Shame (Steve McQueen, 2011)

Shame es una de esas películas arriesgadas, de las que se ruedan unas pocas al año hoy en día. Gran parte de ellas caen por su propio peso por inconsistentes o pretenciosas, pero éste no es el caso. Steve Mcqueen consigue a base de talento, y ayudado por un convincente Michael Fassbender, un original retrato tratado con el ritmo y la delicadeza necesaria para no caer en esteriotipos ni sentimentalismos, para no aburrir ni llevar una historia de estas características a la vulgaridad.
El guión gira entorno a Brandon, un acomodado soltero con problemas de adicción al sexo y la pornografía, que recibe la visita de su hermana (Carey Mulligan). Éste acontecimiento hará trastocar su vida diaria y en consecuencia un replanteamiento general se su existencia.
El argumento por lo tanto, implica escenas explícitamente sexuales, de las cuales no huye en ningún momento el director, pero transmitidas de una manera en que más bien nos producen preocupación o incluso angustia. Claramente éstas son las sensaciones buscadas para el espectador para reflejar los problemas del protagonista, y de ahí radica el principal acierto para mi en la realización de este film. Además otras escenas no sexuales transmiten igualmente angustia de forma elegante y contundente, como la del intento de suicidio o la marcha de footing por las calles de Nueva York.
Estamos por lo tanto ante una buena película sobre los problemas de soledad e incomunicación de la sociedad actual, contados de una forma original, puesto que no se centra en aspectos sociales ya tratados mil veces en el cine, como las drogas, la prostitución o la violencia, sino en la necesidad de sexo para suplir carencias de afecto o incapacidad para construir vínculos afectivos.

El gat i la cotorra

Heus aquí un gat blanc, amb el ulls verds, vius i cristal•lins. Uns ulls desitjosos de depredador, acompanyats d’unes orelles atentes i multidireccionals, uns bigotis inacabables i una boca petita i punxeguda. És un gat domèstic, viu en un pis del barri de l’eixampla esquerra, un pis gran amb finestres amplies i assolellades. La seva finestra preferida dona al carrer, i el sol hi entra tot el matí amb el permís d’una palmera més o menys propera. El gat blanc s’interessa pels vianants, el trànsit, els insectes i els veïns, però sens dubte, la seva preocupació més important, la seva dèria, el que el manté ocupat quasi tot el dia a la vora de la finestra, és una cotorra verda com una maragda, cridanera com una peixatera, i coqueta com una princesa.
La cotorra, inquieta, vola d’un indret a un altre sense parar, sovint amb branquillons o d’altres objectes al bec per preparar probablement un niu. Les seves plomes colorades i la seva xerrameca porten de bòlit al gat, qui més d’una vegada somia que l’atrapa al vol, saltant per la finestra i aterrant a la palmera amb la cotorra a la boca.
No sabem si la cotorra es sent observada o no, enfeinada com està sempre, per l’ociós gat caçador. Sí sabem del cert però, que coneix de la seva existència, doncs no fa pas massa, en un dia d’aquells en que la mestressa obre de bat a bat totes les portes i finestres, la despistada cotorra va planejar fins a la tauleta del menjador, potser mirant de trobar alguna cosa diferent a les habituals.
El gat, que com sempre voltava a prop, va detectar la cotorra, i posant uns ulls que semblaven sortir-se del cap, sigilosament, es va apropar a dos escassos metres. Durant uns instants, va estar a punt de saltar al coll de l’ocell, com havia somiat innumerables vegades. Però no se sap si per la lluentor de les plomes de colors reflectides pel sol, o per la graciositat i ritme en els moviments de la cotorra, o per la entranyable familiaritat d’aquell massa conegut animal, el gat es va quedar en una posició fixa, mig estirat mig assegut, mig nerviós mig adormit, amb les orelles enfocades endavant i el nas ben arrufat.
La cotorra però, valenta o ingènua, va avançar tímidament però decidida cap al gat, balancejant el cos a cada pas de manera divertida però efectiva. Quan va arribar a un pam del gat, se’l va mirar fixament, amb la expectació atònita d’aquest, immòbil. Va estirar el coll el poc que pot un animal de les seves característiques i amb el seu potent bec va arrancar un bigoti de gat que ja estava mig caigut, a punt de mudar. Es va donar mitja volta, va anar fins a l’extrem de la taula i va aixecar el vol fins a la palmera amb el bigoti agafat al bec.
Ha passat temps des de llavors, i el gat segueix somiant que caça feroçment la cotorra, i no deixa d’observar-la desitjant una segona oportunitat. Aquesta ja quasi ha acabat el niu, un projecte minuciós i complex, i entre branques fils i plomes, un dels pilars bàsics de l’estructura sembla ser un bigoti de gat, dur i flexible, llarg i blanc.

La rajola de xocolata

Us escric perquè necessito expressar-me en aquests moments d’incertesa i transcendència, al menys per a mi. Sé que no és habitual, i que molts penseu en mi només com un divertiment sense res a dir, però vull compartir amb vosaltres la meva experiència vital ara que encara hi sóc a temps.

Em dic Paula, sóc una rajola de xocolata amb un setanta per cent de cacau, vivia una existència plàcida en una tableta més gran, encara per estrenar. No veia l'exterior perquè m'envoltava un paper de plata i un altre paper de colors i lletres llampants a sobre d'aquest, però probablement estava a l'estant d'una botiga o un supermercat.
La meva ubicació era cèntrica, m'envoltaven vuit rajoles més, la Maria, la Marina, la Marta, la Mònica la Marga, la Martina, la Mireia i la Montserrat. M'avenia molt be amb totes elles, inclòs amb la Mònica, que de vegades no estava ben vista per les altres per portar un seixanta nou per cent de cacau.
Sabíem que no sempre estaríem així, el futur és incert per éssers de consum com nosaltres, desconeixíem si acabaríem desfetes al foc, o trencades a trossets i mastegades, o assecant-nos abandonades al racó d'un armari, ignorades per un massa atapeït consumidor. Som dures i amargues, en som conscients, però també tenim un toc de dolçor, i gaudim de la nostra condició de portadores d'aroma i sabor.

Finalment avui ha passat. Ha anat tot molt de pressa, hem sentit com ens movíem, que ens passaven un làser per sobre i que ens passejaven fins a quedar immòbils. Però ha durat poc, unes hores, tres com a molt i em vist la llum. Un xicotet ha trencat el paper i ha partit la tableta per un costat. S'ha endut la Martina, la Mireia i la Montserrat. Jo he quedat al descobert. He vist com se les enduia a la boca sense pensar-s'ho massa, amb les meves veïnes a una mà i un tros de pa a l'altre. Anava alternant les mossegades mentre destrossava les rajoles una per una. He tingut por, però també goig, de com el nano posava cara de felicitat, de com gaudia olorant, assaborint, empassant. Sé que seré la propera, però ja no estic temorosa, és el meu destí, la meva raó de ser, i la tinc assumida, i sé que el meu desenllaç serà de la millor manera possible, fent feliç a un infant afamat.