El día plomizo y las noticias de la radio despertador me indican que ya he dejado de soñar. Los sueños, sueños son, como decía Calderón. Es algo que ya aprendí a muy temprana edad, sin embargo alguna parte de mi se empeña en desafiar las leyes de la naturaleza. No se lo que me indujo a pensar que esta vez se haría realidad una de mis recurrentes aspiraciones. La forma de desmoronarse ha sido tan poco original que hasta mi desdicha parece ya haberse quedado sin imaginación. Tendré que empezar a soñar también los desenlaces para al menos desengañarme con más estilo.
dilluns, 28 de febrer del 2011
dijous, 17 de febrer del 2011
Corrandes de la crisi
quasi no surto de casa perquè tot costa diners
i em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els mitjons porto del dret, l’endemà els duc al revés
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
m’he baixat un DVD i he deixat el curs d’anglès
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els divendres vaig al súper que ara fan un dos per tres
sinó em costa déu i ajuda arribar a final de mes
he comprat un patinet que diuen no gasta res
em costa déu i ajuda arribar a final de mes
a la plaça la Maria de la fruita fa un bon pes
ara em costa déu i ajuda arribar a final de mes
jo tenia un porquet ros però ja no du calés
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he obert un compte nou i em donen més interès
però em costa déu i ajuda arribar a final de mes
potser venc el pis de Gràcia per anar a viure a pagès
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
sempre a casa m’escridassen si deixo un llum encès
que costa déu i ajuda arribar a final de mes
les ajudes del govern ha revocat el congrés
i ara ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
passem l’estiu a Salou en comptes de Cadaqués
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
la llibreta he repassat però no hi ha cap ingrés
i costa déu i ajuda arribar a final de mes
abans anava a la disco i ara privo pels carrers
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he deixat de fumar, i he venut tots els cendrers
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de més
no sé si dir-ho en prosa o potser escriure en vers
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
Inspirat en les Corrandes de la parella estable, dels Manel
i em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els mitjons porto del dret, l’endemà els duc al revés
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
m’he baixat un DVD i he deixat el curs d’anglès
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els divendres vaig al súper que ara fan un dos per tres
sinó em costa déu i ajuda arribar a final de mes
he comprat un patinet que diuen no gasta res
em costa déu i ajuda arribar a final de mes
a la plaça la Maria de la fruita fa un bon pes
ara em costa déu i ajuda arribar a final de mes
jo tenia un porquet ros però ja no du calés
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he obert un compte nou i em donen més interès
però em costa déu i ajuda arribar a final de mes
potser venc el pis de Gràcia per anar a viure a pagès
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
sempre a casa m’escridassen si deixo un llum encès
que costa déu i ajuda arribar a final de mes
les ajudes del govern ha revocat el congrés
i ara ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
passem l’estiu a Salou en comptes de Cadaqués
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
la llibreta he repassat però no hi ha cap ingrés
i costa déu i ajuda arribar a final de mes
abans anava a la disco i ara privo pels carrers
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he deixat de fumar, i he venut tots els cendrers
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de més
no sé si dir-ho en prosa o potser escriure en vers
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
Inspirat en les Corrandes de la parella estable, dels Manel
dimarts, 15 de febrer del 2011
El cabell blanc
En Pau es va llevar com cada matí mig adormiscat, realitzant les tasques matinals com un autòmat, sense quasi adonar-se del que feia. Es va encarar al mirall del lavabo, i es va rentar la cara. Quan es va mirar li va semblar veure alguna cosa diferent en ell, però va continuar, es va rentar les dents, va esbandir-les, i quan ja es disposava a posar-se l'espuma d'afaitar va sentir una veu.
Ep! noi! noi!
Qui?, que?, qui parla!
Noi! Necessito una injecció de melanina! Que no ho veus? Semblo un cabell d'àngel!
En Pau es va girar, va mirar a la dreta, a l'esquerra, a sota la pica, a fora la cambra de bany.
Noi! On vas? Mira'm, que no em veus?
Qui ets?
Aquí a la closca, sóc un pèl, m'he quedat blanc! Semblo un empelt d'en floquet de neu!
En Pau va tornar al mirall, i llavors es va adonar del que passava, una cabell ben blanc, gruixut i eixerit destacava entre la resta de pèls negres. Li sortia del mig del front, més recte i més punxegut que la resta dels cabells.
Si, si, sóc jo. Fes alguna cosa.
En Pau, un mica espantat, el primer que se li va acudir va ser arrancar aquell element subversiu de cop. Al anar a fer el gest va escoltar.
Animal!, Pocasolta!, Assassí!,
Perdó, però que vols que faci, et tenyeixo?
I un be negre!
Doncs no hi ha res a fer, són coses de la natura, del pas del temps.
Si no fumessis tant i fessis més bondat això no hauria passat.
Que no, que això és genètic. I es pot saber perquè parles tu?
Mira noi, les mutacions som com som. Jo sóc blanc i xerraire, que hi vols fer.
Doncs no vull que xerris, on s'és vist...
Tu deixa'm amb el color original i potser callaré.
En Pau, ja clarament nerviós i atribulat, va començar a caminar passadís a munt passadís avall rumiant com lliurar-se d'aquest incordi capil·lar.
Pensa noi, pensa! deixava anar de tant en tant el cabell.
Per fi va veure la llum, i va recordar-se de la Loli, la perruquera de tres carres més enllà, que mentre talla o pentina tant et tira les cartes com et llegeix la mà. Va baixar com un coet escales avall i va creuar els carrers quasi sense mirar, però la perruqueria era tancada encara, així que picà a la porta a veure si responia algú.
Que passa! Obro a dos quarts de deu! va bramar la Loli trient el cap per la porta.
M'has d'ajudar, tinc un pèl rebel.
Vols una laca?
No, no es deixa fer res aquest, i parla com un posseït.
Deixam-ho veure.
La Loli va agafar unes pinces i va enganxar el pèl.
Deixa'm anar! Bruixa! Maruja! Matapèls!
Doncs si. I ben mal parlat que és. Has fet be de venir-me a veure, això és complicat, arrancar-lo no serviria de res.
Que és el que em passa?
Passa que t'has fet gran noi, però una part del teu cos es nega a acceptar-ho. D'aquí aquesta anomalia que et surt del cap.
Anomalia tu, pentinadora de pacotilla!
Com pots veure és clarament una reminiscència juvenil, poc assenyada. Farem una cosa, primer posa't aquesta gorra folrada amb paper de plata, així no ens sentirà.
D'acord. En Pau es va posar la gorra, de fons es sentia un rondinar que es va anar apagant.
La Loli va començar a remenar calaixos i armaris. A veure on ho tinc això...
Entre el desordre de pintes, raspalls, colònies, passadors i d'altres estris més propis d'una quincalleria va treure una petita caixeta amb tap de rosca, sense etiqueta.
Posa't aquest ungüent a mitja nit, tres vegades. La primera vegada quedarà estabornit i deixarà de parlar, la segona canviarà de color, i a la tercera morirà. Va dir la Loli en veu baixa i to solemne.
Però sobre tot, fes-ho tres vegades, si ho deixes a mitges les conseqüències seran imprevisibles! Ara ja et pots treure la gorra.
No te l'escoltis aquesta! Que t'ha dit? Segur que em vol intoxicar amb una de les seves potingues, va dir el cabell blanc només ser alliberat.
Tranquil!, m'ha donat l'antídot, aquesta nit te'l poso.
En Pau va esperar llavors al so de les dotze campanades i la resta del dia ell i el cabell van continuar xerrant irremeiablement. El naixement d'aquest era desconegut, però semblava conèixer detalls força íntims i quasi oblidats d'en Pau.
La meva arrel és molt profunda, arriba gairebé el còrtex cerebral, on hi ha tots els teus records, inquietuds, pors i esperances, la teva ànima. Li va revelar en un moment donat
Quan va arribar l'hora en Pau tenia el cap com un timbal de tanta xerrameca pilosa. Va aprofitar una de les poques estones de quietud per untar el cabell amb el preparat de la caixeta. Es va fer el silenci, un silenci alleugeridor al principi, inquietant al cap d'uns segons. Va aplicar la segona tanda i el cabell blanc es va ennegrir, es va diluir entre els altres pèls. En Pau va rebre sensacions inesperades en aquest punt, una mescla de soledat i penediment. No va donar el tercer pas.
El temps ha anat passant, i a en Pau li han sortit molts més cabells blancs, com li correspon a la seva edat. Això si, tots muts. És un home madur i assenyat, però de tant en tant, quan és entre amics o en família, en deixa anar alguna de grossa. Sempre hi ha algú que, amb complicitat, li recorda, no sé d'on treus aquestes sortides Pau! I llavors en Pau somriu mentre delicadament s'acaricia els cabells des del front fins al clatell.
Ep! noi! noi!
Qui?, que?, qui parla!
Noi! Necessito una injecció de melanina! Que no ho veus? Semblo un cabell d'àngel!
En Pau es va girar, va mirar a la dreta, a l'esquerra, a sota la pica, a fora la cambra de bany.
Noi! On vas? Mira'm, que no em veus?
Qui ets?
Aquí a la closca, sóc un pèl, m'he quedat blanc! Semblo un empelt d'en floquet de neu!
En Pau va tornar al mirall, i llavors es va adonar del que passava, una cabell ben blanc, gruixut i eixerit destacava entre la resta de pèls negres. Li sortia del mig del front, més recte i més punxegut que la resta dels cabells.
Si, si, sóc jo. Fes alguna cosa.
En Pau, un mica espantat, el primer que se li va acudir va ser arrancar aquell element subversiu de cop. Al anar a fer el gest va escoltar.
Animal!, Pocasolta!, Assassí!,
Perdó, però que vols que faci, et tenyeixo?
I un be negre!
Doncs no hi ha res a fer, són coses de la natura, del pas del temps.
Si no fumessis tant i fessis més bondat això no hauria passat.
Que no, que això és genètic. I es pot saber perquè parles tu?
Mira noi, les mutacions som com som. Jo sóc blanc i xerraire, que hi vols fer.
Doncs no vull que xerris, on s'és vist...
Tu deixa'm amb el color original i potser callaré.
En Pau, ja clarament nerviós i atribulat, va començar a caminar passadís a munt passadís avall rumiant com lliurar-se d'aquest incordi capil·lar.
Pensa noi, pensa! deixava anar de tant en tant el cabell.
Per fi va veure la llum, i va recordar-se de la Loli, la perruquera de tres carres més enllà, que mentre talla o pentina tant et tira les cartes com et llegeix la mà. Va baixar com un coet escales avall i va creuar els carrers quasi sense mirar, però la perruqueria era tancada encara, així que picà a la porta a veure si responia algú.
Que passa! Obro a dos quarts de deu! va bramar la Loli trient el cap per la porta.
M'has d'ajudar, tinc un pèl rebel.
Vols una laca?
No, no es deixa fer res aquest, i parla com un posseït.
Deixam-ho veure.
La Loli va agafar unes pinces i va enganxar el pèl.
Deixa'm anar! Bruixa! Maruja! Matapèls!
Doncs si. I ben mal parlat que és. Has fet be de venir-me a veure, això és complicat, arrancar-lo no serviria de res.
Que és el que em passa?
Passa que t'has fet gran noi, però una part del teu cos es nega a acceptar-ho. D'aquí aquesta anomalia que et surt del cap.
Anomalia tu, pentinadora de pacotilla!
Com pots veure és clarament una reminiscència juvenil, poc assenyada. Farem una cosa, primer posa't aquesta gorra folrada amb paper de plata, així no ens sentirà.
D'acord. En Pau es va posar la gorra, de fons es sentia un rondinar que es va anar apagant.
La Loli va començar a remenar calaixos i armaris. A veure on ho tinc això...
Entre el desordre de pintes, raspalls, colònies, passadors i d'altres estris més propis d'una quincalleria va treure una petita caixeta amb tap de rosca, sense etiqueta.
Posa't aquest ungüent a mitja nit, tres vegades. La primera vegada quedarà estabornit i deixarà de parlar, la segona canviarà de color, i a la tercera morirà. Va dir la Loli en veu baixa i to solemne.
Però sobre tot, fes-ho tres vegades, si ho deixes a mitges les conseqüències seran imprevisibles! Ara ja et pots treure la gorra.
No te l'escoltis aquesta! Que t'ha dit? Segur que em vol intoxicar amb una de les seves potingues, va dir el cabell blanc només ser alliberat.
Tranquil!, m'ha donat l'antídot, aquesta nit te'l poso.
En Pau va esperar llavors al so de les dotze campanades i la resta del dia ell i el cabell van continuar xerrant irremeiablement. El naixement d'aquest era desconegut, però semblava conèixer detalls força íntims i quasi oblidats d'en Pau.
La meva arrel és molt profunda, arriba gairebé el còrtex cerebral, on hi ha tots els teus records, inquietuds, pors i esperances, la teva ànima. Li va revelar en un moment donat
Quan va arribar l'hora en Pau tenia el cap com un timbal de tanta xerrameca pilosa. Va aprofitar una de les poques estones de quietud per untar el cabell amb el preparat de la caixeta. Es va fer el silenci, un silenci alleugeridor al principi, inquietant al cap d'uns segons. Va aplicar la segona tanda i el cabell blanc es va ennegrir, es va diluir entre els altres pèls. En Pau va rebre sensacions inesperades en aquest punt, una mescla de soledat i penediment. No va donar el tercer pas.
El temps ha anat passant, i a en Pau li han sortit molts més cabells blancs, com li correspon a la seva edat. Això si, tots muts. És un home madur i assenyat, però de tant en tant, quan és entre amics o en família, en deixa anar alguna de grossa. Sempre hi ha algú que, amb complicitat, li recorda, no sé d'on treus aquestes sortides Pau! I llavors en Pau somriu mentre delicadament s'acaricia els cabells des del front fins al clatell.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Miel (Semih Kaplanoglu, 2010)
A ritmo pausado pero constante se va desgranando la pequeña historia del pequeño Yusuf, que vive en un pequeño pueblo de la gran Turquía, un pueblo perdido en las montañas y en el tiempo.
Yusuf habla poco pero observa mucho, sobre todo a su admirado padre, que además de instruirlo parece ser la persona que mejor lo comprende.
El lenguaje de Yusuf es básicamente la mirada y el gesto, como la propuesta de Kaplanoglu, una propuesta sensible e intimista, muy visual.
Yusuf anhela un premio en la solapa que da el maestro a los alumnos más destacados. Bonito paralelismo con el director del film, ganador del Oso de Oro en Berlín por saber plasmar en la pantalla sentimientos como este.
Película para amantes de lo sencillo y auténtico, de lo natural, de ir al campo a recoger miel, de ir al colegio pisando charcos de barro, de admirar al viento azotando las copas de los árboles.
Yusuf habla poco pero observa mucho, sobre todo a su admirado padre, que además de instruirlo parece ser la persona que mejor lo comprende.
El lenguaje de Yusuf es básicamente la mirada y el gesto, como la propuesta de Kaplanoglu, una propuesta sensible e intimista, muy visual.
Yusuf anhela un premio en la solapa que da el maestro a los alumnos más destacados. Bonito paralelismo con el director del film, ganador del Oso de Oro en Berlín por saber plasmar en la pantalla sentimientos como este.
Película para amantes de lo sencillo y auténtico, de lo natural, de ir al campo a recoger miel, de ir al colegio pisando charcos de barro, de admirar al viento azotando las copas de los árboles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)