El cor trencat

Es va trobar de sobte a terra, marejat, li costava respirar i no recordava res. Imatges tèrboles li arribaven poc a poc, i d’una cosa estava segur, tenia el cor trencat, literalment trencat, concretament en set trossos. Només un d’ells, el que li permetia respirar no sense dificultat, restava al seu pit. Com havia succeït aquesta trencadissa? No ho sabia, però no hi havia temps a perdre, de seguida es va posar a buscar-los com un boig. No n’hi havia cap a la vora, ni a les altres habitacions, allà no hi eren, el poc cor que li quedava li empenyia a anar a la recerca de les altres parts.
Va agafar les claus i es va dirigir cap a la porta però un cop traspassada, va intuir com si es deixés alguna cosa important. Va tornar a entrar i es dirigí directament a l’armari encastat de l’habitació de la mare, on solia emparar-se de petit quan jugava a fet i amagar, o quan per una rebequeria volia estar sol i aïllat. Efectivament, a dins estava un tros de cor, delicadament incrustat entre la roba. Se’l va empassar de seguida i va notar una millora en els seus batecs.
Aquest cop sí va sortir, i es va encaminar a l’escola, amb l'esperança de trobar una pista en un indret tan habitual per a ell. Va anar a classe, va buscar al seu pupitre, als dels companys, i res. Finalment va provar sort amb el calaix de la taula de la professora, no hi era pas, però si que va trobar la consola portàtil confiscada dies enrere per certes entremaliadures realitzades. Al menys he trobat alguna cosa, va pensar, i quan dissimuladament estava a punt d’agafar la consola va sentir una veu pel seu darrere que deia: Buscaves això? La mestra, li oferia un tros de cor a la mà.
D’on l’ha tret?
Sóc la teva mestra des de que tenies cinc anys, no creus que formo part d'aquesta cosa que tinc a les mans, ni que sigui una mica?
On puc anar a buscar els altes trossos mestra?
Segurament han anat a parar on acostumes a fer servir més el cor, pensa-ho!
Gràcies!
De res, però no corris tant, la consola es queda aquí.
Ja havia unit tres trossos i es sentia més alleugerit, va pensar que un altre tros podria romandre en un lloc tan entranyable com a casa els avis i allà es va dirigir. Li va preguntar a l'avi si havia vist un tros, i l’avi li va respondre que no, amb cara de sorprès. Això si, va aprofitar la visita per rememorar velles batalles de les d’abans, de l’època de la guerra, o de quan els carros de cavalls omplien els carrers. Recordant fets i gent de llavors li va voler mostrar unes fotografies de l’època. Al obrir el calaix dels records, vet aquí que un tros de cor va aparèixer entre les antigalles.
Avi, això és el que buscava!
Això? Ai noi, pensava que era la funda de la dentadura, apa te, ves a jugar-hi.
No es per jugar avi, ho necessito per viure. I s’ho va empassar.
Aquest jovent! Va replicar l’avi.
Més reconfortat, va rumiar on podia anar a continuació, i va recordar com les últimes setmanes de l’estiu havia gaudit a la platja amb la família i els amics, així que es va posar rumb al mar. Es va situar on paraven les tovalloles i les ombrel·les tota la colla, i va començar a remenar la sorra, va trobar petxines, cigarretes, xiclets, monedes, xapes, però de cors res. Llavors li van venir a la memòria aquelles pel·lícules d'indis que tan li agradaven, i va posar l’orella a ran de terra fins aconseguir escoltar un lleu bategar. Era mes fort en direcció sud-est, cap a l’aigua, i allà on les ones es trencaven va furgar la sorra intensament. Allí estava, el cinquè tros, li va netejar el salnitre i el va ajuntar amb els altres.
L'estada en aquella platja li va fer pensar en el darrer dia de les vacances, aquell dia s’havia barallat amb el seu millor amic, i des de llavors no es parlaven. No ho va dubtar, va anar fins a casa seva, va trucar al timbre i va entrar.
Perquè ens vam barallar, tu ho recordes?
Em sembla que va ser jugant a bales, et vaig guanyar i em vaig emportar les teves bales. Te les pots quedar, en tinc moltes.
Tornem a jugar?
D’acord. Es van entretenir una bona estona jugant i un altre cop el nostre protagonista va perdre la partida i les bales. L'amic va desar les bales guanyades junt amb les altres, en una bossa gran i ben plena, destre com era amb aquest joc, n'havia acumulat una bona quantitat. Entre elles, una cosa brillava de manera intermitent.
Això es meu!
No, he guanyat jo!
Vull dir això, és un tros del meu cor.
T’ho pots emportar si vols, i fem les paus.
Només quedava un tros, l’havia de trobar però ja no sabia on anar, així que decidí tornar cap a casa. Ja quan estava a punt d’arribar, es va creuar amb la veïna del cinquè, una noia prima i eixerida, pigada, amb els cabells arrissats i ataronjats. Una revelació li va venir al cap, va recordar tot el que havia passat. Es va encarar a ella i li va dir, tu m’has trencat el cor! Et vaig veure amb el ximple del teu xicot, vaig córrer escales amunt fins arribar a l’habitació i llavors el cor es va esmicolar. La noia, amb cara de circumstàncies, va obrir la mà i li va dir, em sembla que això es teu.
No el vull, si me’l empasso es tornarà a trencar, n'estic segur.
Ella li respongué, no t’ho hauries de prendre així home, va te. I li va posar el tros a la boca. Ell se’l va empassar, es va sentir ple de força, lluny de trencar-se , va notar com el seu cor estava més en forma que mai. Es va acomiadar de la noia i se’n va anar cap a casa, temperat, va seguir amb les seves activitats habituals, esperant el dia en que el seu cor es tornaria a trencar, en més trossets si cal.