La bombolla de sabó

Avui me'n he adonat, no sé com no m'hi havia fixat abans, si es veu d'una hora lluny, sóc una bombolla de sabó. Buida per dins, rodona, sense cap ni peus, sense cul ni esquena, només una bola transparent, quasi imperceptible. Si de cas alguna vegada un raig de llum es reflexa vagament sobre la meva superfície ensenyant tonalitats de colors llampants i poca cosa més.
Ara que m'he adonat de la meva condició tinc por de xocar qualsevol dia amb una cantonada d'algun moble de casa i explotar, desfer-me en mil partícules diminutes i inapreciables. O de que les meves parets no aguantin la pressió a la que són sotmeses, amb resultats similars. Ara entenc també el perquè d'aquesta buidor interna, i perquè de vegades no em sento l'estomac, ni els batecs, ni la respiració. I entenc perquè sovint em costa raonar, i prendre decisions, no vaig mes enllà d'on em porta el vent, el corrent m'arrossega, em dirigeix a indrets on no vull estar, m'exposa a perills pels quals no estic preparat. No sóc més que un objecte curiós sobrevolant els caps de persones sense temps per aturar-se a estudiar la naturalesa d'aquesta figura.
Penso que potser no sempre he estat una bombolla, que fins no fa gaire tenia forma humanoide, vísceres, nas boca i ulls. I que gradualment m'he anat arrodonint, la pell s'ha anat tornant prima i perfumada, els òrgans interns s'han anat assecant, i els trets facials s'han anat desdibuixant enganxats a la superfície de l'esfera.
Potser en realitat sóc una evolució de mi mateix, un estat superior on el cos ja no te raó de ser, reduït a la mínima expressió. Potser això és el que ens espera a tots en el futur, milions de petites bombolles de sabó vagant pel món, xocant entre elles, amb por d'explotar en qualsevol instant.
Només se que trobo a faltar la irregularitat de les meves formes, els meus cabells despentinats a primera hora del matí, la meva llengua golosa, les meves mans, si, sobre tot les meves mans, vull tocar, tocar-ho tot, agafar, prémer, acariciar.
Veig que m'apropo irremeiablement a la punxeguda superfície d'un metall, no faré cap esforç per evitar-ho, tinc la sensació que després de petar tornaré a renàixer, a ser un home, o una dona, qui sap, i a apreciar cadascun dels meus batecs, recordant com una vegada vaig ser una bola sosa i buida, un objecte al que tothom es mira amb gràcia durant dos segons, i te ganes d'esclafar amb els dits la resta del temps.

Tipos de aspersor

La dona d'aigua

la dona d'aigua camina amb els peus descalços
porta un vestit mig transparent, blanc i llarg
petits gotims li regalimen sobre el seu cos
du els cabells llargs i arrissats, color de mel

per arreu on passa naixeran brots tendres
i deixa anar un perfum a tarongina i espígol
s'amaga entre falgueres, arbres vells i arrels
la veuràs si respires fons i tanques els ulls

la dona d'aigua es banya al riu tota nua
amb sengles cabelleres sobre els seus pits
mentre neda canta harmonioses melodies
que el vent escampa branca per branca

quan cau la nit brillen els seus ulls verds
estels i lluernes romanen al seu voltant
vianant, si abans de l'alba la pots trobar
el seu bes humit segur que et farà estremir

El norte

su mirada triste
se transformaba a veces
en picarona sonrisa
y ojitos vivaces

entonces yo besaba
sus labios dulces
mas pronto su rostro
se quedaba sin luces

como viendo fantasmas
como oyendo voces
su pelo largo oscilaba
como los sauces

yo lo acariciaba
como quien hace las paces
quisiera rescatar
los tiempos felices

soltaba mirando
con sus pupilas audaces
con su lánguida voz
sin apenas matices

quisiera volver al hogar
a mis raíces
sólo en el norte
donde yacen mis cruces

Els nous amants

ara que el sol no escalfa com abans
s'han de dir adéu els nous amants

ara que les aus migraran al sud
ara que el grill s'ha quedat mut

tornen a casa els nous amants
amb una carta entre ses mans

ara que trona per la tarda
ara que l'onatge ja no parla

obren l'agenda els nous amants
i fan creus fins a tots sants

ara que el dia ja no és etern
ara que sembla arriba l'hivern

enyoren, obliden, els nous amants
per encarar fites més grans

Valió la pena

valió la pena pelear
y remar contra corriente
por el agreste mar
y cambiar de continente

valió la pena esperar
sobre piedra caliente
los caprichos del azar
esperanzado y paciente

valió la pena sudar
y subir la pendiente
hasta llegar al altar
bajo el sol radiante

valió la pena viajar
en un mundo cambiante
para volver al hogar
para vivir el presente

valió la pena
sufrir, amar
llorar, gritar
valió la pena