El sol del migdia m'escalfava l'esquena, produint plaer i relaxació a parts iguals. La meva mirada es perdia seguint els remolins d'aigua i els petits brolls esquitxant entre les pedres del rierol. Feia fresca per l'època, era un d'aquells dies de principis de juliol on l'estiu està encara trobant-se a sí mateix. A mi ja m'agradava, doncs prefereixo els temps poc definits o interestacionals, els contrastos. Gaudia posant els peus a l'aigua freda mentre em torrava la closca, i campar tot el dia agafant progressivament temperatura fins a tornar a casa al vespre, evitant un refredament sobtat a la posta del sol.
Quan semblava que aquell estat de pau i evasió mental duraria tota la vida, vaig percebre una distorsió sonora que no semblava originada per les corrents d'aigua, ni pels moviments de la vegetació de ribera agitada per les minses ventades, ni per cants d'ocells ni per brunzits d'insectes. De fet aquella fressa s'assemblava més a una rialla que altra cosa, una rialla picaresca, com la d'una criatura o la d'una joveneta descobrint el món tot jugant. Venia de riu amunt, no gaire lluny sens dubte. Així que ja posats els peus a l'aigua, no em va costar res aixecar-me i pujar entre rocs uns quants metres procurant posar les plantes dels peus a les zones més arenoses. Al arribar a un punt on la perspectiva general de la part superior del riu era més amplia em vaig posar a observar detingudament tota aquella munió de roques gegantines, arbres amb branques descansant a les vores del curs de l'aigua, petites cascades sorolloses i gorgs de poca fondària. Res de res, ni una ànima. Em vaig girar per retornar sobre els meus passos quan va tornar aquella rialla alegre a les meves oïdes. No em semblava però estar més a prop d'ella que abans així que vaig continuar riu amunt.
La dificultat de les meves passes i el refredament progressiu de les meves extremitats inferiors es compensaven amb la intriga i la impaciència de descobrir quelcom. Vaig arribar a un punt més o menys calm i ampli, de tres dits d'aigua sobre sorra tova avançant amb delicadesa. Un cop recuperat l'alè em disposava a seguir endavant quan una nova riallada em va venir d'esquenes.
A que jugues! Vaig deixar anar mentre tornava cap enrere. Una bona estona va continuar el joc, i jo riu amunt i riu avall, amb els peus foradats per minúscules pedretes no prou arrodonides pels corrents fluvials o posades allà expressament per ésser maleïdes. L'esgotament físic va poder amb mi finalment, i també el mental, doncs ja no distingia el xiulet del vent entre els pollancres, el xiuxiueig dels pardals o la condemnada rialla.
L'endemà la curiositat va tornar des de bon matí. Em vaig encaminar cap al mateix tros de món a treure'n l'aigua clara. Aquell dia, l'estiu semblava haver-se apoderat definitivament del territori. El sol s'espremia, les cigales cantaven i el ventet fresc s'havia esfumat, tot semblava diferent, tot anava a un altre ritme. Fins i tot remullar els peus ja no em va semblar suficient i vaig capbussar-me tot sencer. De la rialla però ni rastre, per suposat. Deu ser en alguna obaga, a la fresca, vaig pensar.
Res va canviar la resta de l'estiu, excepte que el rierol es va anar escalfant i perdent gruix, i altres banyistes irrompien sovint en aquell racó tan íntim en altres dies.
S'han succeït els anys i les estacions, i encara avui m'agrada tornar a aquest indret quan l'estiu és a penes incipient, tímid. Sovint torno a sentir aquella rialla entre els esquitxos d'aigua o més endins, sota les alzines, o potser amagada entre dues roques just darrera meu. Lluny de la vehemència d'aquells dies, em quedo assegut amb el peus dins el fred torrent i el cul recolzat a la pedra calenta, i gaudeixo amb aquest so amable i juganer. A la tarda, trec de l'armari les xancles i el barret de palla, empleno la nevera de llimonada recent espremuda, i espero assegut al porxo fins a la nit. De vegades, abans que acabi el dia, una darrera bafarada de vent fresc m'entra pel clatell com una glopada, i una sonora rialla se m'escapa sense control.
