Pils, el gat d'aigua

El viatge

        Vaig caminar de pressa, quasi corrent, per pujar a l’autobús. No era el número que havia pensat agafar en un principi, però em donava igual. Aquell era el que se’m havia creuat i un impuls em va fer saltar cap a dins, com si m’hi anés la vida, com si aquell acte m’anés a canviar el meu destí cap a millor.
        Llavors vaig anar a seure al final de tot, on un pot estirar les cames i analitzar amb perspectiva tot l’espai del vehicle, les esquenes i els perfils de la gent asseguda, les cares i moviments dels que romanen de peu, mirant atentament d’atrapar un lloc lliure. El sol m’escalfava amigablement l’esquena i el suau tremolor del motor m’ajudava a relaxar-me, de manera que l’excitació produïda per aquella sobtada decisió es va anar dissipant, i poc a poc m’anava endormiscant.
        Just al meu davant, dret, hi havia un home vell, amb la cara arrugada. Cada plec de la seva pell dura i rasposa semblava explicar un cru episodi de la seva vida. Uns ullets petits li brillaven de manera intensa, la seva mirada era sovint curiosa, tot i que a estones la deixava perduda, pensativa. Duia un bastó de fusta amb el mànec encorbat, com la seva esquena, i l’altre mà agafava un carro dels d’anar al mercat ple d’estris de tota mena, aparentment sense massa utilitat. De tant en tant anava remenant el contingut del carro, com si busqués quelcom necessari o que hagués perdut.
        Jo anava observant el curiós home a la vegada que l’autobús s’endinsava per barris de la ciutat desconeguts per a mi, cosa que m’agradava i em feia mantenir despert. Finalment però, sense adonar-me, la son em va atrapar, doncs en un tancar i obrir d’ulls l’escenari havia canviat completament.
        Ara viatjava en un d’aquells vells autobusos pintats de color vermell, força sorollosos i de formes arrodonides que corrien per la ciutat fa més de vint anys. Una barra metàl•lica el travessava del principi fins al final, on hi penjaven uns mànecs per agafar-s’hi amb les mans. Els seients eren durs, de plàstic nu, i els omplien una variada representació d’escolars de l’època. De fet, jo era un d’ells.
        Portava una cartera sobre les cames, plena de llibres i quaderns d’espiral, i estava assegut al costat de la finestra, amb el meu anorac vermell. A fora semblava fer bastant fred, era un dia d’hivern dels que no ve de gust anar a l’escola, però ja era massa tard per canviar-ho. Davant meu hi havia un vailet que no aixecava dos pams de terra i es menjava un pastisset de xocolata, mentre la que devia ser la seva germana gran, al seu costat, carregada també amb una feixuga cartera, li netejava la boca de tant en tant amb un tovalló de paper, tot xerrant amb les seves amigues.
        Al meu costat hi havia un home de mitjana edat, inquiet, duia un munt de papers que anava remenant, com si busqués alguna cosa important en ells. Aquella cara era molt coneguda per a mi, em vaig quedar sobtat i una mica espantat. Jo no solia parlar amb desconeguts en aquella època, però en aquell moment, arrossegat per les circumstàncies, li vaig dir: Vostè! Hauria de fer alguna cosa!
Ell em va mirar i de forma serena, amb mig somriure a la boca va contestar: Hauries de deixar de somiar.

Desde los afectos (Mario Benedetti)

¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?
Que uno tiene que buscarlo y dárselo...
Que nadie establece normas, salvo la vida...
Que la vida sin ciertas normas pierde formas...
Que la forma no se pierde con abrirnos...
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente...
Que no está prohibido amar...
Que también se puede odiar...
Que el odio y el amor son afectos...
Que la agresión porque sí, hiere mucho...
Que las heridas se cierran...
Que las puertas no deben cerrarse...
Que la mayor puerta es el afecto...
Que los afectos, nos definen...
Que definirse no es remar contra la corriente...
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja...
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio...
Que negar palabras, es abrir distancias...
Que encontrarse es muy hermoso...
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida...
Que la vida parte del sexo...
Que el por qué de los niños, tiene su por qué...
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad...
Que saber todo de todos, es curiosidad mal sana...
Que nunca está de más agradecer...
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo...
Que nadie quiere estar solo...
Que para no estar solo hay que dar...
Que para dar, debemos recibir antes...
Que para que nos den también hay que saber pedir...
Que saber pedir no es regalarse...
Que regalarse en definitiva no es quererse...
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos...
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo...
Que ayudar es poder alentar y apoyar...
Que adular no es apoyar...
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara...
Que las cosas cara a cara son honestas...
Que nadie es honesto porque no robe...
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo...
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte...
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente...
Que con los oídos se escucha...
Que cuesta ser sensible y no herirse...
Que herirse no es desangrarse...
Que para no ser heridos levantamos muros...
Que sería mejor construir puentes...
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve...
Que volver no implica retroceder...
Que retroceder también puede ser avanzar...
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol...
¿Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?