La Soledat

Aquell dia la Soledat es va aixecar d’hora, com sempre. Es va arreglar i es mirà al mirall, pentinant-se els seus cabells grisos. Es va posar a lloc les ulleres de pasta gris, a traves de les quals brillaven dos ulls petits i negres, sempre inquiets. Va triar de l’armari encastat un vestit de tons grisencs i es calçà unes espardenyes completament grises.

No solia sortir al carrer tan d’hora, però feia un dia tot humit i ennuvolat, i li va venir de gust anar a passejar. Va agafar el paraigua gris i va sortir fora. En un primer moment va pensar en agafar el metro, però al veure tantes línies de colors s’ho va repensar, i decidí anar a peu, caminant per les grises voreres de la ciutat. Tot badant pels carrers es va fixar en un pijama gris, exposat a l’aparador d’una botiga, però unes ratlles blaves verticals no la van convèncer, així que no el va comprar. Va seguir el seu passeig tranquil·lament fins arribar al mar, aturant-se de tant en tant per contemplar alguns edificis moderns, d’estructura gris i uniforme, objecte de la seva curiositat.

El mar era aquell dia una catifa gris platejada i la Soledat, emocionada, va seure a la platja a gaudir del panorama, amb la mirada perduda entre l’horitzó i el trencar de les ones a la sorra. Un parell de coloms es van apropar i van interrompre el seu astorament, picotejant entre els grans d’arena. Se’ls mirà recreant-se en els seus moviments aparentment aleatoris, doncs els coloms eren els seus ocells preferits. Li encantaven les tonalitats grises de les seves plomes.

La calma d’aquells instants va donar pas a la son, i la son als somnis. La Soledat sempre somiava en colors, normalment pot recordar-los i deixa anar un somriure quan ho fa, doncs la alegria acostuma a ser la nota dominant en ells. Al despertar però, no li va donar temps de pensar en somnis, l’esperava per dinar un amic, així que es va afanyar per arribar al restaurant.

Van demanar un arròs negre, “Que no sigui molt negre”, va puntualitzar ella. La conversa, distesa, va arribar al punt culminant quan ell li va recordar, “Estàs segura de donar aquest pas?”. “Si, vull fer-ho”, va replicar ella.

La Soledat tenia una particular anomalia dins el seu cap, que li feia distorsionar la realitat. Concretament, allà on el gris dominava sobre tots el altres colors, ella percebia una explosió cromàtica impressionant. Moltes vegades, per exemple, es quedava bocabadada mirant una paret nua, o agafava un llenç, l’omplia de color gris i el penjava a la paret.

El seu amic és metge, un eminent neuròleg, un home meticulós i respectat, amb les idees clares. Aprecia molt a la Soledat, però no creu en les seves peculiaritats, així que es va posar a investigar. Finalment havia detectat una espècie de taca al cervell, “Amb una petita irradiació n’hi haurà prou”, deia. La Soledat va acceptar la cura, pensant que vestint amb roba estampada de colors i deixant de veure pel·lícules en blanc i negre la seva vida seria més intensa i més real.

La intervenció es va realitzar amb èxit, i la Soledat diu que li ha anat molt be, ara somia en blanc i negre però gaudeix d’una vida més activa i plena, segons diu. Fa poc però, la vaig poder veure en un dels indrets per on solia perdre’s abans, estava mirant un paret nua, gris, i una llàgrima li relliscava entre les galtes.

Primavera

La primavera sea probablemente mi estación favorita, por una sencilla razón, me gusta el verano. Soy de esas personas que disfrutan más con los prolegómenos de algo agradable que del propio hecho en si mismo. ¿Acaso no es el primer sorbo de una refrescante cerveza el más sublime? ¿Acaso no es el primer beso el más tierno? ¿O no es la luz del alba la más cándida?

Si tuviera que escoger una imagen reveladora de la primavera, sería fácil aludir a las flores, al buen tiempo, o a los primeros escotes. Sin embargo yo me quedo con mis siestas dominicales en el sofá, con la luz del sol entrando por la ventana y la música de Quique González de fondo. Es un hecho imposible de disfrutar en cualquier otra estación, puesto que en invierno o en otoño no entra el sol hasta tan adentro, y en verano literalmente me achicharro vivo. No se porqué la música de Quique se aclimata tan bien a esta situación, quizás por su estilo intimista, o por sus letras evocadoras, o por su voz suave y tranquilizadora. El caso es que cuando el sueño llama a mi puerta, calentado por el sol, mimetizado con el sofá, con gato ronroneante en la espalda quizás, suelo tener placenteros sueños. Al despertar, babilla en boca, tengo la sensación de haber experimentado aquel abstracto concepto al que suelen llamar felicidad.

La de blat

La nostra cervesa de blat l'hem acabada a punt per refrescar-nos la gola aquest estiu. Te una espuma blanca i consistent, cremosa. Aroma a cítric madur. El sabor és inicialment net i refrescant, que va donant pas a gustos afruitats. Final moderadament amarg, potser un pel excessiu.

Canino (Giorgos Lanthimos, 2009)

La película más sorprendente de este año nos llega de Grecia, con la cual uno se queda expectante todo el tiempo, a verlas venir, esperando con ansia la siguiente surrealista escena o diálogo para desentramar un poco más la inquietante historia.
Que se te caiga un canino y esperes un regalo del ratoncito Pérez es algo normal si tienes cinco años, pero cuando algo parecido piensas que va a ocurrir a la edad en que ya se tiene barba o menstruación, significa que algo raro pasa. Es como cuando nuestros padres y abuelos creían convencidos que España era una grande y libre (bueno, no todos lo creían), pensamientos inducidos por la falta de información (o más bien dicho, información tergiversada), unida a dosis de represión y aislamiento del exterior.
Eso mismo les ocurre a nivel unifamiliar a los protagonistas de esta película, viven en un mundo ficticio, limitado por el espacio de la parcela de su casa, con sus propias reglas y lenguaje. La historia discurre a un ritmo pausado, cerebral, se nos muestra casi a modo de documental, sazonado con exquisitas dosis de humor negro. De esta manera todo parece más creíble y poco a poco vamos entendiendo todo el tinglado que hay organizado en esa casa.
Quizás como punto negativo en mi opinión, pienso que Giorgos Lanthimos no supo encontrar un buen final a la película, no le culpo, me lo imagino releyendo el guión medio acabado y pensando, “a ver como termino ahora esto”.
Recomendada para todos los buscadores de algo original a la vez que entretenido. Permite además, una dosis de reflexión sobre como actúan ciertos tipos de sociedades para controlar a sus individuos a su merced.

Les Sabates

Tenia bastant clar que estava somiant, les parets de casa oscil•laven, regalimaven pintura i les rajoles del terra intercanviaven les seves posicions com si es tractes d’un trencaclosques. Jo estava tranquil, la peculiaritat del meu voltant no se’m feia hostil, sinó simplement estranya. No m’impedia continuar amb les meves activitats assignades per aquell dia, i no eren altres que esmorzar i sortir al carrer a comprar unes sabates. No se perquè havia de fer precisament això, però en un somni un no es pregunta aquestes coses.
Em vaig dirigir a la cuina per menjat una mica de fruita. Les parets, aquestes si, restaven normals i blanques, les rajoles, immòbils. En canvi, la nevera tremolava, com si tingues fred i dels fogons saltaven serpentines pels forats del gas. Em vaig sentir afortunat de no necessitar ni escalfar res, ni obrir la nevera fredulica. Desgraciadament la fruita surava i es desplaçava per l’aire amb rapidesa. Vaig aconseguir no sense esforç atrapar una taronja i llevar la pell amb les mans, doncs els ganivets descansaven al calaix totalment flàcids, adormits. Un cop pelada la taronja, l’interior no era més que una pilota de tenis, així que vaig pensar, donades les circumstàncies, en deixar córrer el tema del esmorzar.
Vaig dirigir-me a la porta de sortida a l’escala, era oberta, el problema és que no hi havia escala, només un forat. Com era conscient d’estar en un somni em vaig armar de valor i vaig decidir saltar al buit, i no, ni vaig caure ni em vaig despertar. Senzillament estava davant de la porta de sortida al carrer, però aquesta era tancada.
Ding dong! Truquen a la porta, no sabia que tingues timbre, pensava. Al obrir hi havia un policia, em va ensenyar un parell de sabates i una taronja pelada. Es de vostè això? No vaig saber molt be que respondre, la taronja potser si que era meva però les sabates encara no les havia comprat, amb la boca petita vaig respondre, potser si... M’haurà d’acompanyar a comissaria!, va replicar el policia.
Curiosament la comissaria estava al costat de casa, però s’entrava per una sabateria. A dins, hi havia uns quants clients descalçats, desconec si estaven provant-se sabates o estaven detinguts. Els encarregats de la comissaria em miraven molt malament, i anaven armats amb calçadors. Tinc dret a una trucada? Vaig preguntar. Això és un somni, no una pel•lícula!, va respondre una dependenta. Llavors, després de rebre un cop de calçador a l’esquena, em van tancar en una capça de sabates, i des de aleshores que encara sóc aquí.
No se quant temps porto en aquest lloc, cada matí em donen una taronja per esmorzar, però quan li trec la pell es torna una pilota de tenis, llavors la faig rebotar contra el terra, torna a rebotar contra la paret de la caixa, em torna a les mans, i torno a començar. Així passo les hores fins que em porten el sopar, una sopa de lletres amb la que he aconseguit escriure aquesta carta. Poder-la escriure ha estat una llarga i complexe tasca, doncs la sopa és de lletres vocals, només els diumenges em porten les consonants, així que no se quantes setmanes he trigat en aconseguir totes aquestes paraules.
Ja no se si estic en un somni o sóc una sabata amb sobredosi de naftalina, espero que algú llegeixi aquesta carta i pugui fer alguna cosa. Si em voleu alliberar, hauríeu de comprar unes espardenyes blanques de la talla trenta nou, si us plau, us ho agrairia eternament.