Sunrise: A Song of Two Humans (F.W. Murnau, 1927)

Viendo Sunrise: A Song of Two Humans de Murnau, uno se pregunta donde ha ido a para esa expresividad, ese colosal trabajo de la imagen y de la interpretación de obras maestras del cine mudo como esta. Se echa en falta todo ello en la actualidad, mal acostumbrados como estamos a estériles guiones sazonados con trepidantes imágenes videocliperas. Friedrich Wilhelm Murnau dirigió en las postrimerías del cine mudo su primera película hollywoodiense con inmejorables resultados, utilizando importantes efectos especiales novedosos para la época y casi prescindiendo, como a él le gustaba, de intertítulos. No le hacían falta, pues era perfectamente capaz de expresar todo lo quería contar mediante imágenes.
La historia cuenta básicamente el reencuentro del amor de una pareja a punto de romperse trágicamente, con escenas tanto dramáticas y románticas como cómicas.
Imprescindible obra clásica, a la vez que intemporal e imperecedera.

El bicho insignificante

Selena era una diminuta hormiga en un mundo vasto, gigantesco, inabarcable. Aún siendo un insignificante bicho, no dejó de impresionarme durante todo el tiempo en que me fijé en ella. La primera vez que la vi se estaba peleando con una cáscara de pipa que la doblaba en peso y tamaño. No creo que haya ningún nutriente ahí dentro, le insinué. Más tarde descubrí sus verdaderas intenciones, cruzar la charca y alcanzar la pradera. Ella era así, valiente y segura de si misma, siempre luchaba sin cesar para cumplir su objetivo, y una vez cumplido, empezaba a pensar en el siguiente sin descanso alguno. Me sorprendió aquella filosofía de vida, acostumbrado como estaba yo a meditar cada paso y quedarme absorto tomando el sol, reflexionando sobre mi alrededor. Decidí seguirla, anotar sus pasos, ser su cronista. Me llamó desde un principio la atención la naturalidad con la que superaba los desafíos más complejos para alguien a priori tan poco dotado para ello. En ocasiones los planes no le salían del todo bien, se resbalaba y se despeñaba desde grandes alturas, se mojaba o se llevaba un zapatazo que la dejaba coja de dos o tres patas. Sin embargo volvía a levantarse, comprobaba sus desperfectos, y al verse en condiciones seguía su camino tan feliz, con el mismo garbo y la misma determinación.
Ella desconfió de mi desde el principio, aunque nunca transmitió ningún signo de molestia hacia mi. Supongo que en el fondo le agradaba un poco de compañía después de tanto tiempo andando sola. Decidió independizarse durante un traslado de la colonia, antes del seco y caluroso verano. Una inacabable fila de hormigas recorría ordenadamente todo el trayecto. Selena avanzaba con las demás cargada de materiales de construcción a sus espaldas cuando pregunto a la compañera que la seguía, Que vamos a hacer en la nueva colonia? Lo mismo que en la anterior, pero con mayor eficiencia, le respondió. Fue entonces cuando soltó la carga y rompió la fila campo a través.
Pese a la dificultad que entrañaba a veces el seguimiento, lleno de saltos, carreras, huidas y chapuzones no deseados, disfrutaba analizando sus peripecias. Uno podría llegar a la conclusión que Selena se movía simplemente por afán aventurero. Nada más lejos de la realidad. Ella perseguía una especie de ideal utópico, romántico, algo así como estar en equilibrio con todo ese inmenso mundo que tanto le costaba comprender. Para hacerlo lo recorría de arriba a abajo todo lo posible, asumiendo sus riesgos e intentando averiguar qué motivaba a todos los seres con los que se iba encontrando a actuar como lo hacían. Y siempre encontró justificación para esos actos, incluso para sus más temibles enemigos, y el conocer esas motivaciones le ayudó también a evitar esos peligros.
La única acción que no comprendió fue la que acabó con su vida, un absurdo e intencionado pisotón. Había salido más o menos indemne en otras ocasiones gracias a su pequeño tamaño, pero esta vez el agresor se ensañó arrastrando el pie a conciencia y nada pudo hacer Selena.
Era solamente un bicho insignificante, pensó el hombre seguramente con razón. Y éste siguió su camino. Sonó el timbre de la factoría y los trabajadores fueron entrando en fila de a uno para fichar. Cuando llegó a su puesto su superior le estaba esperando. Martinez! Se le traslada al sector 7G. Que voy a hacer allí?, preguntó. Lo mismo que aquí, pero con mayor eficiencia.

En Joan i la Maria

en Joan i la Maria es lleven junts cada matí
en el seu matalàs vell, deformat pels seus cossos
ell pren cafè i li dona un petó abans de sortir
ella esmorza tranquil•la, la llet i els dolços

en Joan i la Maria viatgen al carib aquest estiu
cercant potser aventures i emocions fortes
en un altre temps ella volia ser actriu
llavors ell li obria totes les portes

en Joan i la Maria parlen i es miren al mirall
que reflexa uns dies tendresa, d'altres recança
ella recorda els inicis, cada gest, cada detall
ell troba a faltar dies passats amb enyorança

en Joan i la Maria trien a la nit una pel•lícula
s'agafaran al sofà i es quedaran adormits
a ell li hagués agradat més anar de faràndula
ella es mira l'anell, relliscant entre els dits

en Joan i la Maria ara es diuen bona nit
es tapen, apaguen el llum sense més
ell està cansat o potser ja ho te tot dit
ella espera per somiar, no li cal dir res

En Cesc i l'armari

Entre els vells finestrons arrenglerats al llarg del carrer només un restava il·luminat, la seva llum intermitent i ataronjada destacava en la fredor de la nit i s'intuïa certa activitat en el seu interior. De tant en tant una ombra allargassada s'entreveia creuant longitudinalment aquella estància i una fressa indeterminada feia més inquietant l'indret. A trenc d'alba el soroll es va aturar i la llum es va apagar.

Abandonat, així seguia l'immoble en qüestió des de feia ni se sap quan de temps. Els veïns de la zona però, mai havien entès perquè un edifici sense cap mena de manteniment es podia conservar tant intacte, sense fissures ni humitats, sense teules trencades ni portes grinyolant.

Més d'una vegada algun intrèpid havia irromput a la casa a mitja nit per identificar l'origen del fenomen, però sempre, només traspassar la porta d'entrada, cessava l’anomalia. S'havia decidit per tant encomanar la missió de vigilar una nit sencera des de dins, sense fer soroll i d'amagat.

En Cesc, mal vist com estava a la vila degut als seus habituals tripijocs i peripècies, va ser l'escollit al darrer aplec municipal per passar la nit dins l'habitació misteriosa i treure l'entrellat. El van entabanar amb la condonació dels seus deutes de joc, i l'esperança de ser reconegut com un valent va fer la resta.

A tres quarts de dotze en Cesc es trobava davant la gran i pesada doble porta de fusta, amb sengles picadors daurats en forma de mà i un llistó horitzontal ben posat al mig. Va aixecar-lo sense dificultat i va empènyer la porta dreta amb força. La va obrir dos o tres pams, just per poder entrar, va encendre la vela, i va tornar a tancar. El silenci produït pel l'espessor de les parets de la casa era absolut. En aquells primers instants escoltava únicament la seva pròpia respiració, acompanyada pels passos que el dirigien a l'escala. Aquesta, en forma d'un quart de cercle, donava accés al primer pis fent un gir de noranta graus.

Va començar a pujar les escales de fusta amb l'inevitable espetec a cada esglaó trepitjat, la qual cosa el feia estremir de por, així que decidí pujar els darrers deu o dotze corrent fins arribar a dalt, davant la porta. Aquesta duia la clau al pany, i només va haver de donar una mitja volta, obrir, i entrar.

La sala principal era gran, gairebé sense mobles, tot just una tauleta i un armari d'una sola porta. Tal com havien acordat, es va apropar a la finestra per confirmar la seva presència movent la llum de l'espelma, i es va encaminar a l'armari per ficar-s'hi a dins i esperar esdeveniments. Vet aquí que al provar d'obrir-lo, el mànec es va quedar a les seves mans, fent impossible la seva obertura sense forçar la porta. Va preferir no destorbar el silenci regnant a l'habitació, va deixar el mànec a terra, i es va arrupir en una cantonada, recolzat a la paret, esperant que succeís quelcom.

Novament el silenci ho dominava tot, poc a poc en Cesc s'anà tranquil·litzant, l'inicial neguit es va anar adormint al mateix ritme que el seu cos al veure que res passava allà dins, ni tan sols els habituals sons de la nit semblaven destorbar la quietud d'aquella casa, com si aquesta estigues aïllada del món exterior.

Al obrir els ulls, la primera llum del matí ja entrava pel finestró, i deixava veure els detalls de l'habitació que la seva espelma no va poder mostrar durant la nit, les filigranes al sostre i la discreta làmpada penjant, la tauleta recolzada a la paret amb el seu petit calaix enganxat a sota, i l'armari, amb la seva porta i el seu mànec ben posat. Una esgarrifança va recórrer a en Cesc en aquell instant, es va encarar a l'armari, i amb la mà tremolosa va agafar el mànec, va fer força cap a fora, i la porta va cedir un o dos dits després de fer el típic clec d'obertura. No es va atrevir però a obrir-la del tot, mentre s'ho pensava, amb el cor accelerat, dos cops forts i secs li van fer donar un bot cap enrere amb un esglai que el deixà petrificat, i amb l'impuls la porta es va tornar a tancar.

Cesc! Obre! Va cridar una veu profunda. En Cesc trigà uns segons a reaccionar, però llavors va percebre com la veu pujava de sota l'escala, del carrer concretament, i a més la va reconèixer com a familiar. El batlle havia colpejat la porta principal amb un dels picadors, l'esperava per interrogar-lo.

Inconclusiu, aquest va ser el resultat de la investigació segons l'informe. Aquell dia ve ser la última vegada que algú va entrar en aquella casa, derruïda pocs dies després per ordre del batlle, fart com estava de misteris, supersticions i xerrameca. En Cesc però, va demanar a l’últim moment poder arreplegar l'armari de la sala i així li ho van concedir.

Diuen nous rumors que des de llavors, cal Cesc llueix més que mai, i que el seu jardí floreix de manera espectacular. Fins i tot alguns asseguren que el temps no sembla passar mai per a ell, que continua jove i vital ja fa massa anys. D'altres però creuen que realment en Cesc i casa seva continuen com sempre han estat, només que des d'aquella nit tothom se'l mira amb uns altres ulls.

Actualitat Nadalenca

Passejant per Barcelona m’he trobat aquesta curiosa guarnició lumínica de Nadal. Sort que no sóc una persona gens religiosa perquè sinó se’m regirarien les entranyes, en veure el concepte que tenen alguns sobre aquesta festa. Suposo que qui va dissenyar aquestes llums pensava que ja n’hi ha prou de motius tradicionals, el felicito per la seva modernitat i pragmatisme, però compte en lloc dels tres reis mags no el visitin aquest any els tres fantasmes de Dickens.
Demano disculpes per la poca qualitat de la imatge, però el meu mòbil no és de l’última generació, ja sé que té més d’un any, que està obsolet i que hem d’augmentar el consum per contribuir a la recuperació econòmica, però encara que sembli estrany tendeixo a agafar afecte a les coses que m’envolten durant un llarg període de temps.

Ai, Dolors (Manel)