L'home d'aigua

Vet aquí la història d'un home, valent, singular, original i temerari. Un home obsessionat, enamorat per l'aigua en forma de pluja, "l'estat més pur de l'aigua, el primigeni" segons les seves paraules. Era tal el seu amor per aquest element, que absolutament en totes les pluges de l'any, ja fossin espurnes d'aigua que els costa arribar al terra, ja fossin xàfecs llampegosos i torrencials, o cristal•lines i multiformes volves de neu, ell sortia a mullar-se, a empapar-se sense contemplacions.
Ja de ben petit, desobeint les recomanacions dels seus mestres i familiars, anava perseguint els ruixats, pel carrer, al pati, al terrat de casa. Agafaràs un pulmonia! On se es vist! li cridava la iaia. Més d'una vegada, castigat a dins de casa, tan gran era el seu estat d’histèria i rebequeria al sentir les gotes impactar sobre el celobert, que finalment el deixaven sortir a mullar-se per no sentir-lo. Au ves, ja t'apanyaràs!
Res va canviar quan va ser més gran i més senyor dels seus actes, de dia o de nit, allà on fos, ell es posava sota la cortina d'aigua, quasi immòbil mirant al cel o simplement caminant lentament entre les gotes.
Quan se li preguntava sobre el perquè d'aquest comportament quasi sempre contestava el mateix "Jo la necessito a ella, i ella a mi", responia, com si parles de la seva estimada.
A mida que va anar posant anys, es va recloure cada vegada més dins el seu món, i les seves altres activitats varen anar perdent força, al contrari que la seva principal raó de viure, l’aigua. Els darrers temps, vivia en un poble de muntanya, potser per estar a prop de les abundants precipitacions de la comarca, o potser per sentir-se més còmode lluny de les multituds. La seva arribada va ser rebuda com tot un esdeveniment al poble, i no van faltar els qui el van titllar de llunàtic i mal exemple per les criatures. “Els excèntrics passen desapercebuts a la gran ciutat, dissimulats entre tanta gent, formen part del mobiliari urbà, com una estàtua o un aparador”, va admetre en una ocasió.
La última nit que se’l va veure hi havia lluna plena, i una boira espessa omplia tota la vila, fins i tot entrava dins les cases i es mesclava amb el fum de les llars (enceses a tot drap en aquell període de l’any), creant una atmosfera inquietant. La boira va donar pas a una intensa pluja continuada i mantinguda durant tota la nit. Ell era a fora, com sempre, assedegat, feliç.
Al matí va tornar la boira i l’home més vell del poble, amb qui havia fet amistat, va ser el primer en aixecar-se. Va anar a cercar “el noi de l’aigua”, com el solia anomenar, per tots els racons habituals on solia romandre, però no el va trobar. Al tornar, la plaça estava plena com qualsevol dia de mercat, ningú va preguntar. Furiós i enrabiat, va començar a cridar; “Desagraïts! Arribarà un dia en que ningú de nosaltres viurà en harmonia amb els elements, i quan aquests vegin que ja no els necessitem, deixaran de servir-nos. I que farem llavors! Potser les nostres llàgrimes regaran els camps? Seguiu comprant, seguiu, i torneu a casa per omplir-vos la panxa, demà tornarà a sortir el sol al capdavall.
Una perseverant sequera ha envaït aquella zona des de llavors. Curiosament, dalt de les muntanyes, un estany d’aigua freda i cristal•lina brolla de forma misteriosa d’entre les pedres. Diuen, que a les nits més calmes i fosques, unes petjades solen aparèixer durant uns instants a la superfície de l’aigua.