TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: I - El banc

Vaig seure al banc, al respatller, amb el peus posats a la part destinada per descansar el cul. Ella va venir desprès, i sorprenentment, va acomodar la seva espatlla sobre els meus genolls, deixant anar els cabells davant meu. L’olor a xampú i pèl va acabar de descavalcar els meus batecs i, proper a la taquicàrdia vaig deixar anar un bon dia, tremolós, quasi inaudible. Ella es va girar, vaig endevinar un somrís, no sé si per cortesia o de petita burla, em donava igual. El seus ulls color de mel, tenien una expressió adormissada i matinera, innocent encara, ajudats pels tímids reflexos solars de primera hora. Percebia lleugerament els ossos de la seva esquena a les meves cames, entre la roba de tardor, petits i ferms, calents, els omòplats, les costelles, m’imaginava com es veuria tot plegat sense el jersei marró clar, ni la samarreta blanca. Va parlar amb la seva esquerra, la seva dreta, amb el de davant, que dret no parava de mirar amb ulls massa interessats el centre absolut de la meva atenció. Jo esperava però, que tal com feia jo mentre fictíciament posava atenció en algú altre, ella ocupés la major part dels seus pensaments en la meva persona, ajudada per la minsa unió física existent en aquells moments. Al cap d’uns minuts, tot i el meu estat de joia interior, vaig pensar que havia passat massa temps sense cap aproximació evident al que era ja el més gran desig existent a la terra. La primera idea va ser una lleu però intrigant i reflexiva pregunta sobre quelcom atemporal i quotidià, la segona, una gràcia simpàtica i xocant sobre l’estat de les coses, però veient la meva privilegiada posició en el banc, vaig decidir establir un contacte més íntim apropant les meves mans a la seva esquena a mode de petit massatge amistós. Vaig buscar el moment més oportú, a reduir les palpitacions, a controlar les mans, a que deixés de xerrar, un, dos, tres, ja!. Vaig fer tard, es va aixecar com un llampec per saludar la seva amiga de l’ànima, que acabava d’arribar en aquell precís moment de vacances. Em vaig quedar en una posició incòmode, com si anés a tocar el piano, una mica avergonyit. Un bafarada d’aire amb la olor dels seus cabells va aguantar encara uns instants, però desprès vaig sentir la fredor més absoluta, i vaig seure com deu mana, amb el cul al seient i l’esquena al respatller, per no sentir un buit al meu davant. Era conscient que la resta del dia no hi hauria més oportunitats, engrescada com estava amb la amiga, la meva habitual transparència es tornaria invisibilitat total. Potser l’endemà hi hauria un altre oportunitat o potser, com va dir un savi una vegada, dona igual el que facis, sempre hi ha un dia en que tots els astres es posen d’acord.