Navidad

hoy fue una Navidad sin luna y mucho sol

pisé por la mañana verdes prados mojados

precipitado cayó el atardecer, como siempre

el cielo anduvo azul de día, estrellado de noche

la mesa se llenó pronto de copas y bocados

yo siempre digo que no me gustan los regalos

pero la vida se empeña en enviar sorpresas

sin avisar, sin envolver siquiera y sin motivo

la sobremesa se alargó, no hubo cena

con mi cabeza ausente, y la copa llena

brindis se sucedían, por los presentes

y el mensaje allí seguía, sin contestar

la última brasa del hogar se apaga

parpadean aún las luces del árbol

en mis ojos fatigados se refleja todavía

la luz de la pantalla, y tu sombra gris

Coloquio (Emily Dickinson)

Había muerto yo por la Belleza;
me cercaban silencio y soledad,
cuando dejaron cerca de mi huesa
a alguno que murió por la Verdad.

En el suave coloquio que entablamos,
vecinos en la lúgubre heredad,
me dijo y comprendí: Somos hermanos
una son la Belleza y la Verdad.

Y así, bajo la noche, tras la piedra,
dialogó nuestra diáfana hermandad
hasta que el rostro nos cubrió la hiedra
y los nombres borró la eternidad.

Azul II

quien me ha robado el mar

quien se ha llevado el cielo

el uno en tu ojo derecho

y el otro en el izquierdo

 

mensajes sin descifrar

recibo de tus dos mundos

como dos planetas azules

como dos grandes zafiros

 

si los sueños y las sombras

se han vestido de colores

¿que hago yo en mi traje gris?

dímelo tú, roba-pinceles

 

ahora es todo tan sencillo

la vida sigue, de todos modos

salvo que nada tiene sentido

excepto el azul de tus ojos

Para que habite entre su luz (José Agustín Goytisolo)

Todo el mundo es luz y sombra
pero a él la sombra le siguió
más que la luz y oscurecía
de igual modo un suceso alegre
que el reposo entre dos abrazos.
Ese aire gris sobrevolaba
sus pensamientos día a día
y le acosó por los jardines
por los hoteles y sus camas
manteniéndole prisionero
del insomnio y la soledad.
Sólo el humo de un cigarrillo
o la ebriedad o la pasión
le apartaban ciertos momentos
de una suerte sin caridad.
Por eso ella le acompaña
cuando bebe y respira el humo
y le desviste y se desviste
para que habite entre su luz.

El Viento del Norte

me quedo yo aquí dentro

refugio de los vientos

y de mis pensamientos

frio aliento del invierno

se agitan los ventanales

entre temblores y silbidos

palpitan mis dos oídos

al son de tus vendavales

aire que te escurres

vigoroso e inquietante

como los dos amantes

levantando los pajares

abres puertas y balcones

charlatán y fanfarrón

como un vulgar ladrón

a fuerza de tesón y golpes

mírame, viento del norte

peina esta cabeza loca

calla esta perdida boca

entre trigales puedo verte

háblame, dulce rumor

tumbado aquí te escucho

y de tu pluma a mi pecho

escribo un poema de amor

Azul

hoy he vuelto a aquellos días

de palpitares huecos
y deseos estériles
de fantasías en blanco y negro
de flores en los bordes
de un camino hacia ninguna parte
y me pregunto hasta cuando
hacia donde, porqué, para qué

he vuelto a aquellos días
y me quedo inmóvil
esperando lo ineludible
eludiendo lo inesperado
buscando la certeza
en el azul de tus ojos
en un gesto, una palabra
en las verdades nunca escritas

han vuelto aquellos días
y todo es muy sencillo
el pasar de las horas
el bullicio en la ciudad
el devenir de sus habitantes
la luz del sol y de la luna
salvo que nada tiene sentido
excepto el azul de tus ojos

Els amants (Vicent Andrés Estellés)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Ocell que cantes

ocell que cantes al meu balcó
que quan m'apropo alces el vol
omplint de música el meu racó
estarrufant les ales al sol

manat de plomes de tots colors
boleta de vida que xiuxiueja
banda sonora dels meus enyors
els passerells et tenen enveja

ocell que piules amb orgull
i a la barana fas saltirons
el teu bec és el que jo vull
per fer cançons i rebre petons

criatura fugissera i virtuosa
privilegiada alumne del vent
el que escolto tot em fa nosa
si no és el teu lluminós cant

Tot passejant per Barcelona

tot passejant per Barcelona
m'he amarat de petites històries
que es gesten i moren cada dia
entre brunzits i torrents de vianants

com la noia prima i espigada
tota de negra amb un davantal lligat
que escombra el seu tros de vorera
mentre noves petjades la trepitgen

o el turista despistat
preguntant per Montjuïc
amb un mapa sota el braç
en ple passeig de Gràcia

o el vell que poc a poc
va al quiosc a pel diari
i sempre xerra de futbol
amb un loquaç dependent

o el camió ple de queviures
que ha aparcat en doble fila
i uns conductors exaltats
renegant premen el clàxon

tot passejant per Barcelona
m'he adonat que els seus habitants
viuen petites histories diàries
dignes de retratar i documentar

com la mestressa amb el cabàs
ple de fruita i un peix fresc
embolicats amb paper gris
tot just sortint de la plaça

o el captaire que ve i va
demanant cinquanta cèntims
a estressats conciutadans
per comprar-se un entrepà

o la morena, d'ulleres fosques
faldilla llarga i alts talons
que de boutique en boutique
va cremant tot el seu crèdit

o la jove que espera al carrer
i es distreu amb la pantalla
que ha quedat a quarts de tres
amb un xicot impuntual

tot passejant per Barcelona
he vist com cauen les fulles
i ara el noi dels gelats
és una castanyera rabassuda

i tot es mou, i tot canvia
i tot passa i va de pressa
que el que era vell ara es modern
i el que ara es nou demà és antic

i unes línies de colors
anunciant nova parada
als viatgers mig adormits
a vint metres sota terra

i m'he vist a mi mateix
pels reflectants aparadors
entre ofertes de rebaixes
posant cara de babau

i els pardals i les cotorres
dalt d'indrets privilegiats
piulen, grallen i volen
aliens a tot plegat

Calle abajo

ya desciende calle abajo
con mi alma bajo el brazo
se aleja su blanca falda
apenas percibo su espalda

desalmado sigo mi camino
ya sin guía ni destino
rígidos restan mis huesos
huérfanos todos los besos

pétreos quedan mis labios
grises se tornan mis ojos
tiembla mi cuerpo quebrado
sesgado de lado a lado

su perfume percibo todavía
hondo aroma de melancolía
su partida es mi penumbra
un negro pozo, una tumba

calle abajo ya se marcha
sembrando hielo y escarcha
el mundo entero se tambalea
pues ahora su carne anhela

La dona d'aigua

la dona d'aigua camina amb els peus descalços
porta un vestit mig transparent, blanc i llarg
petits gotims li regalimen sobre el seu cos
du els cabells llargs i arrissats, color de mel

per arreu on passa naixeran brots tendres
i deixa anar un perfum a tarongina i espígol
s'amaga entre falgueres, arbres vells i arrels
la veuràs si respires fons i tanques els ulls

la dona d'aigua es banya al riu tota nua
amb sengles cabelleres sobre els seus pits
mentre neda canta harmonioses melodies
que el vent escampa branca per branca

quan cau la nit brillen els seus ulls verds
estels i lluernes romanen al seu voltant
vianant, si abans de l'alba la pots trobar
el seu bes humit segur que et farà estremir

El norte

su mirada triste
se transformaba a veces
en picarona sonrisa
y ojitos vivaces

entonces yo besaba
sus labios dulces
mas pronto su rostro
se quedaba sin luces

como viendo fantasmas
como oyendo voces
su pelo largo oscilaba
como los sauces

yo lo acariciaba
como quien hace las paces
quisiera rescatar
los tiempos felices

soltaba mirando
con sus pupilas audaces
con su lánguida voz
sin apenas matices

quisiera volver al hogar
a mis raíces
sólo en el norte
donde yacen mis cruces

Els nous amants

ara que el sol no escalfa com abans
s'han de dir adéu els nous amants

ara que les aus migraran al sud
ara que el grill s'ha quedat mut

tornen a casa els nous amants
amb una carta entre ses mans

ara que trona per la tarda
ara que l'onatge ja no parla

obren l'agenda els nous amants
i fan creus fins a tots sants

ara que el dia ja no és etern
ara que sembla arriba l'hivern

enyoren, obliden, els nous amants
per encarar fites més grans

Valió la pena

valió la pena pelear
y remar contra corriente
por el agreste mar
y cambiar de continente

valió la pena esperar
sobre piedra caliente
los caprichos del azar
esperanzado y paciente

valió la pena sudar
y subir la pendiente
hasta llegar al altar
bajo el sol radiante

valió la pena viajar
en un mundo cambiante
para volver al hogar
para vivir el presente

valió la pena
sufrir, amar
llorar, gritar
valió la pena

El beso

tu cuerpo serpentea
me sublima, me abrasa
contrasta con la fría tez
a la que un beso pude robar
antaño, una sola vez

bailas sin darte cuenta
sobre mi seca garganta
de marchito y sediento pez
que anhela tus besos de agua
como aquella, única vez

vacila en tu espalda morena
la trenza que me fustiga
voy a contar hasta diez
para asaltar tu arisca boca
como ya lo hice una vez

Envelleixo

envelleixo,
i no pas pels curiosos plecs de la pell
que mai no se si són recents
o els tinc gravats de sempre
ni pels cabells blancs
ni per la veu fatigada
sinó per com se’n van els dies
amb un sospir,
amb un bon dia i bona nit
i per com sóc gelós
de la mirada atenta d'un infant
de la seva innocència i el seu futur

envelleixo,
i no pas per les nombroses pigues
que mai no se si són de sèrie
o acabades de torrar
ni per la panxa incipient
ni per la manca de frescor
sinó per la consciència,
per la paciència
i també per la abstinència
i perquè em sento dir
ei, senyor!
per admirables xicotetes

envelleixo,
i no pas pels vicis i les dèries
que mai no se si són genètics
o adquirits i treballats
ni per que em canso
ni per que oblido coses
sinó pels records pretèrits
de dècades passades
assaborits amb nostàlgia
i perquè ja no escric cartes d'amor
sense destí ni remitent
sinó foteses com aquesta

Tornaràs

te'n aniràs, ara que et sents forta
marxaràs sense pensar-t'ho
aprofitant la lleugeresa del teu cos
l'energia induida pel sol
i l'aire rescalfat del sud
jo em quedaré aquí
una mica pansit
esperant per si de cas
i miraré com t'allunyes
fent gràcils giragonses
coquetejant amb el teu voltant
i pensaré, segur que torna
quan el vent baixi més fresc
quan li facin mal els ossos
llavors seuràs al teu racó
et lleparàs les ferides
jo faré que no amb el cap
mentre et repasso l'esquena
i tu faràs com si res
tancaràs els ulls i dormiràs
dos o tres dies, potser més
i quan despertis preguntaré
d'on vens, on has estat?
t'aproparàs a la finestra
fent un posat i cara trista
jo m'estaré al teu costat
i amb un silenci ben llarg
ens direm tot el que calgui

En Joan i la Maria

en Joan i la Maria es lleven junts cada matí
en el seu matalàs vell, deformat pels seus cossos
ell pren cafè i li dona un petó abans de sortir
ella esmorza tranquil•la, la llet i els dolços

en Joan i la Maria viatgen al carib aquest estiu
cercant potser aventures i emocions fortes
en un altre temps ella volia ser actriu
llavors ell li obria totes les portes

en Joan i la Maria parlen i es miren al mirall
que reflexa uns dies tendresa, d'altres recança
ella recorda els inicis, cada gest, cada detall
ell troba a faltar dies passats amb enyorança

en Joan i la Maria trien a la nit una pel•lícula
s'agafaran al sofà i es quedaran adormits
a ell li hagués agradat més anar de faràndula
ella es mira l'anell, relliscant entre els dits

en Joan i la Maria ara es diuen bona nit
es tapen, apaguen el llum sense més
ell està cansat o potser ja ho te tot dit
ella espera per somiar, no li cal dir res

Serio

quan era petit
m'escoltava a la gent gran
ells em miraven des de dalt
sense saber molt be perquè
em deien, quin nen mes serio

vaig créixer de pressa
i quan era adolescent
em presentaven amics
de seguida només veure'm
afirmaven, quin noi més serio

de més gran
vaig estimar una noia
rèiem per tot, ho passàvem be
però de tant en tant preguntava
perquè ets tan serio?

ara miro d'esforçar-me
d'enraonar i fer gràcia
d'explicar anècdotes
malgrat que sempre algú diu
però home, no siguis tan serio

Inspirat en el poema "No sirves para nada" de José Agustín Goytisolo.
Dedicat a la Isabel, que em troba mooolt serio.

Mi oficina

la luz de mi oficina es de un blanco siniestro
diáfana, fluorescente, consumidora de almas
bajo su haz deambulan habitantes sin rostro
se reúnen, planifican, escriben, envían cartas

las mañanas en mi oficina son puro escalofrío
donde negra maquinaria se apodera de tu ser
detiene el tiempo, llena todo de hastío
y la maltrecha fantasía no hace más que perecer

por la tarde despiertan trasnochadas alimañas
se conjuran, se regocijan, se extasían de placer
te acorralan, te revientan las entrañas
cierran las puertas, tu desdicha es su poder

los días en mi oficina son jornadas baldías
uno envejece sin espejo, sin darse cuenta
se acuerda de sus vocaciones tardías
y vende al diablo su alma por una renta