleugerament l'esquelet. La dona rodona dels cabells vermells torna del bany, va cap aquesta taula, li dona un petó a l'home dels cabells grisos i es queda dreta escoltant la guitarra i somrient, recolzada a les espatlles del seu home.
Taula número cinc, a la dreta, més allunyada, l'home gras que era pare dels dos nens es troba en una taula davant del noi moreno cremat que seia a la primera taula. Ara el noi es veu més aviat pàl·lid. L'home gros ha perdut panxa considerablement, assaboreix un arròs tres delícies i te força dificultat amb els bastonets, mentre el jove te la taula plena de papers i llibretes, de tant en tant absorbeix alguna tallarina.
Me'n adono que la única taula que no ha canviat de comensals és la meva. Això si, el meu rotlle primavera ha estat proveït de salsa agredolça.
Taula número u, a l’esquerra, contra la paret, taula petita, hi seu una parella jove, potser ni arriben als vint anys. Ella te els cabells llargs i fins, ulls grossos marró fosc, cara prima, ell és molt moreno, un pel cremat potser, cabell curt una mica punxegut, barba de tres dies. Parlen i riuen, fan broma, potser s’expliquen xafarderies sobre amics comuns, m'ha semblat. En un moment donat ell li agafa la mà delicadament i ella somriu amb timidesa. Ell menja un rotlle primavera amb verdures i ella una sopa indeterminada.
Taula número dos, al mig de la sala, doble, una família composada de pare, mare, àvia, nena petita d’uns dos anys i nen més gran, potser de cinc. L’activitat bàsica en aquesta zona és contenir les criatures, amb cara de dimonis, s’aixequen, tornen a seure, juguen amb nines i cotxes, es barallen, de tant en tant endrapen una mica amb l’ajuda de la iaia. El pare, d’uns quaranta cinc anys, amb excés de pes, devora un pollastre Tandoori mentre la mare escridassa als nens amb amenaces que no es compleixen mai. L'àvia sembla la més estable, aparentment gaudeix de la companyia de tots plegats.
Taula número tres, a la dreta, enganxada a l’altra paret, un altre parella jove, com a molt trenta anys, ella te uns cabells molt llargs, ondulats de color coure, ulls blaus, llavis carnosos, molt maca. Ell, d’esquenes, constitució robusta, mandíbula prominent, cabell tot just prou llarg per detectar ondulacions, color negre, vesteix americana i corbata. Aquí quasi només parla ella, sembla enfadada, desplega tota una reprimenda, l’home obre la boca puntualment per empitjorar les coses, ella se’n fa creus, gesticula. Gairebé no mengen però als plats hi ha arròs tres delícies i tallarines. Ella quan alça la veu deixa sentir paraules com “no m’ho puc creure”, “pocavergonya” o “que!?”.
Taula número quatre, a l’esquerra, més allunyada, contra la paret, tres nois joves, conversa molt animada, sovint algun d’ells deixa anar alguna gràcia i aleshores tots riuen en veu alta, trencant l’harmonia de la melodia xinesa del fil musical. El que fa més acudits és el que tinc de cara, d’uns vint i pocs, quasi rapat, calvície incipient, els altres dos, d’esquenes, li solen seguir la corrent. Un te els cabells llargs, castany clar, prim i alt, d'aspecte atlètic, l’altre es moreno i baix, el que enraona menys, i du una guitarra recolzada a la cadira, dins la funda. Hi ha dos plats de porc i un pinxo de pollastre.
Taula número cinc, a la dreta, més allunyada, una parella d’uns cinquanta anys, ella te els cabells vermellosos, constitució rodona, d’esquenes. Ell és més aviat prim, cabells grisos, cara llarga, posat elegant. No semblen tenir massa conversa, ell fulleja un diari mentre esperen els plats, ella consulta una llibreta i apunta quelcom. De vegades fan algun comentari que no sol passar de tres frases. La dona s'aixeca per anar al bany.
Tot d’una s’apaguen els llums, no es veu absolutament res. Quatre o cinc segons després, sembla que tot torna a la normalitat.
Taula número u, a l’esquerra, contra la paret, ara la noia d'ulls grossos i cara estreta està d'esquenes. Davant seu hi ha el jove prim dels cabells llargs que abans seia amb els amics, sembla com si es coneguessin de tota la vida, xiuxiuegen, tot els fa gràcia, en un moment donat ell li agafa la mà delicadament i ella somriu amb timidesa. Ella segueix amb la sopa, ell menja un pinxo de pollastre.
Taula número dos, al mig de la sala, doble, hi ha els nens, sense l'àvia, la mare si que hi és però fa de pare l'home robust amb americana que es barallava amb la dona guapa, fa cara d'espantat. Els nens seuen a taula amb aspecte de bons minyons, la mare els ajuda a menjar entabanant-los amb tripijocs, tots riuen menys el pare, encara fa cara d'espantat.
Taula número tres, a la dreta, enganxada a l’altra paret, la noia d'ulls blaus que discutia abans seu ara amb el noi mig rapat que explicava acudits amb els amics. Ell segueix amb les gràcies, lo noia riu, ara parla poc. Tots dos comparteixen el pollastre Tandoori, ella te poca traça amb els bastonets, de vegades li cau un tros i ell l'agafa i li posa amorosament a la boca.
Taula número quatre, a l’esquerra, més allunyada, contra la paret, el noi baix i moreno toca la guitarra assegut a la cadira mentre la iaia pren un gelat tota cofoia. L'home dels cabells grisos que llegia el diari escolta amb atenció, segons el ritme dona palmes contra la taula i mou lleugerament l'esquelet. La dona rodona dels cabells vermells torna del bany, va cap aquesta taula, li dona un petó a l'home dels cabells grisos i es queda dreta escoltant la guitarra i somrient, recolzada a les espatlles del seu home.
Taula número cinc, a la dreta, més allunyada, l'home gras que era pare dels dos nens es troba en una taula davant del noi moreno cremat que seia a la primera taula. Ara el noi es veu més aviat pàl·lid. L'home gros ha perdut panxa considerablement, assaboreix un arròs tres delícies i te força dificultat amb els bastonets, mentre el jove te la taula plena de papers i llibretes, de tant en tant absorbeix alguna tallarina.
Me'n adono que la única taula que no ha canviat de comensals és la meva. Això si, el meu rotlle primavera ha estat proveït de salsa agredolça.
divendres, 18 de març del 2011
Lila
A la Joana li agradaven les margarides, li agradaven per la seva senzillesa, els seus colors purs, la seva manera d'obrir-se al sol, sense res a amagar. El seu petit jardí n'era ple, de tots els colors i mides, donar-hi una ullada en plena primavera era com passejar dins un llenç impressionista.
Una de les plantes però, una de petita, de recent adquisició, de pètals color lila, semblava no adaptar-se be en aquell racó de món. A la Joana li estranyava, doncs coneixia tots el secrets per fer lluir les seves margarides. Aquesta però, contenia un pom de flors ben alimentades que mai les havia vist obertes ni els dies més lluminosos. Havent provat ja totes les ubicacions, testos, minerals i terres, va pensar que potser el problema no era pas físic, ensopida com semblava la planta, amb les flors arreplegades sobre si mateixes, amb timidesa, amb un recolliment discret que transmetia una tendresa entranyable. Potser per això la Joana estava decidida a posar-hi remei, i recordà les ensenyances de la iaia, que solia xerrar amb tots els éssers de la terra, ja fossin humans, bèsties, plantes o la ràdio. Va començar explicant a la margarida les notícies recents mentre fullejava una revista o un diari, però de seguida es va adonar que allò no era una bona pràctica. Decidí llavors parlar de qüestions més personals, afers familiars, anècdotes, vivències quotidianes, trossets de vida, procurant transmetre sempre alegria i optimisme en els seus relats.
Els dies passaven i la planta no semblava reaccionar, si de cas una lleugera tendència de les flors a encarar-se a la banqueta on solia seure la Joana a xerrar. Potser era només un percepció subjectiva, però la Joana així ho creia i això li feia continuar la teràpia amb il•lusió. Es va anar acostumant a explicar-ho tot a la Lila (així l'anomenava en confiança) de tal manera que si un dia passava alguna cosa especial i no li ho explicava es sentia inquieta i afanyosa de fer-ho.
Una nit, quasi de matinada, la Joana va arribar a casa després de viure una d'aquestes històries que succeeixen de tant en tant, de les que obren una ferida i t'esquerden el cos per dins. Sense obrir cap llum, va entrar el jardí i es va agenollar davant la Lila, abraçada al test entre llàgrimes va deixar anar a mitja veu tot el drama.
L'endemà la Joana s'aixecà neguitosa, amb càrrec de consciència per haver transmès tot el seu malestar a la Lila. Quan va entrar al jardí, una, dues, tres, quatre, cinc, fins a sis flors d'un lila intens s'aixecaven al sol, alçades i llampants. Cada pètal semblava una pinzellada fresca i precisa, ferma però delicada. La Joana es va quedar asseguda a la banqueta durant hores, sense dir res, no era ella qui parlava aquesta vegada. Al capvespre les flors es van tornar a tancar i la Joana es va retirar amb un bona nit i un somrís als llavis.
Potser el científics diran que les llàgrimes de la Joana foren l'abonament just i precís que la planta necessitava per reeixir, a ella però li agrada més pensar que la Lila és com una d'aquelles amigues cara de veure i que et treu de polleguera tres-cents seixanta quatre dies l'any, però et dedica un dia sencer i et fa costat quan més ho necessites.
Una de les plantes però, una de petita, de recent adquisició, de pètals color lila, semblava no adaptar-se be en aquell racó de món. A la Joana li estranyava, doncs coneixia tots el secrets per fer lluir les seves margarides. Aquesta però, contenia un pom de flors ben alimentades que mai les havia vist obertes ni els dies més lluminosos. Havent provat ja totes les ubicacions, testos, minerals i terres, va pensar que potser el problema no era pas físic, ensopida com semblava la planta, amb les flors arreplegades sobre si mateixes, amb timidesa, amb un recolliment discret que transmetia una tendresa entranyable. Potser per això la Joana estava decidida a posar-hi remei, i recordà les ensenyances de la iaia, que solia xerrar amb tots els éssers de la terra, ja fossin humans, bèsties, plantes o la ràdio. Va començar explicant a la margarida les notícies recents mentre fullejava una revista o un diari, però de seguida es va adonar que allò no era una bona pràctica. Decidí llavors parlar de qüestions més personals, afers familiars, anècdotes, vivències quotidianes, trossets de vida, procurant transmetre sempre alegria i optimisme en els seus relats.
Els dies passaven i la planta no semblava reaccionar, si de cas una lleugera tendència de les flors a encarar-se a la banqueta on solia seure la Joana a xerrar. Potser era només un percepció subjectiva, però la Joana així ho creia i això li feia continuar la teràpia amb il•lusió. Es va anar acostumant a explicar-ho tot a la Lila (així l'anomenava en confiança) de tal manera que si un dia passava alguna cosa especial i no li ho explicava es sentia inquieta i afanyosa de fer-ho.
Una nit, quasi de matinada, la Joana va arribar a casa després de viure una d'aquestes històries que succeeixen de tant en tant, de les que obren una ferida i t'esquerden el cos per dins. Sense obrir cap llum, va entrar el jardí i es va agenollar davant la Lila, abraçada al test entre llàgrimes va deixar anar a mitja veu tot el drama.
L'endemà la Joana s'aixecà neguitosa, amb càrrec de consciència per haver transmès tot el seu malestar a la Lila. Quan va entrar al jardí, una, dues, tres, quatre, cinc, fins a sis flors d'un lila intens s'aixecaven al sol, alçades i llampants. Cada pètal semblava una pinzellada fresca i precisa, ferma però delicada. La Joana es va quedar asseguda a la banqueta durant hores, sense dir res, no era ella qui parlava aquesta vegada. Al capvespre les flors es van tornar a tancar i la Joana es va retirar amb un bona nit i un somrís als llavis.
Potser el científics diran que les llàgrimes de la Joana foren l'abonament just i precís que la planta necessitava per reeixir, a ella però li agrada més pensar que la Lila és com una d'aquelles amigues cara de veure i que et treu de polleguera tres-cents seixanta quatre dies l'any, però et dedica un dia sencer i et fa costat quan més ho necessites.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)