Estar bé

Ahir vaig posar els peus a terra, descalços, al polit mosaic blanc amb taques negres de casa.

I una fredor, intensa, va ascendir de la planta dels peus cap als turmells, i després per les tíbies eriçant els pèls i agarrotant els bessons. Quan la gelor va arribar als genolls ja era massa tard per poder reaccionar físicament, per poder aixecar una cama al menys, per poder saltar o caure de cul. Un sospir intens només vaig poder deixar anar, un sospir amb un alè gèlid que sortia de la boca poc a poquet, com una boira.

I així em vaig quedar quatre o cinc minuts, o mig dia, no ho sé, fins que alguna cosa va començar a moure’s al pit, o a la panxa, o sota terra. L’escalfor natural del cos va anar substituint la fredor, i vaig començar a sentir els meus propis batecs, a moure els dits de les mans i després dels peus. A mida que la sang anava arribant a cada racó el fred intens era substituït per un pes a l’esquena, un pes alleugeridor al principi, de seguida feixuc però.

Finalment em va sortir un altre sospir, amb un ai sentit, per tornar a la normalitat, o a aquell estat tan difícil de definir que és estar bé.

Avui he anat al metge, a explicar-ho exactament com acabo de descriure. Primer m'ha observat amb un aire d'incredulitat evident. Ha accedit però a revisar una mica tot plegat, els peus, la gola, la respiració, el tic tac del cor. Per acabar em tornat als nostres respectius seients i amb la mateixa cara d'incredulitat que al començar la visita ha dit: “Estàs bé”.

Mussol

mussol que marques el camí

amb els teus ulls com dos sols
enormes, rodons i enigmàtics
presència imponent, ombra protectora

mussol tafaner

de terrats finestres i balconades
encarcarat a la teulada
de dia i de nit, a la fresca i a la solana

mussol trist d'ales metàl·liques

de peus escapçats, de plomes elèctriques
et manca el vol i les parpelles
el teu udol és un camió de càrrega

et miro fixament, mussol savi

em dius el que he de fer, on he d'anar
el teu turment és el meu també
la meva fe són els teus ulls grocs

César debe morir (Paolo Taviani / Vittorio Taviani, 2012)

En plena era digital nos llega una demostración de como una buena idea y una dosis de talento resulta mucho más enriquecedor que miles de efectos digitales metidos con calzador.

Los hermanos Taviani han creado una interesantísima fusión entre drama carcelario y obra teatral de Shakespeare con este César debe morir, realizada además con actores del propio centro penitenciario de Rebibbia.

La película muestra los esfuerzos realizados por un grupo de presos para representar la obra Julio César, de Shakespeare, una trama para asesinar al emperador romano por parte de sus inmediatos colaboradores.

Con ese pretexto se nos muestran pinceladas sobre la personalidad de los actores, su relación entorno a su condición de presos, sus técnicas de interpretación, su compromiso con la obra, y su amor, descubierto o no bajo el techo penitenciario, al arte.

Los Taviani utilizan algunos recursos que suman interés a la obra, como el uso del color o el blanco y negro según la situación. Además con la excusa de unas obras en la sala de espectáculos de la prisión, usa los escenarios reales de la penitenciaria para los ensayos de la obra, lo que da pie a unos más que interesantes planos en zonas como el patio, los pasillos carcelarios o incluso las celdas.

Como punto negativo se hecha en falta un poco más de profundidad en los perfiles psicológicos de los presos y su relación con el arte o la falta de libertad. Es algo que sí se muestra, pero sin sacarle todo el partido que se hubiera podido.

Aun así una de las películas más interesantes de este año, muy recomendable.