he pujat aqui al terrat
és un desert assoleiat
amb plantes i espines
cables, tubs i antenes
el terra és de rajola gris
les parets, color ciutat
la roba estesa, blanca
i el cel, blau primavera
hi ha una barana de pedra
i un abisme de finestres
hi ha un aire que s'enfila
i un xivarri d'orenetes
altiplà de totxo i ciment
refugi del meu pensament
un cim de portes i escales
asil furtiu d'enamorats
el meu carrer dóna vertigen
a baix, minúscula, tota la gent
petites vides, grans anhels
i tots semblants, i diferents
arrepenjat a trenta metres
amb una ploma i tres llibretes
aquí al terrat el temps s'atura
i és com si fos a la natura
dimarts, 14 de maig del 2019
dimecres, 8 de maig del 2019
Ohlalà
El perfum de les acàcies dibuixava un somriure a les teves galtes, colrades i amb una prominència derivada del teu gest i la seva carnositat natural.
Tancaves els ulls mentre capturaves amb el nas les essències primaverals, i no podies veure com jo observava en aquell instant de felicitat, l'ondulació que l'encara fresc vent d'abril provocava a la teva faldilla llarga i als teus cabells mig agafats per un clip en forma de drac.
Ohlalà! , vas dir en obrir els ulls mentre canviava la direcció del vent i els aromes perdien consistència. Vas arrancar un somriure de mi, ens vam mirar amb complicitat i vam seguir el passeig entre els carrers plegats de gent aliens a les flors i a les nostres dèries.
Aquella imatge em va acompanyar molt de temps gravada a la memòria, més que totes les nostres converses més o menys profundes pendents de solucionar, més que l'escalfor de la teva pell les fredes nits de febrer, més que la teva mussaca i les teves espècies, més que la teva manera curosa de pronunciar paraules amb el teu particular accent.
Tu sempre deies que la comunicació és el més important, que d'un temps ençà ho solucionaves tot parlant, i segur que tens raó. Per a un cinèfil romàntic però, el llenguatge no parlat és tant o més important que el parlat, els gestos, les olors, els colors, les mirades, les carícies. I és per això que, entre totes les petites o grans converses que vàrem tenir, aquell Ohlalà! ple d'aromes, de galtes vermelles, de faldilles ondulants i de llavis alegres és l'única paraula que recordo de tu.
Tancaves els ulls mentre capturaves amb el nas les essències primaverals, i no podies veure com jo observava en aquell instant de felicitat, l'ondulació que l'encara fresc vent d'abril provocava a la teva faldilla llarga i als teus cabells mig agafats per un clip en forma de drac.
Ohlalà! , vas dir en obrir els ulls mentre canviava la direcció del vent i els aromes perdien consistència. Vas arrancar un somriure de mi, ens vam mirar amb complicitat i vam seguir el passeig entre els carrers plegats de gent aliens a les flors i a les nostres dèries.
Aquella imatge em va acompanyar molt de temps gravada a la memòria, més que totes les nostres converses més o menys profundes pendents de solucionar, més que l'escalfor de la teva pell les fredes nits de febrer, més que la teva mussaca i les teves espècies, més que la teva manera curosa de pronunciar paraules amb el teu particular accent.
Tu sempre deies que la comunicació és el més important, que d'un temps ençà ho solucionaves tot parlant, i segur que tens raó. Per a un cinèfil romàntic però, el llenguatge no parlat és tant o més important que el parlat, els gestos, les olors, els colors, les mirades, les carícies. I és per això que, entre totes les petites o grans converses que vàrem tenir, aquell Ohlalà! ple d'aromes, de galtes vermelles, de faldilles ondulants i de llavis alegres és l'única paraula que recordo de tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)