Les Sabates

Tenia bastant clar que estava somiant, les parets de casa oscil•laven, regalimaven pintura i les rajoles del terra intercanviaven les seves posicions com si es tractes d’un trencaclosques. Jo estava tranquil, la peculiaritat del meu voltant no se’m feia hostil, sinó simplement estranya. No m’impedia continuar amb les meves activitats assignades per aquell dia, i no eren altres que esmorzar i sortir al carrer a comprar unes sabates. No se perquè havia de fer precisament això, però en un somni un no es pregunta aquestes coses.
Em vaig dirigir a la cuina per menjat una mica de fruita. Les parets, aquestes si, restaven normals i blanques, les rajoles, immòbils. En canvi, la nevera tremolava, com si tingues fred i dels fogons saltaven serpentines pels forats del gas. Em vaig sentir afortunat de no necessitar ni escalfar res, ni obrir la nevera fredulica. Desgraciadament la fruita surava i es desplaçava per l’aire amb rapidesa. Vaig aconseguir no sense esforç atrapar una taronja i llevar la pell amb les mans, doncs els ganivets descansaven al calaix totalment flàcids, adormits. Un cop pelada la taronja, l’interior no era més que una pilota de tenis, així que vaig pensar, donades les circumstàncies, en deixar córrer el tema del esmorzar.
Vaig dirigir-me a la porta de sortida a l’escala, era oberta, el problema és que no hi havia escala, només un forat. Com era conscient d’estar en un somni em vaig armar de valor i vaig decidir saltar al buit, i no, ni vaig caure ni em vaig despertar. Senzillament estava davant de la porta de sortida al carrer, però aquesta era tancada.
Ding dong! Truquen a la porta, no sabia que tingues timbre, pensava. Al obrir hi havia un policia, em va ensenyar un parell de sabates i una taronja pelada. Es de vostè això? No vaig saber molt be que respondre, la taronja potser si que era meva però les sabates encara no les havia comprat, amb la boca petita vaig respondre, potser si... M’haurà d’acompanyar a comissaria!, va replicar el policia.
Curiosament la comissaria estava al costat de casa, però s’entrava per una sabateria. A dins, hi havia uns quants clients descalçats, desconec si estaven provant-se sabates o estaven detinguts. Els encarregats de la comissaria em miraven molt malament, i anaven armats amb calçadors. Tinc dret a una trucada? Vaig preguntar. Això és un somni, no una pel•lícula!, va respondre una dependenta. Llavors, després de rebre un cop de calçador a l’esquena, em van tancar en una capça de sabates, i des de aleshores que encara sóc aquí.
No se quant temps porto en aquest lloc, cada matí em donen una taronja per esmorzar, però quan li trec la pell es torna una pilota de tenis, llavors la faig rebotar contra el terra, torna a rebotar contra la paret de la caixa, em torna a les mans, i torno a començar. Així passo les hores fins que em porten el sopar, una sopa de lletres amb la que he aconseguit escriure aquesta carta. Poder-la escriure ha estat una llarga i complexe tasca, doncs la sopa és de lletres vocals, només els diumenges em porten les consonants, així que no se quantes setmanes he trigat en aconseguir totes aquestes paraules.
Ja no se si estic en un somni o sóc una sabata amb sobredosi de naftalina, espero que algú llegeixi aquesta carta i pugui fer alguna cosa. Si em voleu alliberar, hauríeu de comprar unes espardenyes blanques de la talla trenta nou, si us plau, us ho agrairia eternament.