Estar bé

Ahir vaig posar els peus a terra, descalços, al polit mosaic blanc amb taques negres de casa.

I una fredor, intensa, va ascendir de la planta dels peus cap als turmells, i després per les tíbies eriçant els pèls i agarrotant els bessons. Quan la gelor va arribar als genolls ja era massa tard per poder reaccionar físicament, per poder aixecar una cama al menys, per poder saltar o caure de cul. Un sospir intens només vaig poder deixar anar, un sospir amb un alè gèlid que sortia de la boca poc a poquet, com una boira.

I així em vaig quedar quatre o cinc minuts, o mig dia, no ho sé, fins que alguna cosa va començar a moure’s al pit, o a la panxa, o sota terra. L’escalfor natural del cos va anar substituint la fredor, i vaig començar a sentir els meus propis batecs, a moure els dits de les mans i després dels peus. A mida que la sang anava arribant a cada racó el fred intens era substituït per un pes a l’esquena, un pes alleugeridor al principi, de seguida feixuc però.

Finalment em va sortir un altre sospir, amb un ai sentit, per tornar a la normalitat, o a aquell estat tan difícil de definir que és estar bé.

Avui he anat al metge, a explicar-ho exactament com acabo de descriure. Primer m'ha observat amb un aire d'incredulitat evident. Ha accedit però a revisar una mica tot plegat, els peus, la gola, la respiració, el tic tac del cor. Per acabar em tornat als nostres respectius seients i amb la mateixa cara d'incredulitat que al començar la visita ha dit: “Estàs bé”.