El preu de la llagosta

Deu tractar-se d'un error. No puc anar al cel encara, tinc moltes coses pendents de fer.
És que no és al cel.
Be digui-li com vulgui, el més enllà, l'altre barri, la millor vida.
No ho entén, el que vostè deia vida era un somni induït, la realitat és això d’ara.
I perquè he despertat en un núvol?
No és un núvol, és una càpsula del son recoberta de cotó, ha estat dormint aquí durant quaranta anys.
No em faci riure.
A veure, recorda com va morir?
Doncs... no, devia ser sobtat, un accident? un infart?
No, li vam desconnectar la màquina, això es tot.
Perquè?
Vostè va ordenar dormir artificialment fins que el preu de la llagosta fos més assequible. I ja ho és.
I com o han fet?
Enginyeria genètica, però això no importa ara, ha de refer la seva vida.
No recordo res.
Aquí està el problema, hi ha hagut irregularitats en el procés. Ha perdut la memòria, només recorda el seu somni.
Doncs vull tornar a dormir! jo tenia una vida, dona, fills, una bona feina.
Impossible, el govern ha ordenat eradicar la màquina del son. Ja no fem noves induccions. Necessita reconstruir la seva memòria, comenci per alimentar-se.
M’aniria be una mica de fruita, gràcies.
La fruita està pels núvols, millor li porto una llagosta. Tingui.
Està be..., perquè aquesta llagosta es tan peluda?
Enginyeria genètica ja li he dit.
Te un sabor horrible.
Hi ha enginyers bons i enginyers dolents. A més a tres euros el quilo que més vol.
Encara hi ha euros?
Si, però Europa ja no existeix.
I on som?
Al cel.
En que quedem?
No no, en una plataforma al cel, la terra està massa poblada o contaminada.
En serio, vull tornar a dormir.
Però si no era feliç.
Si que ho era.
Que no, si estava a punt de divorciar-se, i més pelat que un venedor de llagostes.
I com ho sap això?
Ho seguíem pel monitor.
El meu somni? La meva vida? Pel monitor?
És clar, pagament per visió, era la forma de finançar el projecte. Vol els vídeos?
No! Vull la meva vida!
Calmi's. En cas que no recuperi la memòria l'indemnitzaran amb una bona suma i podrà començar una nova vida. Encara no recorda res?
No.
Millor.
Perquè millor?
Be..., crec que és millor que comenci una nova vida.
No l'entenc.
Miri, aquest programa del son era experimental, i primer es va provar amb presoners. Vostè era un delinqüent.
I que vaig fer?
Tràfic de llagostes, quan anaven caríssimes, és clar.
Però ara estan tirades, llavors el delicte no és tan greu.
Si però ara governa la ultradreta, qualsevol cosa és penada greument. Necessitarà la indemnització per pagar la fiança i subornar al jutge.
Això és un mal son.
No s'ho prengui així, pensi que físicament està be, d'altres no han tingut tanta sort.
Que els ha passat?
S'han quedat adormits i atrapats en el somni.
Això és el que jo voldria!
Tot anirà be, ja ho veurà. Ara el portarem al departament de medicina interna a fer-li un reconeixement.
A quin departament estem ara?
Psiquiatria. Passi-ho be i Bon Nadal.
Avui es Nadal?
Si.
Es continua menjant llagosta per Nadal?
Si, però congelada, que és més bona.
Doncs gràcies doctor, i Bones Festes.
Bones Festes, però jo no sóc metge.



BON NADAL A TOTHOM, I COMPTE AMB EL MARISC!

Nostàlgia

A l'alba va sortir de casa i va encaminar-se carrer avall, va mirar el cel roig amb delit i després de respirar fons, es va preguntar perquè aquella bella imatge li evocava un fons de tristor i melangia. No va aconseguir recordar cap situació traumàtica en similars circumstàncies, ni tampoc cap dels seus desenganys sentimentals havia ocorregut a aquella hora del matí. Per això li estranyava aquesta nostàlgia que li pujava pels peus en forma de formigueig, li buidava l'estomac i li arribava al pit encongint-lo una miqueta.
Puc trobar a faltar alguna cosa que no he tingut mai? Rumiava per dins. Va decidir no pensar en foteses i seguir el seu camí amb un ull posat a l'espectacle celestial del seu damunt i l'altre a terra.
Li va sobtar però, com la gent amb qui es topava durant el seu recorregut ignorava completament l'esplendor visual de la sortida del sol. Per disgust seu, noves inquietuds i nous dubtes li van venir al cap. Va preguntar-se si aquest poc o nul interès per part d'aquestes persones era fruit d'una manca de sensibilitat o tot al contrari. Potser gaudien de tal equilibri que els feia innecessari alimentar-se amb res més o posar atenció en quelcom que els pogués trencar l'harmonia, tal com li havia passar a ell només sortir de casa.
Intrigat, es va fixar millor en les cares i actituds dels vianants, i no li van semblar ni més equilibrats ni més harmoniosos que ell, alguns caminaven molt de pressa i amb la mirada fixada a l'infinit, d'altres parlaven per telèfon o escoltaven pels auriculars. Fins i tot n'hi havia amb aspecte enfadós i d'haver dormit poc, o directament amb ulleres fosques per atenuar tot el seu voltant.
Per fi, sorprenentment, esperant en un semàfor, un home tenia la vista encarada directament al cel. S'hi va apropar per observar-lo detingudament, volia d'endevinar els seus sentiments en aquells instants, doncs va pensar que potser es tractava d'una ànima bessona. Però la seva cara dibuixava un somrís molt allunyat de la nostàlgia, el seu rostre emanava esperança. Reconfortat, es va preguntar si alguna vegada seria capaç de mirar al cel de la mateixa manera.
Passats uns minuts el sol ja brillava amb força i la vermellor es va anar atenuant fins a desaparèixer. Els que l'havien menystingut van continuar exactament igual la resta del dia, els que havien sentit nostàlgia, aquesta potser els va desaparèixer o potser no, però per a ells aquell dia no seria un dia qualsevol.

Homer-fobia

Pancho y la patata

Pancho caminaba con las manos en los bolsillos, despacio, mirando al suelo y golpeando una piedra redondeada hasta volverla a alcanzar, desviándose del camino si era necesario. Poco habilidoso como era en las artes del balompié, tras uno de los chuts la piedra se escoró hasta el borde de la calle. Allí, apeada en el bordillo de la acera, una patata yacía abandonada. Pancho se la quedó mirando. Por alguna razón esa hortaliza le llamó sumamente la atención, hasta dejarlo atónito. ¿Como habrá llegado hasta aquí? Se preguntó. Su piel grisácea y rugosa, sus motas oscuras, sus incipientes brotes, su forma irregular y su aspecto compacto contrastaban con una apetitosa, jugosa imagen proyectada en la cabeza de Pancho. Se preguntó entonces si ella se había cruzado en su camino o viceversa, quizás era él quien se interponía en el devenir de esa patata, destinada a otros menesteres ajenos a su persona.
Quiso comprobarlo, así que volvió hacia atrás y retrocedió unos metros sobre sus pasos, con la piedra en su mano. Soltó la piedra con la intención de golpearla de nuevo, si por segunda vez se acercaba al tubérculo, se llevaría la patata, en caso contrario seguiría su camino como si nada. Así lo hizo, propinó una patada con la punta del zapato al guijarro, y éste se deslizó en línea recta, frenando suavemente no muy lejos, en medio del camino. Dejó atrás la piedra y la patata y siguió su andadura.
Cuando llegó a su barrio, cerca del centro, aún no había conseguido olvidar del todo el episodio, su cerebro y su estómago se habían aliado para que eso no ocurriera. Decidió comprar algo de comer en el supermercado de la esquina, y cual fue su sorpresa que al llegar a la sección de verduras, ella estaba ahí, entre otras muchas, pero era ella, seguro, con sus raicillas, sus manchas características, su forma de luna creciente abollada. Se alegró de verla primero, luego se preguntó que clase de establecimiento recoge alimentos del suelo, y mientras lo hacía una mujer empezó a tantear la caja de las patatas. Cogió una, no era ella, la segunda tampoco, empezó después a palpar las demás, entre ellas la patata de Pancho (puesto que ya la consideraba suya a estas alturas), pero se llevó otra, y luego otra. Sospesó la bolsa, hizo un amago de irse, pero no, finalmente agarró otra, y esa si era ella, y la añadió a las demás.
Pancho se quedó blanco, traspuesto unos instantes, pero luego volvió a pensar en la piedra y en el camino, en el destino de la patata y en el suyo. Caminos paralelos sin duda, pero no se van a cruzar, concluyó.
Resignado y hambriento, dejó el supermercado sin comprar nada, y para relajar su atribulada mente se dirigió a su restaurante favorito, sin intención de probar ni una sola patata. Se sentó en la terraza, pidió un vino y una gaseosa, una sopa de calabaza de primero y cordero con guarnición de setas de segundo. Tras hojear el periódico tranquilamente, devoró la sopa con sorbos acompasados y veloces y esperó por la carne. Al poco tiempo emergió de la cocina una mujer de aspecto conocido para Pancho, la había visto justo ese día, hacía muy poco, en el supermercado, se dirigió a él y le pregunto con una sonrisa en los labios, lo siento, se nos acabaron las setas por hoy, ¿le apetece puré de patatas como guarnición?

La promesa

Va trencar la seva promesa, malgrat haver jurat no abandonar mai aquell indret, es va encaminar amb pas ferm i es va anar allunyant sense mirar enrere. Deixava no més de quatre bons records, clavats al pit com dagues ardents que anaven fent la ferida més gran a cada pas.
No vull estar trist, va dir abans de marxar. Durant la seva estància havia estat motivat, poruc, alegre, confiat, decebut, emprenyat, esperançat, eufòric i finalment trist. I aquest era l'únic estat amb el qual no podia, no sabia lluitar, el paralitzava, el bloquejava mentalment.
Quan va arribar a un punt del que ja no podria tornar, va recordar un altre cop el dia de la promesa. Aquella melangiosa i insomne nit es va aixecar, es va preparar un whisky amb gel, es va asseure a la terrassa amb les cames recolzades a la taula, va mirar al cel, va pensar en tot allò que havia anat a cercar en aquell lloc i es va prometre lluitar fins el final, no defallir mai. L'endemà la llum del sol havia esborrat els estels, però els seus somnis continuaven allí. Els dies es succeïen i a cada nit estrellada renaixia l'esperança entre ombres i pampallugues, però sempre el preu a pagar era massa alt. Havia estat més d'una vegada a punt d'enxampar la seva sort, l'havia tingut a tocar amb la punta dels dits, però llavors, o bé aquesta no era més que una burlesca enganyifa, o bé es volatilitzava amb una bafarada de vulgar realitat.
Es distanciava de pressa, gradualment va anar endinsant-se en espais desconeguts, parant atenció a tot el seu voltant. En un moment donat va adonar-se que ja res li era familiar, ni els colors, ni el so del vent, ni les fisonomies dels vilatans, ni el cant dels ocells, ni les pedres del camí. Era justament el que buscava, un nou decorat on anar drenant l'enyorança i els somnis trencats, i on edificar una nova realitat, ordinària i assequible, amb els peus a terra i el cap entre les espatlles.
Quan una promesa es trenca segueixes vivint, però quelcom profund desapareix dins la teva ànima.

Text inspirat en la cançó The Promise, de Bruce Springsteen.
http://somnisibatecs.blogspot.com/2010/09/promise-bruce-springsteen.html

Buried (Rodrigo Cortés, 2010)

Que una película con un solo actor y un solo escenario de poco más de dos metros cuadrados consiga entretener durante todo el metraje ya es suficiente razón para considerarla buena. Ese es el principal mérito de Buried(Enterrado), aunque no se queda solamente en eso, puesto que ademas consigue transmitir sensaciones como miedo o angustia de manera acertada, y de paso realizar algo de crítica y reflexión sobre el papel de las instituciones en los conflictos armados o terroristas respecto a la gente que los sufre.
Paul Conroy (Ryan Reynolds), un contratista estadounidense destinado a Iraq es secuestrado por un grupo terrorista y enterrado vivo con un teléfono móvil y poco más. A partir de entonces empezará una cuenta atrás en su lucha por la supervivencia.
Rodrigo Cortés podría haber usado algunas escenas exteriores para amenizar y descongestionar al espectador en algunos instantes, pero entonces la película se hubiera convertido en mucho más convencional y menos interesante desde el punto de vista cinematográfico, por lo que me parece muy acertada su elección a la vez que arriesgada, pese a recurrir en ocasiones (muy pocas) a algún artificio para rellenar la trama. El final es sencillamente apabullante. Recomendable para cualquier espectador que no sufra de claustrofobia.

El Eclipse (Michelangelo Antonioni, 1962)

El eclipse es una película sobre la dificultad de las relaciones humanas en el mundo moderno, cada vez más dominado por el dinero y la incomunicación, y por tanto sigue vigente su mensaje casi cincuenta años después de su estreno.
Cuenta las dificultades para amar de Vittoria (Monica Vitti), que acaba de salir de una relación, y Piero (Alain Delon), que antepone sus negocios a cualquier otro aspecto de su vida.
Antonioni usa pocos diálogos y mucho lenguaje cinematográfico de un modo que solo un maestro sabe hacer, como por ejemplo la magnífica escena inicial, en la que se palpa la tensión en el ambiente mediante miradas, gestos, y largos planos angustiosos, o como en las tomas que transcurren en la bolsa de Roma, con el estresante bullicio de brokers y hombres de negocios gritando y corriendo. Usa también elementos metafóricos, como el propio título de la película o ese edificio a medio terminar donde se citan los protagonistas en la parte final.
A todo ello contribuye la excelente interpretación de los actores, especialmente de Monica Vitti, que se come literalmente la pantalla. El argumento va avanzando sin que aparentemente ocurra gran cosa, utilizando pequeños detalles que van dejando en el espectador las sensaciones que quiere transmitirnos su creador. Esto convierte la película en apta solo para cinéfilos o espectadores que busquen algo más allá del mero entretenimiento, como en todas las obras del director italiano.
Me quedo con una frase pronunciada por Vittoria al ser interrogada acerca del compromiso de su amor, y que refleja lo comentado anteriormente, “Querría no quererte, o quererte mejor“.

La gota

Un migdia clar d'estiu va ocórrer que, un aire sobtat a les capes altes de l'atmosfera va originar una nuvolada, blanca i cremosa inicialment, gris i amenaçadora després. Va ser aleshores quan la nostra protagonista va tenir consciència d'ella mateixa per primera vegada. Quan se’n va adonar, ja estava en caiguda lliure, allargassada i veloç com una fletxa, transparent i freda com una candela. Tenia la vista posada directament cap a baix, i va poder apreciar primerament una munió de colors i tons diversos, heterogenis, però de seguida la nota dominant fou un verd que es tornava més proper, més humit i més feréstec per moments.
Sense gairebé temps a reaccionar va notar l'impacte, es va estremir i es va deformar de diferents maneres fins a assolir la seva originària forma de gota, arrodonida, cristal·lina, relaxada. Un pollancre va ser casa seva en aquest període amigable però breu, doncs poc a poc començà a esmunyir-se de la base cap a la punta de la fulla que l'acollia, fins a quedar suspesa un segon just abans de caure. Una altra fulla va ser el deu destí, pocs centímetres més avall, i aquesta operació es va repetir unes quantes vegades, per divertiment de la gota. Enjogassada, va plantar-se finalment en una branca, i va quedar estàtica.
Es podria haver quedat allí, fins a evaporar-se amb el sol de mitja tarda, o fins a ser xuclada per qualsevol bestiola arbòria, però vet aquí que al seu costat, a només un o dos mil·límetres, una altra gota d'una mida similar a ella reposava igualment. De seguida, sense saber perquè, va sentir una forta atracció cap a ella, feia esforços per apropar-s'hi aprofitant la seva volubilitat, i la distància es va anar escurçant cada vegada més. Sobtadament, com per art de màgia, les dues gotes es convertiren en una de sola. Es va veure llavors més plena i més forta, i es va preguntar si era ara un sol individu crescut, una parella compartint parets o un depredador. Però poc temps va poder reflexionar, doncs la seva nova mida li va provocar certa inestabilitat en aquell branquilló, i va començar a relliscar un altre cop.
Lentament, recorria longitudinalment la branca, i pel camí anava absorbint una sèrie de petits gotims que restaven a la superfície, això feia augmentar el seu volum, pes i velocitat de desplaçament. Quan va arribar al final de la branca era ja una gotassa considerable i es va quedar penjada novament, arrossegada pel seu propi pes, en forma de llàgrima a punt de caure. A sota, un rierol xiuxiuejava entre arrels, rocs i vegetació de ribera.
La unió amb el torrent era inevitable, durant la breu precipitació cap a ell va pensar en tot el camí recorregut fins llavors, i es va imaginar que li esperava en el futur. Va tenir por de perdre la seva identitat entre la multitud, però tenia la certesa que algun dia, després d'un calm i llarg període, tornaria al cel d'on havia vingut, tornaria a nàixer en forma de minúscula gota i tornaria a tenir emocionants i entretingudes aventures.

El dimoni

Va guixar un gran cercle al terra amb el color vermell i va dibuixar una sèrie de símbols més o menys estranys o sinistres, guiat pel gran llibre de pàgines grogues trencadisses i gruixudes que consultava minuciosament. Quan va acabar tot el dibuix, es va posar al mig amb el llibre obert i va començar a recitar en un idioma desconegut per a ell, paraula per paraula, de forma solemne i amb la veu agreujada. Al acabar, un silenci sepulcral va envair la cambra, una espècie de boira sortida de qui sap on es va apoderar de tot l’ambient i va fer dos passos enrera. El centre del cercle va fer un espetec que el va llençar contra la paret, i entre el fum i la boira va emergir una silueta misteriosa, esgarrifosa potser, que va anar prenent forma amb rapidesa.
Era de pell vermellosa, d’un metre aproximadament, ales minúscules, banyes incipients, cua més o menys llarga amb acabat triangular i potes del revés amb peülles al final.
Se’l va mirar de dalt a baix, va revisar la fotografia del llibre, i va dir,
Ets bastant patètic.
I que vols!, li respongué el dimoni, has fet la invocació a la cuina, no has pronunciat be les paraules en llatí i aquest llibre és de la Aramis Fuster. En fi, digues el que vols.
Vull escarmentar als ganàpies del col•legi, que em treuen l’esmorzar i em donen pallisses.
D’acord, anem-hi.
No et vull ofendre, però crec que aquests nois et poden, portes una forca?
No.
Treus foc per la boca?
No.
Saps volar?
No.
Tens algun poder?
No, però se parlar en llatí de pressa, fa bastant por.
Ets patètic, ja t’ho he dit, així no farem res, te’n pots tornar, no em fas cap servei.
No puc, he de complir una missió per tornar.
Que?, doncs a veure, no se, em podries fer els deures al menys, saps matemàtiques?
No.
Anàlisis sintàctics?
Que? No.
Ciències?
No.
Socials?
No.
No saps res!
Es que a l’infern no hi ha escoles.
Em pensava que era un lloc horrible l’infern! Saps jugar a alguna cosa?
Si!, m’agrada agafar objectes amb la ment i estavellar-los contra les parets.
Però si això és un poder!
En serio? Pensava que era d’allò més normal.
L’endemà, van poder donar una lliçó als brètols de l’escola amb la telequinesi. L’entrepà robat es va tornar una arma llançadora contra els caps buits dels agressors, de la mateixa manera que les monedes i algunes llibretes o d’altres estris dels alumnes. Al final del dia, amb la vermellor de la posta de sol, el dimoni desapareixia entre allargades ombres i un sobtat vent rescalfat.
Ens tornarem a veure?
I tant!, mentre dormies he aprofitat per robar la teva ànima, o sigui que ens veurem aviat, molt més aviat del que et penses.

Rínxols

Estava assegut a l'autobús, no era un dia especialment interessant, al contrari, m'esperava una rutina darrera l'altra fins a acabar al llit. Davant meu hi ha havia una noia, d'esquenes. No li vaig veure la cara doncs s'hi va posar mentre jo mirava a una altra banda. Portava uns cabells llarguíssims, rossos, amb tonalitats daurades i bronzejades, molt arrissats. Jo em vaig quedar embovat observant els rínxols, tirabuixons, bucles, remolins i rotllanes impossibles que conformaven la seva cabellera. Jugava a seguir amb la mirada un dels seus feixos de dalt a baix, però mai vaig aconseguir-ho, donada la complexitat del recorregut. Llavors vaig mirar d'estirar dissimuladament un manat de cabells per veure tota la seva llargària i esplendor, però un sobtat moviment de cap, com si espantes un mosquit, m'ho va impedir. Entretant una son embriagadora es va anar apoderant de mi, marejat com estava de tanta serpentina. Vaig tancar els ulls i crec que vaig quedar inconscient durant uns segons, no n'estic segur. Aquella amalgama de pèls embolcallats sobre si mateixos no semblava fruit de la casualitat, potser era el resultat d'una complexe estratagema per hipnotitzar a persones fàcilment impressionables i sensibles a les creacions de la naturalesa com jo.
Em va costar recuperar la normalitat després d'allò, de fet penso que no m'he recuperat. Visc obsessionat per les formes serpentejants i helicoïdals. Ja de bon matí, procuro agafar la mantega per les torrades de manera que faci un rínxol a la punta del ganivet. A la oficina parlo per telèfon acariciant l'enrotllat cable que surt del audiòfon, i procuro fer punta amb una maquineta a tots el llapis possibles, per gaudir de la curvilínia brossa resultant. A l'hora de dinar miro de preparar uns deliciosos fusilli sempre que puc, o en el seu defecte alguna pasta de formes sinuoses. Amb la vista posada en les dotzenes de caps amb cabells ondulats que deambulen pels carrers torno cap a casa, i tot i tenir un modern i veloç ascensor, m'agrada pujar a peu fent giragonses per l'escala. Per sopar acostumo a acompanyar amb una escarola ben arrissada els meus plats, i sovint em poso a la tele curses de formula u abans d'anar a dormir, per relaxar-me amb les seves tancades corbes asfaltades. M'estiro al llit pensant en les molles del matalàs que em suporta, i desitjant somiar amb el país dels rotlles.
No se quan em durarà aquesta fal·lera, potser és temporal, com aquella vegada que em vaig obsessionar per les formes rodones, una nit de lluna plena. O com aquella altra, quan em volia apropar al cel i li donava un mà de pintura blava a tot el que se'm posava per davant. Suposo que estaré així fins que algun altre prodigi de la natura tingui un efecte pertorbador sobre mi, i això podria ser aviat, molt aviat...

El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973)

Un pueblecillo aislado en la meseta, durante la posguerra.
Los preciosos ojos de una niña, ensimismados, mirando una pantalla de cine.
Abejas zarandeando en una colmena artificial.
Un hombre solitario escribiendo, hasta quedarse dormido junto el candor de una vela.
Un ventanal de formas colmeneras, translúcido, emitiendo un halo de luz ámbar durante la noche.
Una mujer melancólica echando una carta en el buzón de un tren.
Una vía en medio de la nada y una locomotora de vapor silbando a lo lejos.
Dos niñas susurrando en su habitación acerca de los espíritus.
Un plano fijo de la escuela, con los infantes entrando sin prisa a la luz del alba.
Niñas jugando en un caserío abandonado, con el viento siseando a su alrededor.
Un camino hasta el horizonte, alejándose del pueblo, recorrido por una vieja bicicleta.
Una noche estrellada y una niña cerrando los ojos, usando su fantasía.

Para algunos será una película aburrida, en cambio otros disfrutaran de cada fotograma, se les encogerá el alma y volverán a su infancia. Duele ver como un poeta como Víctor Erice ha hecho solamente tres largometrajes en toda su vida, y en cambio el estado, en pleno siglo veintiuno, sigue subvencionando “españoladas”.
Una historia sobre la luz de la niñez en tiempos oscuros.

La clau

Tinc una clau, vella, gran, pesada, forjada amb un metall noble indeterminat, de cap rodó cos llarg i final dentat. M'acompanya des de que tinc us de raó i la porto sempre a sobre. Tot i que sovint ni m'adono que la duc, altres vegades em suposa una feixuga càrrega, doncs em fa recordar que tinc un compte pendent, amb mi mateix i vers al món.
Lògicament la clau hauria d'obrir una porta, però mai no ha estat revelada la seva existència ni ubicació, per tant no em queda un altre remei que anar-la provant allà on considero que pot encaixar. Àrdua tasca aquesta, primer de tot cal fer un acte de fe, i donar per suposat que aquesta porta existeix. Si es te clara aquesta premissa cal trobar un pany adequat. I això és extremadament complicat, que si el pany ja porta una clau, que si la porta no te res al darrera, que si es tanca per dins, que si la clau encaixa però no fa joc.
Fa poc vaig tenir un somni, estava davant la porta, no era una porta, era la porta. No hi havia res més al voltant, només ella, jo i la clau. Però aquesta tenia trencada una de les seves dents, i al veure-la en aquest estat em va caure de les mans, lentament, fins a rebotar contra el terra sense fer soroll i desaparèixer. Desesperat, vaig colpejar inútilment la porta fins despertar-me.
De seguida vaig anar a comprovar si la clau mantenia totes les dents i formes inicials. Al veure-la intacte em vaig asserenar, però una inquietant idea em va pertorbar després. Vaig agafar por, por de que el desgast produït per l'infructuós intent d'obrir panys durant anys, hagués erosionat la clau de tal manera, que ja fos impossible utilitzar-la per a la seva comesa original. La intranquil·litat em consumia, vaig pensar en tirar la clau al mar, en destruir-la i així alliberar-me d'aquest pes. Però quan ho anava a fer sempre alguna cosa a dins meu m'ho impedia, potser era l'esperança, potser la curiositat o només tossuderia.
Ara m'ho prenc amb més filosofia, si be és possible que el pas del temps faci inadequada aquesta clau per a la porta original, probablement sí li escaigui a un altre de similars característiques, o simplement, la clau mai ha estat concebuda com a complement d'un pany concret, deixant la seva funcionalitat als designis de l'atzar i la casualitat.

Serio

quan era petit
m'escoltava a la gent gran
ells em miraven des de dalt
sense saber molt be perquè
em deien, quin nen mes serio

vaig créixer de pressa
i quan era adolescent
em presentaven amics
de seguida només veure'm
afirmaven, quin noi més serio

de més gran
vaig estimar una noia
rèiem per tot, ho passàvem be
però de tant en tant preguntava
perquè ets tan serio?

ara miro d'esforçar-me
d'enraonar i fer gràcia
d'explicar anècdotes
malgrat que sempre algú diu
però home, no siguis tan serio

Inspirat en el poema "No sirves para nada" de José Agustín Goytisolo.
Dedicat a la Isabel, que em troba mooolt serio.

El piano-bar

Feia tard, caminava de pressa, cada vegada més, l'ambient era espès, quasi irrespirable, i com més m'afanyava més em costava agafar aire. Entre el fum i les brumes es filtraven les llums de colors provinents dels locals nocturns del carrer. Aquest, estret i humit, de sol amb llambordes mullades i lliscoses, estava en silenci excepte per la fressa de les meves petjades i la música intermitent i atenuada que escapava de les portes dels bars.
Vaig arribar per fi, una escala baixava cap a un pis soterrani i unes discretes llums vermelles deien “piano-bar”. T'estem esperant, va dir el fornit vigilant de l'entrada quasi sense bellugar un sol múscul. L'ambient a dins era tranquil, taules estratègicament separades, poca llum, gent elegant, còctels selectes, cambreres amb uniforme i un piano vuit però il·luminat al fons.
Em vaig dirigir directament a ell, vaig treure'm l'abric, vaig exercitar lleugerament els dits i em vaig posar a tocar. Els clients del bar van seguir amb les seves activitats sense immutar-se, tot i que a mi m'agradava pensar que ho feien a un altre ritme, parlant amb més musicalitat, bevent compassats, discutint amb més calma o besant amb més passió.
Les mans m'anaven soles, era la música qui les dirigia i no al contrari. De seguida vaig quedar absort, aïllat de tot el que m'envoltava, en un món paral·lel, superior sens dubte. No se quan temps va passar, si minuts o potser hores, però el cert és que arribats a un moment indeterminat de la nit, i pel que vaig poder percebre en el meu limitat camp de visió, uns homes armats i encaputxats van irrompre dins el local. Hi va haver crits, trets, vidres trencats, hostatges i ferits. Jo vaig seguir tocant tota l'estona, sense problemes, la música m'acompanyava i m'aïllava de tot afer exterior a ella, no pararia, ni ho vaig tan sols considerar. Els malfactors no van ni mirar-me, assumint que de les meves mans sortiria la banda sonora de les seves accions i res més. Tot va anar força de pressa, segons diuen, doncs per a mi el ritme el marcava el meu piano. Els atracadors van marxar, amb les bosses plenes i la policia va arribar després. Jo continuava, potser ningú m'escoltava ja, a mi em donava igual, però unes manilles van encerclar les meves mans i vaig finalment acabar la funció. Em van acusar de col·laboració amb banda armada i de no tenir sentiments. Els vaig repetir una vegada i un altre no tenir res a veure amb els bandits, i que segurament em van deixar en pau perquè a diferència d'ells, sí van captar emocions sortint de la meva persona.
Al final tot ha quedat amb un arrest domiciliari, i aquí estic, a casa meva, tocant el piano una vegada i un altre. Crec que si no restés detingut la meva vida seria exactament igual, doncs no hi ha presidi més gran que la abnegació que sent un artista pel seu art.

Sobre el 29-S

No suelo hablar de este tipo de cosas puesto que acostumbro a estar en otro mundo, pero hay cosas que claman al cielo, como el conformismo y el egoísmo al que parece tender nuestra sociedad actual.
Es que no va a servir de nada (con esta actitud no me extraña), es que me descuentan mucho (luego te enteras que se acaba de comprar una iPhone porque la blackberry ya no le gusta), es que hacer huelga es de vagos (sin comentarios), es que no es el momento. No es el momento? En la democracia, el sistema de gobierno en que teóricamente el pueblo decide, son contadas las ocasiones en que podemos ejercer nuestro derecho a opinar o cambiar lo establecido. Las elecciones, algún referéndum, manifestaciones populares y contadas huelgas. Por lo tanto es así de sencillo, o estás de acuerdo con la reforma laboral y los recortes sociales que conlleva o no lo estás. Y si no lo estás la única manera de dejar constancia de ello a quien tiene el poder de cambiarla es la huelga. Conclusión, dime que te gusta la reforma, lo respeto aunque no lo comparto, dime que tienes miedo de tu jefe, lo entiendo aunque no lo respeto, pero no me digas es que...

Simpson de cine

Pels aficionats als Simpson i al cine recomano el detallat visionat d'aquestes pàgines:

http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/1
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/2
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/3
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/4
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/5
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/6
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/7

Una currada dels amics de actualidadsimpson, on es demostra que els guionistes d'aquesta sèrie, a més de bons (al menys les deu primeres temporades) són autèntics cinèfils.

El ladrón de sueños

Entre brumas me encontraba, aturdido, confuso, poco a poco empecé a vislumbrar mi alrededor. Estaba claro que era verano, primavera tardía a lo sumo, me encontraba en una terraza, junto a una zona ajardinada, con amplias áreas de césped, flores en los bordes y pájaros chispeando. Iba vestido de época, finales del ochocientos quizás, o principios de siglo veinte, no sabría decir. La luz del sol hacía brillar los vestidos claros de las mujeres sentadas en las mesas, que sostenían delicadamente sus tacitas de porcelana blanca. Ella estaba allí, conversando conmigo, y con él, una vez más. El usurpador, el intruso, el ladrón de sueños, el que salvó a esa rubia de los salvajes en la selva mientras a mí me cocían a fuego lento, el que en el último minuto marcó el gol de la victoria en la gran final, el que encontró el tesoro gracias al mapa que yo había trazado, el que recita mis versos, cuenta mis chistes y se gasta mi dinero de pega.
El tipo hablaba con soltura, de su boca emanaban ingeniosas frases y jocosos comentarios que hacían las delicias de los presentes. Ella se reía, coqueteando, con complicidad en la mirada hacia él. No era más que un sueño, pero era mi sueño, mi fantasía, yo era el director, guionista y productor, pero él se llevaba el protagonismo y a la chica. Intolerable. Decidí poner fin a aquella pesadilla utilizando mis viejas y astutas artimañas. Grité y golpeé con rabia el suelo con mis lujosos mocasines antiguos, pero de nada sirvió excepto para provocar una descarada mofa por parte de damas y caballeros presentes. Poseído por la ira, me abalancé sobre él, mis manos rodearon su cuello y apreté y apreté. Como más fuerza hacía más se emborronaba su imagen, y más difusos se percibían los sonidos de escándalo y excitación a mi alrededor. Hasta que llegó un instante en el que todo se desmoronó a mi alrededor y se hizo el silencio.
Me levanté de la cama sudado y turbado, me costaba respirar, me temblaban las piernas. Fui al baño, comprobé con sosiego que mis pertenencias del siglo veintiuno estaban ahí presentes, el dentífrico, la maquinilla de afeitar, las bombillas helicoidales de bajo consumo, pero tras lavarme la cara y mirarme al espejo pude apreciar marcas rojizas alrededor de mi cuello.
Desde entonces intento no usar la violencia cuando me encuentro con él, al contrario, le observo, aprendo sus trucos, trato de obtener la clave de su éxito. Sé que quizás sea una imagen de mi mismo, que por alguna razón solamente se manifiesta en ese estado. Conocerlo mejor me aterra a veces, aunque raramente me sorprende, a menudo siento una entrañable compenetración con él, y en el fondo me considero afortunado de haberle conocido.

La fórmula

Va sumar quatre, va multiplicar per tres, dividir per dos i restar un. Després va aplicar un quinze per cent i va elevar al quadrat. No, no sortien els comptes. Ho va repassar una vegada i un altre, calculadora en mà, un llapis a l'orella, un bolígraf a la boca, els números li donaven voltes orbitant pel seu cap. Que fallava? Atabalada, va trucar a la Pilar amb qui solia compartir totes les seves inquietuds des de joveneta. Un cop es van posar al dia respecte les seves respectives vides va anar al gra.
Escolta'm, a tu et quadren els números?
Estas parlant de la fórmula?
Si.
I tant!
A mi no.
En serio? Com pot ser?
No ho se, podries repassar-ho amb mi, m'estic tornant boja.
Doncs la veritat, no estic massa familiaritzada amb els càlculs, m'ho porta el meu marit, que hi te més traça.
Ah si?, ho deixes a les seves mans? Una cosa tan personal?
Be, confio plenament en ell, ja prou mal de caps tinc jo. Em deixes preocupada, perquè no vas al metge? A un d'aquests que es dediquen a aquestes coses.
Potser si, no és que estigui espantada, però si intrigada, i confosa.
Així ho va fer, dos dies més tard es va dirigir al Centre de Reconducció i Planificació Personal. Allà l'esperava un metge, bata blanca, ulleres de pasta, cabells i barba gris, veu greu i posat seriós. Li va fer una sèrie de preguntes personals, familiars, un test psicològic, un altre psicotècnic, la va examinar físicament, i finalment van fer el càlcul. No quadra, va dir amb una expressió lleugerament més seriosa de l'habitual. Mirarem de fer una reconducció, com a primer exercici, et demano que parlis amb persones amb presumptes alts coeficients, investiga quina vida porten, que fan, com pensen, treu les teves pròpies conclusions, i després ho parlem plegats.
Va pensar en aquestes persones a les que feia referència el doctor. De seguida li va venir el cap en Marcel, company seu de la universitat, i empresari d'èxit en l'actualitat.
La va rebre al seu despatx, de taula lluent, estris d'escriptori més lluents encara, cadires de pell i finestrals nets i lluminosos. Tot plegat enlluernava una mica, una foto de la família, amb dona i parella de nens destacava entre la paperassa. La va mostrar orgullosament i la conversa va transcórrer amb l'habitual posta al dia entre persones que es veuen en contades ocasions, fins que ella va aconseguir desviar-la cap a on li interessava.
Els meus números? Fantàstics!
I com ho has fet?
La veritat és que no et puc donar els detalls, doncs ho porta un dels meus assessors.
Un assessor pot fer això?
Un assessor pot fer qualsevol cosa, jo tinc massa feina com per dedicar-hi temps.
Lluny del enlluernament inicial, va sortir decebuda, i al no trobar respostes en gent propera a ella, va decidir escoltar la veu de l'experiència, concretament el seu ancià veí, un antic historiador, escriptor i professor a la universitat. Molt amablement la va convidar a xerrar al seu estudi, entre llibres i més llibres, alguns d'ells d'aspecte antiquíssim. Van seure cadascú en sengles butacots d'amplis braçals i orelleres. Van estar parlant de com havia canviat el mon, de tot el que ja no era com abans, i de com les noves generacions creixen amb un guió escrit sota el braç, teledirigits, sense la possibilitat de fer una recerca personal en busca de respostes. De que serveix saber les respostes si abans no t'has fet les preguntes, va dir en to solemne. A aquestes alçades de la xerrada ja havia deduït que tampoc obtindria el que buscava en aquella casa, distanciat com estava aquell home de l'actualitat. Va començar a dubtar si valia la pena tot plegat.
Cansada, va anar a buscar repòs i silenci, i va entrar a l'església. Tot i no ser especialment creient, va pensar que potser el mossèn, algú que cerca la puresa espiritual, li seria d'ajuda. Va anar cap a ell directament, el va enxampar fent feines de manteniment a la capella, minuciosament i sense fer soroll, vestit amb la clàssica sotana.
Mossèn, no em surten el números, va confessar.
Tot i que tècnicament no et puc ajudar, doncs nosaltres confiem a Deu aquesta tasca, si et puc dir que una vida desenvolupada sota els preceptes de la nostra església fa que els números siguin del tot satisfactoris.
I que em diu dels practicants d'altres religions, a ells no els val la fórmula?
Això no ho puc saber jo, si de cas els hauries de preguntar a ells. Vine a veure'ns més sovint, veuràs com tot et va millor.
No si a mi ja em va tot bé, però necessito saber perquè no em funciona la fórmula.
Poc convençuda, decidí reservar hora al metge, la seva investigació havia conclòs, al menys de moment.
De tornada a la consulta, queixosa, va exposar les seves indagacions.
Ningú dels qui he consultat m'ha servit d'ajuda realment, tothom troba una excusa per no encarar aquest tema directament. No ho sé, vostè que es dedica a això, que em pot dir?
Sincerament, a mi no m'ha funcionat mai la fórmula, li diré més, hi ha persones a qui mai els ha funcionat, ni mai els funcionarà.
Posa en entredit la universalitat de la fórmula?
Li donaré una cita amb un col·lega meu, parli amb ell, li aclarirà les idees, jo ja he parlat massa, va respondre agafant-se les ulleres amb la mà esquerra i escrivint un número de telèfon amb la dreta.
La revelació del doctor la va deixar molt intrigada, encara més si cal, i va concertar una cita el més aviat possible.
Van quedar en un d'aquests bars antics del centre, amb taules de marbre i terra de rajoles, on l'olor a cafè i pastes omplen de caliu cada una de les seves estances. Ell ja havia arribat, fullejava un diari, duia un barret i una extensa barba mig canosa. Es van presentar, van conversar.
M'alegro que no et funcioni. Denota personalitat, independència, llibertat.
No és dolent?
En absolut. Qui va inventar la fórmula? Científics amb afany de protagonisme que volen sintetitzar-ho tot, polítics oportunistes amb intencions manipuladores, intel·lectuals i filòsofs postmoderns i decadents. L'objectiu de tota aquesta gent no és altre que uniformar els pensaments, controlar les masses, augmentar el consum, i el que és pitjor, classificar les persones segons el seu coeficient de felicitat, tot amb l'excusa del nostre benestar, neofeixisme pur i dur. La fórmula de la felicitat? Però si tothom sap que això no existeix, i encara que així fos seria única per a cada individu, mai universal.
Que he de fer llavors amb la fórmula?
Pren-t'ho com un divertiment, un test de revista del cor, res més. Mai hauria d'haver arribat més lluny aquesta història. Ara les empreses estan començant a demanar un alt coeficient per seleccionar al personal, o això mateix és necessari per adoptar un fill, per viatjar a segons quins països, per demanar un préstec, i això només és el començament.
Engrescats, van continuar parlant durant hores, així va ser com es va fundar el moviment contra la fórmula, que no ha parat de créixer des de llavors.
Al cap d'uns mesos, només per curiositat, es va posar a fer càlculs un altre cop. Per sorpresa seva, tot li va quadrar a la primera.

L'homenet verd

A en Joan no li agradava gens la ciutat, el que més li rebentava eren els semàfors, odiava estar esperant a que aparegués l'homenet verd, o haver de córrer quan aquest començava a pampalluguejar. Un dia, aprofitant la seva habilitat i experiència amb els ordinadors i gràcies als seus privilegis com a funcionari de l'ajuntament, va agafar el seu portàtil i el va connectar a la xarxa informàtica municipal. Va deixar anar un virus de codi indesxifrable i va sortir al carrer a veure els resultats.
La seva intenció no era un altre que allargar la durada de les pampallugues dels homenets verds, uns deu segons més. Es va aturar davant d'un semàfor verd, i va esperar a que canvies. No ho va fer, en canvi, l'homenet es va ajupir, es va penjar amb les mans sobre la part més baixa del semàfor i es va deixar anar cap a terra. Per fi! Va cridar l'homenet, entonant una rialla amb un to gamberro que a en Joan no li va agradar gens. Torna cap a dalt!, em duràs la ruïna! Li va cridar. No hi va haver manera. L'homenet, de cames curtes i puntejades, corria de valent tenint en compte la seva mida. Va obrir una petita porta situada en una estructura del carrer, a dins hi havia una amalgama de fils de colors i circuits. Va entrar a dins, es va sentir una fressa elèctrica i tots els semàfors es van apagar. L'homenet va sortir per la mateixa porta, fumejant una miqueta pel cap, i la llum va tornar als semàfors però tots els homenets verds van lliscar cap a baix. En Joan no sabia on amagar-se, anava observant els esdeveniments en un segon pla. Rememorant el codi del seu virus informàtic es va lamentar de no haver repassat les instruccions, i de no seguir els estrictes mètodes lògics i eficients de programació que havia après durant la seva formació.
En un obrir i tancar d'ulls, la plaça de la vila es va omplir de ninots verds, en una mena de manifestació espontània. Als que la desconnexió els havia enxampat fent pampallugues, caminaven amb dificultat, de vegades s'encallaven i un dels col•legues els havia de donar un calbot per reanimar-los. Altres s'endollaven a la xarxa elèctrica i es posaven d'un color verd fluorescent, després seguien avançant en un clar estat d'embriaguesa. A alguns els donava per situar-se als encreuaments i dirigir el trànsit, creant veritables embolics, doncs aquests homenets només saben deixar passar a tothom, vinguin d'on vinguin.
El batlle els va rebre, amb els ulls ben oberts i gotims de suor al front. Que voleu! Torneu als vostres llocs!
El xivarri va donar pas a un breu murmuri, i després al silenci. L'homenet de l'encreuament del carrer gran amb la rambla feia de portaveu.
Volem deixar de pampalluguejar!, ens dona mal de cap. Si si! Fora les intermitències, cridaven els altres.
I volem descansar!. Dos minuts de cada set. Si si! Estem cansats, confirmava la verda multitud.
I volem donetes verdes!, però no n'hi ha prou amb dibuixar una faldilla triangular com als lavabos, han de tenir forma de doneta! Si si! Donetes verdes, volem donetes verdes, bramaven tots.
Finalment, volem una vegada al any, tal dia com avui, fer una festa tots plegats. Si si! Festa, festa!
I la xerinola es va tornar a desbordar.
Una setmana després, tots els semàfors amb homenets del municipi van ser substituïts pels típics de llums rodones verdes, vermelles i taronges. Ells però, es van quedar deambulant pel poble, el qual va esdevenir un atracció turística de primera categoria.
Pel que fa a en Joan, va passar un mes i un dia a la garjola, acusat de desordre públic i cyberbruixeria. El van deixar anar amb la condició que marxés a viure a qualsevol poble sense semàfors, la qual cosa el va satisfer enormement. Actualment treballa en un important projecte de realitat virtual. Sembla ser que la part virtual li va força be, en canvi sol tenir certes dificultats amb la realitat.

Hoy la vi (en sueños)

Casi sin darme cuenta, me encuentro escribiendo su nombre en Google, curiosa manera de tener noticias de alguien. Será quizás porque anoche soñé con ella, después de un largo tiempo.
Nos íbamos de viaje, subimos a un tren, otra vez, aunque en esta ocasión desconocía su destino. Ella miraba por la ventanilla, a ratos soleada según el paisaje exterior. Yo observaba su cara, sin duda era ella, mantenía sus rasgos principales, los que tanto me encandilaban, aunque su rostro no era el mismo, diferían pequeños detalles, algunas formas no familiares. Me duele pensar que he olvidado parte de ella. Solía pasarme horas contemplándola, su mirada transparente y juguetona me dejaba en un estado de dulce melancolía, de calma excitación, algo difícil de reproducir por un sueño o recuerdo.
Quizás por eso he despertado con aparente indiferencia, consciente de haber perdido tan solo una sombra, un espejismo. Lo último que recuerdo antes de abrir los ojos es haber cogido su mano, puedo sentir aún su calor, su complicidad, la que tanto eché de menos en su momento.
No he encontrado nada en internet, mejor, quiero empezar cuanto antes con mis actividades diarias. El tiempo irá desdibujando estas imágenes, hasta borrarlas, o hasta que mi subconsciente me vuelva a traicionar. Entretanto su recuerdo se va difuminando, volviéndose cada vez más pequeño hasta permanecer para siempre enquistado en alguna parte de mi cuerpo.

Lisa la vegetariana

The Promise (Bruce Springsteen)

Mi oficina

la luz de mi oficina es de un blanco siniestro
diáfana, fluorescente, consumidora de almas
bajo su haz deambulan habitantes sin rostro
se reúnen, planifican, escriben, envían cartas

las mañanas en mi oficina son puro escalofrío
donde negra maquinaria se apodera de tu ser
detiene el tiempo, llena todo de hastío
y la maltrecha fantasía no hace más que perecer

por la tarde despiertan trasnochadas alimañas
se conjuran, se regocijan, se extasían de placer
te acorralan, te revientan las entrañas
cierran las puertas, tu desdicha es su poder

los días en mi oficina son jornadas baldías
uno envejece sin espejo, sin darse cuenta
se acuerda de sus vocaciones tardías
y vende al diablo su alma por una renta

Saison, cervesa de temporada

Aquesta creació es basa en les Saison belgues, un estil ideal pels primers dies de tardor, prou suau per refrescar-nos de les últimes calors, i prou forta per estimular-nos en els primers símptomes de tardor (fa el mateix efecte durant la primavera).
En aquest cas tenim una cervesa de color ambre, amb una espuma blanca, densa i perdurable. L’aroma és intens a fruita, i el gust comença amb un lleuger toc a malta, que deixa pas ràpidament a sabors afruitats, llupulosos i especiats, amb un amargor final acusat.

The Promise

Los fans de Bruce Springsteen estamos de enhorabuena, el 16 de Noviembre sale a la venta la esperada caja conmemorativa del treinta aniversario del disco Darkness on the Edge of Town, con temas inéditos de la época (outtakes) y un concierto del año 78, entre otras peritas en dulce.

Para quienes no les diga nada el título, este disco representa para la mayoría de seguidores del Boss, entre los que me incluyo, la obra cumbre de este artista, no solo por el disco en si, sino por la gira que siguió a este, espectaculares exhibiciones de rock & roll con una E Street Band joven y en plena forma, que se dejaban la piel en el escenario en cada actuación durante mas de tres horas. El disco, compuesto por diez temas, destaca por su oscuridad narrativa, con historias de sueños rotos y perdedores. El sonido es contundente y vibrante, personalmente me transmite todo lo que puedo esperar de un disco de rock.
El título del disco conmemorativo The Promise, hace referencia a uno de los descartes del disco oficial, durante esos años, un Bruce en estado de gracia, componía temas como churros, y solamente una quinta parte de ellos se incluían finalmente en los discos oficiales, dejando los descartes más destacados para los conciertos, y olvidando los demás. En el cuádruple cd Tracks (1998), pudimos recuperar buena parte de ellos, quedando todavía muchos otros en el desván. Este The Promise nos permitirá disfrutar de dos CD más de outtakes (algunos de ellos no han ni si quiera circulado por internet).

Para hacer menos dura la espera, unos cuantos temas del mítico concierto de Passaic, New Jersey, 19-9-1978, de calidad visual escasa pero excelente sonido.

El cor trencat

Es va trobar de sobte a terra, marejat, li costava respirar i no recordava res. Imatges tèrboles li arribaven poc a poc, i d’una cosa estava segur, tenia el cor trencat, literalment trencat, concretament en set trossos. Només un d’ells, el que li permetia respirar no sense dificultat, restava al seu pit. Com havia succeït aquesta trencadissa? No ho sabia, però no hi havia temps a perdre, de seguida es va posar a buscar-los com un boig. No n’hi havia cap a la vora, ni a les altres habitacions, allà no hi eren, el poc cor que li quedava li empenyia a anar a la recerca de les altres parts.
Va agafar les claus i es va dirigir cap a la porta però un cop traspassada, va intuir com si es deixés alguna cosa important. Va tornar a entrar i es dirigí directament a l’armari encastat de l’habitació de la mare, on solia emparar-se de petit quan jugava a fet i amagar, o quan per una rebequeria volia estar sol i aïllat. Efectivament, a dins estava un tros de cor, delicadament incrustat entre la roba. Se’l va empassar de seguida i va notar una millora en els seus batecs.
Aquest cop sí va sortir, i es va encaminar a l’escola, amb l'esperança de trobar una pista en un indret tan habitual per a ell. Va anar a classe, va buscar al seu pupitre, als dels companys, i res. Finalment va provar sort amb el calaix de la taula de la professora, no hi era pas, però si que va trobar la consola portàtil confiscada dies enrere per certes entremaliadures realitzades. Al menys he trobat alguna cosa, va pensar, i quan dissimuladament estava a punt d’agafar la consola va sentir una veu pel seu darrere que deia: Buscaves això? La mestra, li oferia un tros de cor a la mà.
D’on l’ha tret?
Sóc la teva mestra des de que tenies cinc anys, no creus que formo part d'aquesta cosa que tinc a les mans, ni que sigui una mica?
On puc anar a buscar els altes trossos mestra?
Segurament han anat a parar on acostumes a fer servir més el cor, pensa-ho!
Gràcies!
De res, però no corris tant, la consola es queda aquí.
Ja havia unit tres trossos i es sentia més alleugerit, va pensar que un altre tros podria romandre en un lloc tan entranyable com a casa els avis i allà es va dirigir. Li va preguntar a l'avi si havia vist un tros, i l’avi li va respondre que no, amb cara de sorprès. Això si, va aprofitar la visita per rememorar velles batalles de les d’abans, de l’època de la guerra, o de quan els carros de cavalls omplien els carrers. Recordant fets i gent de llavors li va voler mostrar unes fotografies de l’època. Al obrir el calaix dels records, vet aquí que un tros de cor va aparèixer entre les antigalles.
Avi, això és el que buscava!
Això? Ai noi, pensava que era la funda de la dentadura, apa te, ves a jugar-hi.
No es per jugar avi, ho necessito per viure. I s’ho va empassar.
Aquest jovent! Va replicar l’avi.
Més reconfortat, va rumiar on podia anar a continuació, i va recordar com les últimes setmanes de l’estiu havia gaudit a la platja amb la família i els amics, així que es va posar rumb al mar. Es va situar on paraven les tovalloles i les ombrel·les tota la colla, i va començar a remenar la sorra, va trobar petxines, cigarretes, xiclets, monedes, xapes, però de cors res. Llavors li van venir a la memòria aquelles pel·lícules d'indis que tan li agradaven, i va posar l’orella a ran de terra fins aconseguir escoltar un lleu bategar. Era mes fort en direcció sud-est, cap a l’aigua, i allà on les ones es trencaven va furgar la sorra intensament. Allí estava, el cinquè tros, li va netejar el salnitre i el va ajuntar amb els altres.
L'estada en aquella platja li va fer pensar en el darrer dia de les vacances, aquell dia s’havia barallat amb el seu millor amic, i des de llavors no es parlaven. No ho va dubtar, va anar fins a casa seva, va trucar al timbre i va entrar.
Perquè ens vam barallar, tu ho recordes?
Em sembla que va ser jugant a bales, et vaig guanyar i em vaig emportar les teves bales. Te les pots quedar, en tinc moltes.
Tornem a jugar?
D’acord. Es van entretenir una bona estona jugant i un altre cop el nostre protagonista va perdre la partida i les bales. L'amic va desar les bales guanyades junt amb les altres, en una bossa gran i ben plena, destre com era amb aquest joc, n'havia acumulat una bona quantitat. Entre elles, una cosa brillava de manera intermitent.
Això es meu!
No, he guanyat jo!
Vull dir això, és un tros del meu cor.
T’ho pots emportar si vols, i fem les paus.
Només quedava un tros, l’havia de trobar però ja no sabia on anar, així que decidí tornar cap a casa. Ja quan estava a punt d’arribar, es va creuar amb la veïna del cinquè, una noia prima i eixerida, pigada, amb els cabells arrissats i ataronjats. Una revelació li va venir al cap, va recordar tot el que havia passat. Es va encarar a ella i li va dir, tu m’has trencat el cor! Et vaig veure amb el ximple del teu xicot, vaig córrer escales amunt fins arribar a l’habitació i llavors el cor es va esmicolar. La noia, amb cara de circumstàncies, va obrir la mà i li va dir, em sembla que això es teu.
No el vull, si me’l empasso es tornarà a trencar, n'estic segur.
Ella li respongué, no t’ho hauries de prendre així home, va te. I li va posar el tros a la boca. Ell se’l va empassar, es va sentir ple de força, lluny de trencar-se , va notar com el seu cor estava més en forma que mai. Es va acomiadar de la noia i se’n va anar cap a casa, temperat, va seguir amb les seves activitats habituals, esperant el dia en que el seu cor es tornaria a trencar, en més trossets si cal.

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: III - El despatx

cada mati, abans de començar res
ja has omplert tot el que tinc
et veig sempre pels carrers
avui seràs meva de vuit a cinc

et trobo i em torno a sorprendre
no entenc mai aquest dibuix
mirada entre picant i tendre
cada vegada el batec creix

passen les hores sense mes
fascinat per tot el que fas
t'escolto la veu encès
només vull que em facis cas

tornaré demà amb l'esperança
d'estar una mica mes a prop
i aquesta nit ple d’enyorança
somiaré amb tu un altre cop

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: II - El tren

Sovint t’asseus al tren, divagant i rememorant la darrera conversa mantinguda, o reinventant algun projecte mai dut a terme, o mirant de teixir aquell somni trencat. Llavors mires al teu davant i tot canvia, et sens petit, com acabat de néixer, i penses que has estat fent durant tots aquests anys, i en quin moment els esdeveniments i la rutina van començar a sotmetre la teva llibertat. Penses en totes aquelles vegades en que el món s’ha aturat al teu davant i no has gosat agafar res, o en aquella llunyana nit d’estiu en que et van sortit les ales i pensaves que ja per sempre volaries.
Tenia una piga a la galta dreta, els llavis petoners i la boca petita. Els ulls, rodons i negres, fixaven la vista en un llibre recolzat sobre les cames, que intuïen una figura esvelta, no molt alta, de malucs contornejats. No era la primera vegada que la trobava, però mai de tant a prop, cara a cara, recordo encara la primera vegada que la vaig veure, quan debatia amb mi mateix si era realment maca o simplement estranya, i com a partir de la tercera vegada els dubtes van quedar definitivament esvaïts, aniquilats per una irracional excitació. De tant en tant aixecava els ulls com si analitzes el text acabat de llegir, o memoritzes alguna cosa important, aleshores la seva mirada podia fugaçment coincidir amb la meva, i era quan percebia la intensitat del seu esguard, tendre i fort a la vegada, com aquelles belles heroïnes dels contes de ficció.
Degut als moviments del tren, un feix dels seus cabells fins i negres li queia sobre la cara i immediatament se’l tornava a posar a lloc amb la mà esquerra, la que no subjectava el llibre. Vaig pensar com reaccionaria si gentilment fos jo qui li facilités aquella tasca, ni que fos per una vegada, però només ho vaig pensar. Irremeiablement el tren s’anava acostant a la meva estació, sentia com el temps m’acabaria robant aquell estat d’esbalaïda contemplació. Li podria preguntar pel llibre, o comentar com és que coincidim tan sovint, no! la convido a un cafè directament, anava rumiant. Aquestes elucubracions només van servir per arribar més de pressa a la parada, vaig decidir primer continuar el viatge, veure com a mínim quin era el seu barri, on anava, si l’esperava algú, a que dedicava les tardes assolellades com aquella. Em va venir llavors una veueta al cap, recordant-me la inutilitat demostrada i habitual d’aquest tipus de coses, i tot allò útil i necessari que m’havia proposat fer durant el dia. Em vaig aixecar, fent veure que la posició de les seves cames m’impedia sortir còmodament del habitacle, ella es va apartar una mica, i va somriure tímidament. Això em va fer sentir cofoi durant uns segons, escales amunt, em va envair una buidor estranya, que va donar pas a una relaxant indiferència. Al cap i a la fi, demà tornarà a sortir un altre tren.

El gato que piensa

El gato que piensa
en sus quehaceres
con rajas en los ojos
mirando ambos lados

El gato que piensa
moviendo las orejas
cada una a su bola
con la cola levantada

El gato que piensa
si subir o bajar
o saltar la barandilla
o simplemente posar

El gato que piensa
todo se acurruca
cierra los párpados
y yace ahí mismo

Palabras nunca dichas (José Agustín Goytisolo)

No sabía decirlas, no podía;
porque jamás las pronunciara antes,
juntas así.
La angustia la mataba,
imposible aguantar aquel anhelo
que era dolor cruel
de tan agudo.
Y las palabras nunca dichas
fueran el único remedio
en aquel trance
que alteraba su cuerpo:
de la piel, hasta lo más profundo.
Con voz rota ella pide:
¡oh tú, por caridad ayúdame
a decirte que... Palabras.

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: I - El banc

Vaig seure al banc, al respatller, amb el peus posats a la part destinada per descansar el cul. Ella va venir desprès, i sorprenentment, va acomodar la seva espatlla sobre els meus genolls, deixant anar els cabells davant meu. L’olor a xampú i pèl va acabar de descavalcar els meus batecs i, proper a la taquicàrdia vaig deixar anar un bon dia, tremolós, quasi inaudible. Ella es va girar, vaig endevinar un somrís, no sé si per cortesia o de petita burla, em donava igual. El seus ulls color de mel, tenien una expressió adormissada i matinera, innocent encara, ajudats pels tímids reflexos solars de primera hora. Percebia lleugerament els ossos de la seva esquena a les meves cames, entre la roba de tardor, petits i ferms, calents, els omòplats, les costelles, m’imaginava com es veuria tot plegat sense el jersei marró clar, ni la samarreta blanca. Va parlar amb la seva esquerra, la seva dreta, amb el de davant, que dret no parava de mirar amb ulls massa interessats el centre absolut de la meva atenció. Jo esperava però, que tal com feia jo mentre fictíciament posava atenció en algú altre, ella ocupés la major part dels seus pensaments en la meva persona, ajudada per la minsa unió física existent en aquells moments. Al cap d’uns minuts, tot i el meu estat de joia interior, vaig pensar que havia passat massa temps sense cap aproximació evident al que era ja el més gran desig existent a la terra. La primera idea va ser una lleu però intrigant i reflexiva pregunta sobre quelcom atemporal i quotidià, la segona, una gràcia simpàtica i xocant sobre l’estat de les coses, però veient la meva privilegiada posició en el banc, vaig decidir establir un contacte més íntim apropant les meves mans a la seva esquena a mode de petit massatge amistós. Vaig buscar el moment més oportú, a reduir les palpitacions, a controlar les mans, a que deixés de xerrar, un, dos, tres, ja!. Vaig fer tard, es va aixecar com un llampec per saludar la seva amiga de l’ànima, que acabava d’arribar en aquell precís moment de vacances. Em vaig quedar en una posició incòmode, com si anés a tocar el piano, una mica avergonyit. Un bafarada d’aire amb la olor dels seus cabells va aguantar encara uns instants, però desprès vaig sentir la fredor més absoluta, i vaig seure com deu mana, amb el cul al seient i l’esquena al respatller, per no sentir un buit al meu davant. Era conscient que la resta del dia no hi hauria més oportunitats, engrescada com estava amb la amiga, la meva habitual transparència es tornaria invisibilitat total. Potser l’endemà hi hauria un altre oportunitat o potser, com va dir un savi una vegada, dona igual el que facis, sempre hi ha un dia en que tots els astres es posen d’acord.

Cuento de Verano (Éric Rohmer, 1995)

Ahora que estamos en verano, y en el año de la muerte de Eric Rohmer, quisiera comentar este precioso Cuento de Verano, que forma parte de sus cuentos de las cuatro estaciones; que sirva además de pequeño homenaje. Rohmer tiene una filmografía enormemente coherente, algunos dirán repetitiva, pero yo pienso que la temática de sus películas, las relaciones humanas y de pareja, es tan compleja que tiene infinitas posibilidades si se le sabe sacar partido.
Y él lo hacia, sin duda, con sus historias aparentemente sencillas, con una apabullante naturalidad de los personajes, sin efectos ni artificios, dejando evolucionar el guión por si mismo, arropado por inteligentes charlas y apacibles paisajes.
Esta historia nos sitúa en un pueblo de la Bretaña, entre playas, mareas y relajantes paseos por la arena. Cuenta como a un joven matemático (Gaspard), aficionado a tocar la guitarra, y poco dado a las relaciones debido a su carácter introvertido, el destino le depara tener que escoger entre tres mujeres (por suerte o por desgracia). La primera (Lena), su presunta novia antes de visitar el pueblo, no esta segura si su relación se basa en la amistad o algo más. La segunda (Margot), a la que conoce allí, es mas bien su confidente y amiga, aunque con el tiempo eso se va transformando hacia algo más. La tercera (Solene) es un ligue incitado por Margot, quien adora su música y se lo pone fácil, pero no le acepta indecisiones.
Bajo este panorama la película transcurre entre diálogos, ahora con una en la playa, ahora con la otra en la barca, ahora en el campo, ahora en la creperia. El pretexto de dichas conversaciones no es otro que reflexionar sobre lo que mueve a las personas (sobre todo a la edad de los protagonistas) en cuestiones amorosas, siempre desde un punto de vista racional, puesto que en ningún momento actúan de forma excesivamente pasional.
Personalmente me hubiera quedado con Margot sin dudarlo, excelentemente interpretada por Amanda Langlet, aunque supongo que en casos así la mente se nubla de tal modo que uno pierde el poder de decisión.

Vuelta a Cerdeña en bici

Se trata de una vuelta circular por el norte de la isla, bordeando la costa en su mayor parte, y enlazando el este con el oeste por el interior mediante el tren. Consta de diez etapas, incluyendo un día de descanso y el enlace ferroviario. Fueron unos sesenta kilómetros diarios, con la idea de realizar la mayor parte de ellos por la mañana, quedando la tarde para descansar y visitar lugares.


Ver mapa más grande

Etapa prólogo: Viaje en barco Barcelona - Porto Torres

El embarco fue fácil, con la bicicleta adelanté a toda la fila de coches. La até a un lateral del barco y subí para arriba. Tenía intención de dormir bien para empezar con fuerza la ruta al día siguiente pero fue imposible. Aconsejo a todo el mundo con intención de hacer este trayecto que no reserve una habitación (a no ser que sean de sueño fácil), es tirar el dinero, mejor unirse a la fiesta de fuera o ir a la sala de poltronas.


Etapa 1: Porto Torres - Castelsardo – Valledoria (50 km)

La impresión al llegar a tierra no es muy buena, puesto que desembarcamos en el puerto industrial de Porto Torres, con enormes chimeneas al fondo. Empiezo a pedalear para salir rápidamente de allí, paso de largo Porto Torres (ya volveré el último día). Los primeros kilómetros transcurren paralelamente a la costa, una zona llana con larguísimas playas. Esta parte del trayecto se hace pesada debido al calor y las inacabables rectas. Finalmente empieza a cambiar la orografía hacia zonas más montañosas y llego al pintoresco pueblo de Castelsardo, donde las casas se encaraman desordenadamente hacia lo alto de la colina, presidida por un castillo. A bajo, un pequeño puerto da la bienvenida. Paro para comprarme un bañador (olvidado lamentablemente en Barcelona) y tomarme una cerveza (Ichnusa, cerveza Sarda, muy normalita pero apetecible con tanta sed) y unas aceitunas. Sigo mi camino hacia Valledoria superando la zona montañosa. Valledoria es un pueblo sin mucho que ofrecer (a unos tres kilómetros del mar), pero con una buena pizzería para recuperar fuerzas. Hago mi primer baño en una playa cercana, grande, limpia y poco concurrida. Paso la noche en un hotel muy confortable a buen precio.


Etapa 2: Valledoria - Santa Teresa de Gallura (56 km)

El camino discurre por un altiplano de aproximadamente doscientos metros de alto, entre la típica vegetación mediterránea, bien conservada, con poca actividad humana o presión urbanística (algo generalizado en la mayor parte de la isla). El mar queda a mi izquierda, unos cuantos kilómetros hacia abajo, y se van sucediendo varios desvíos a zonas turísticas. Puedo ver de lejos por ejemplo la Isola Rossa en uno de ellos, pero decido seguir adelante puesto que queda mucho camino aún. La carretera va descendiendo hasta Vignole, donde hago una parada con baño incluido en una bonita playa de arena blanca. Llego a Santa Teresa hacia el mediodía, con el sudor cayendo a chorretones, en un hotel situado a las afueras del pueblo. Éste es un lugar muy agradable, pequeño, situado un poco a lo alto, hasta bajar abruptamente hacia el mar. Tiene una pequeña playa bastante concurrida, desde la cual se puede divisar la isla de Córcega, a la que se puede ir en barco desde el cercano puerto.


Etapa 3: Santa Teresa de Gallura - Palau (34 km + 20 km en la Maddalena y Caprera)

Me adentro en la Costa Esmeralda. Otro día muy caluroso, el recorrido es de pocos kilómetros así que decido visitar un par de lugares, el primero es La Marmorata, una playa grande con aguas transparentes y luminosas, con un hotelucho que rompe un poco la armonía. Por el camino paso por Porto Pozzo, un pueblecito con playa y puerto pequeños, muy acogedor. La siguiente visita es L’Isuledda una especie de pequeña península con playas enromes a ambos lados del ismo. Baño y visita al chiringuito para reponer fuerzas. Al llegar a Palau hago un vistazo rápido y bajo hasta el puerto, donde un hombre me hace señales y me pregunta si quiero ir a la Maddalena, acepto.
Tras unos quince minutos de trayecto en barco llegamos a la isla, y después de hechar un vistazo rápido, decido dirigirme a la isla de Caprera, unida a la Maddalena por un puente. Caprera es una isla sin habitar, llena de pinedas y colinas rocosas. Mi objetivo es llegar a alguna playa para refrescarme. Lo intento primero por el oeste, subiendo un poco y aguantando un calor asfixiante. Pero al llegar al centro Garibaldino me indican que no se puede bajar más, así que doy la vuelta y lo intento por el este, hasta llegar a un chiringuito. Deshidratado, pregunto por la playa y me indican que faltan ¡ocho kilómetros! Decido quedarme a tomar una cerveza y volver, mientras, los del chiringuito me ven con cara de pena y me invitan a pan con aceite y sal. De vuelta a la Maddalena visito el pueblo más detalladamente hasta la llegada del barco.
Llego al B&B hacia la siete, está a tres kilómetros de Palau, en medio del campo, tranquilísimo, tanto que no tengo donde ir a comer. Lo soluciono llamando a una pizzería.


Etapa 4: Palau – Olbia (63 km)

Dejo Palau subiendo una colina que lleva al Capo d’Orso, donde hay excepcionales vistas al mar, a Palau y a Caprera. En el cabo unas enormes rocas calcáreas (típicas de la zona) dan nombre al lugar por su forma. Sigo la carretera bordeando la costa hasta llegar a Cannigione, el camino es muy tranquilo, junto al mar, con bonitas calas que se van sucediendo a mi izquierda. Después de Cannigione la carretera se vuelve mucho mas transitada y más alejada del mar, hasta pasar por los elegantes y elitistas complejos turísticos de Baia Sardinia y Porto Cervo, sigo adelante. El calor es insufrible ese día, además la carretera es un continuo subir y bajar colinas, así que decido no visitar algunas playas entre Porto Cervo y Portisco que se alejan un poco de la carretera, y buscar un sitio donde comer y descansar. Finalmente repongo fuerzas en Cugnana, en un bar situado a la orilla del mar, que da a un puerto deportivo. Ya llegando a Olbia encuentro una especie de gran carpa donde sirven parrillada de carne Sarda y me pongo las botas. De digestivo me dan licor de mirto, típico de la zona.
Olbia es una ciudad no especialmente bonita pero muy animada, tiene un gran puerto y un centro lleno de tiendas, bares y restaurantes donde distraerse, y eso es lo que hago hasta la noche, partido del mundial incluido en una de las terrazas del centro.


Etapa 5: Descanso

Me levanto pronto para pillar el tren hasta Golfo Aranci. Es un tren viejo y simpático, de dos vagones pequeños. Se llena de vendedores de playa africanos con sus grandes bolsas, masajistas asiáticas de playa, y cuatro turistas. Tras menos de media hora de trayecto me bajo en Golfo Aranci. Es un pequeño pueblo turístico, con un puerto bastante grande y una playa también grande. La vista del golfo es estupenda, muy amplia. Decido ir hasta Cala Moresca, a tres kilómetros del pueblo. Se va por una pista de tierra, no permitida para coches. Llego deshidratado, aunque ha valido la pena. Es un lugar bucólico, se divide en realidad en dos calas, la primera, más pequeña, de aguas verdosas y azuladas, junto a un pinar donde unas graciosas cabras pastan apaciblemente. La segunda, de agua azul claro hipertransparente, un poco mas grande y con más arena. Están frente a un islote rocoso, el Figarolo. Más lejos, se distingue la isla Tavolara, un enrome bloque calcáreo de seis kilómetros de largo por uno de ancho. De vuelta me paro con el tren en Cala Sabina, una bonita playa de arena blanca, sucedida de pequeñas calas solitarias. Paso otra noche en Olbia, con calzone, helado y partido del mundial en terraza.


Etapa 6: Enlace en tren Olbia-Oristano, Oristano-Cabras (6 km + 25 km ida y vuelta a Sinis)

Me levanto algo temprano para coger el tren de las nueve y veinte. Sorprendentemente es el mismo trenecillo que cogí para ir a Golfo Aranci, aunque en Ozieri se cambia para subir a un tren grande y moderno. El trayecto, de casi tres horas, me pasa volando, entusiasmado por los paisajes interiores, típicamente mediterráneos, sin apenas influencia urbanística o industrial, en los que se combinan campos cultivados con zonas boscosas y montañosas. El revisor del tren me pide el ticket de la bicicleta, ¿?, pongo cara de póker y sigo adelante.
Llego a Cabras al mediodía, un pueblo junto a un gran lago, pequeño pero extenso con muchas viviendas unifamiliares. En una de ellas, junto al lago, esta el B&B, regentado por una chica que habla castellano, guapa, simpática y hospitalaria, con un gatito muy juguetón. Siguiendo sus consejos visito San Giovanni y la península de Sinis, a unos doce kilómetros. Un cabo presidido por una torre española y con playas a ambos lados, con ruinas romanas incluidas (Tharros). A un lado hay una playa grande que da a mar abierto mientras que en el otro una serie de calas rocosas dan al interior de la isla, con un mar mas calmado y aguas con tonalidades azuladas. Al volver ceno en una pizzería al lado del B&B, justo cuando el sol se cae en el lago.


Etapa 7: Cabras – Bosa (60 km)

Decido madrugar para evitar el calor. Almuerzo a las siete, la dueña del B&B se ofrece muy amablemente para preparar el desayuno a esa hora. Curiosamente ese fue el día menos cálido de todos, así que le hice madrugar para nada. Voy por una carretera poco transitada hasta la bella localidad de Santa Caterina, pequeño pueblo con pequeña playa, y grandes acantilados a ambos lados, como no, con torre española incluida. A partir de allí la carretera empieza a subir de manera constante hasta Cuglieri, localidad coronada por una basílica, a unos quinientos metros de altitud, y a los pies del monte Ferru (1050 metros). Hay excelentes vistas desde allí, por tanto parada, fotos, cerveza y comida. Bajando paso por un par de pueblos más hasta llegar a Bosa Marina y después a Bosa, un pintoresco pueblo, con calles de estilo medieval, de piedra, y las casas pintadas de colores. En la parte de arriba hay un castillo con buenas vistas, aunque solo quedan las paredes (y te cobran tres euros para verlas). Me hospedo en un hotel en la carretera de Alguero, ceno unos spaguetti al fruti di mare impresionantes.


Etapa 8: Bosa – Alguero (L'Alguer) (45 km)

Uno de los trayectos más bonitos de toda la ruta. La carretera se encarama por la montaña dejando el mar cada vez mas a bajo, hasta llegar a unos cuatrocientos metros de altitud. Todo el recorrido es espectacular, virgen, sin pasar por pueblos ni urbanizaciones. Después de llegar al punto más alto se desciende rápidamente con la vista del mar abierto constante casi hasta llegar a Alguero. Me paro a repostar en una playa unos cuantos kilómetros antes de llegar, aunque un moderado viento hace que el baño no sea apetecible.
Alguero es una ciudad preciosa, con un centro histórico pequeño y bien conservado, antiguo, con un bonito puerto y una gran playa de arena blanquecina. El centro está amurallado, incluida la parte costera donde sugerentes restaurantes se amontonan entre la muralla y el mar.
Ceno mientras veo la primera semifinal de mundial (eufóricos holandeses a mi izquierda), y me tomo un helado que cuesta mantener con una mano. Duermo en un B&B sencillo con amables dueños.


Etapa 9: Alguero – Stintino (65 km + 10 km por Capo Caccia)

Salgo por la transitada carretera de Alguero hacia Fertilia, aunque pronto se hace mas tranquila, hasta llegar al cruce de Capo Caccia. Me desvío del camino para acercarme a él. El paisaje es hermoso, silvestre, avanzo entre bosques de pino con el golfo a mi izquierda hasta divisar el cabo, una imponente roca. Bajo ella puedo ver una pequeña playa, junto al centro de información de la zona. Tras echar un vistazo vuelvo atrás para dirigirme camino a Palmadula, y después a Stintino.
El recorrido pasa por campos de cultivo y casas de veraneo bastante lujosas, más tarde por zonas campestres más desoladas (donde encontré una tortuga atravesando la carretera). Finalmente llego a Palmadula tras una pequeña subida, y repongo fuerzas. En el bar hay unos cuantos trabajadores locales, desayunando y discutiendo sobre fútbol, en idioma Sardo. Sigo la ruta hasta cruce Porto Torres-Stintino y voy hacia este último por una carretera muy transitada, sin arcén, un poco angustiosa. Voy directamente al B&B, bastante lujoso, a lo alto, con piscina... pero ahí no me voy a quedar. Me dicen que no hay sitio y me envían a un apartamento alejado, a dos kilómetros de allí...
La parte positiva es que esta cerca de la famosa playa de La Pelosa, de aguas azul claro brillante, de distintas tonalidades, aunque demasiado llena de bañistas y urbanizaciones. Unos metros más adentro hay un islote plano con una torre, y a pocos kilómetros el parque natural de la isla de Asinara. Paso el resto del día en Stintino, un tranquilo pueblecito, cenando pizza y viendo como España llega a la final del mundial.


Etapa 10: Stintino- Porto Torres (30 km)

Etapa corta, me despierto tarde. Hago los kilómetros en bici hasta el B&B por las calles de las urbanizaciones, llego sudado y con hambre, pero el individuo que lleva el B&B se queja de la hora de mi llegada... sin comentarios.
De camino a Porto Torres visito un par de playas, la Saline y Ezzi Mannu, de pequeñas piedras blancas y agua azul claro, son playas enormes sin urbanizar. Sigo hasta Porto Torres, hasta el B&B, en el centro. Porto Torres no tiene prácticamente nada de interés, así que las últimas horas las paso descansando y tomando helado, cerveza y porción de pizza.



Regreso y valoraciones

Me levanto a les cinco de la mañana para ir al puerto, aún de noche, subo al barco hacia las seis. Allí encuentro otro ciclista e intercambios impresiones sobre la isla.
La mía ha sido altamente gratificante, sobre todo por el entono natural que he encontrado, en especial las playas, de todos los tamaños colores y formas, siempre de aguas cristalinas. A menudo completamente vírgenes, con los pinos o dunas bordeando la arena. Algo que es ya muy complicado encontrar en nuestro país. Me gustaría haber profundizado más en las zonas montañosas, aunque lo poco que he visto ha sido muy sugerente, con pueblos y paisajes rurales muy auténticos, lejos de la influencia turística masiva.
La gente es muy hospitalaria en general, más incluso en los lugares menos turísticos o alejados, y ha sido fácil entenderse con ellos haciendo una mezcla de Castellano, Catalán e Inglés (un poco de lío a veces). La comida excelente, aunque ya era algo esperado tratándose de Italia.
Como punto negativo diré que desde el punto de vista del ciclista, no hay muchas facilidades para la práctica de este deporte, con pocas rutas alternativas a los recorridos más transitados (las veces que las he buscado no las he encontrado) y carreteras con poco arcén.
En definitiva, viaje muy recomendable para quién quiera hacer ciclismo (o no) y a la vez disfrutar de todo lo que nos puede ofrecer una isla mediterránea en estado puro.

Relación y valoración de los alojamientos visitados:
(* malo, ** regular, *** bueno, **** excelente)

Valledoria → Hotel Ariadimari ****
Santa Teresa de Gallura → Métà Hotel ***
Palau → B&B Albaluccia ***
Olbia → B&B Shardana ***
Cabras → B&B La Locanda ****
Bosa → Hotel Mannu ***
Alguero → B&B L'hippocampo **
Stintino → B&B La Posada **
Porto Torres → B&B Al Faro **

Bicicleta: Mondraker Finalist Pro, sin incidencias. 570 kilómetros entre el recorrido sobre el mapa y visitas extras, pérdidas, vueltas por ciudades, etc.
Período: 28 Junio al 9 de Julio.
Tiempo: Un día nublado, los demás sol y mucho calor, con máximas entre 30 y 35 grados.