Sobre el 29-S

No suelo hablar de este tipo de cosas puesto que acostumbro a estar en otro mundo, pero hay cosas que claman al cielo, como el conformismo y el egoísmo al que parece tender nuestra sociedad actual.
Es que no va a servir de nada (con esta actitud no me extraña), es que me descuentan mucho (luego te enteras que se acaba de comprar una iPhone porque la blackberry ya no le gusta), es que hacer huelga es de vagos (sin comentarios), es que no es el momento. No es el momento? En la democracia, el sistema de gobierno en que teóricamente el pueblo decide, son contadas las ocasiones en que podemos ejercer nuestro derecho a opinar o cambiar lo establecido. Las elecciones, algún referéndum, manifestaciones populares y contadas huelgas. Por lo tanto es así de sencillo, o estás de acuerdo con la reforma laboral y los recortes sociales que conlleva o no lo estás. Y si no lo estás la única manera de dejar constancia de ello a quien tiene el poder de cambiarla es la huelga. Conclusión, dime que te gusta la reforma, lo respeto aunque no lo comparto, dime que tienes miedo de tu jefe, lo entiendo aunque no lo respeto, pero no me digas es que...

Simpson de cine

Pels aficionats als Simpson i al cine recomano el detallat visionat d'aquestes pàgines:

http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/1
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/2
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/3
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/4
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/5
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/6
http://www.actualidadsimpson.com/archives/category/de-cine/page/7

Una currada dels amics de actualidadsimpson, on es demostra que els guionistes d'aquesta sèrie, a més de bons (al menys les deu primeres temporades) són autèntics cinèfils.

El ladrón de sueños

Entre brumas me encontraba, aturdido, confuso, poco a poco empecé a vislumbrar mi alrededor. Estaba claro que era verano, primavera tardía a lo sumo, me encontraba en una terraza, junto a una zona ajardinada, con amplias áreas de césped, flores en los bordes y pájaros chispeando. Iba vestido de época, finales del ochocientos quizás, o principios de siglo veinte, no sabría decir. La luz del sol hacía brillar los vestidos claros de las mujeres sentadas en las mesas, que sostenían delicadamente sus tacitas de porcelana blanca. Ella estaba allí, conversando conmigo, y con él, una vez más. El usurpador, el intruso, el ladrón de sueños, el que salvó a esa rubia de los salvajes en la selva mientras a mí me cocían a fuego lento, el que en el último minuto marcó el gol de la victoria en la gran final, el que encontró el tesoro gracias al mapa que yo había trazado, el que recita mis versos, cuenta mis chistes y se gasta mi dinero de pega.
El tipo hablaba con soltura, de su boca emanaban ingeniosas frases y jocosos comentarios que hacían las delicias de los presentes. Ella se reía, coqueteando, con complicidad en la mirada hacia él. No era más que un sueño, pero era mi sueño, mi fantasía, yo era el director, guionista y productor, pero él se llevaba el protagonismo y a la chica. Intolerable. Decidí poner fin a aquella pesadilla utilizando mis viejas y astutas artimañas. Grité y golpeé con rabia el suelo con mis lujosos mocasines antiguos, pero de nada sirvió excepto para provocar una descarada mofa por parte de damas y caballeros presentes. Poseído por la ira, me abalancé sobre él, mis manos rodearon su cuello y apreté y apreté. Como más fuerza hacía más se emborronaba su imagen, y más difusos se percibían los sonidos de escándalo y excitación a mi alrededor. Hasta que llegó un instante en el que todo se desmoronó a mi alrededor y se hizo el silencio.
Me levanté de la cama sudado y turbado, me costaba respirar, me temblaban las piernas. Fui al baño, comprobé con sosiego que mis pertenencias del siglo veintiuno estaban ahí presentes, el dentífrico, la maquinilla de afeitar, las bombillas helicoidales de bajo consumo, pero tras lavarme la cara y mirarme al espejo pude apreciar marcas rojizas alrededor de mi cuello.
Desde entonces intento no usar la violencia cuando me encuentro con él, al contrario, le observo, aprendo sus trucos, trato de obtener la clave de su éxito. Sé que quizás sea una imagen de mi mismo, que por alguna razón solamente se manifiesta en ese estado. Conocerlo mejor me aterra a veces, aunque raramente me sorprende, a menudo siento una entrañable compenetración con él, y en el fondo me considero afortunado de haberle conocido.

La fórmula

Va sumar quatre, va multiplicar per tres, dividir per dos i restar un. Després va aplicar un quinze per cent i va elevar al quadrat. No, no sortien els comptes. Ho va repassar una vegada i un altre, calculadora en mà, un llapis a l'orella, un bolígraf a la boca, els números li donaven voltes orbitant pel seu cap. Que fallava? Atabalada, va trucar a la Pilar amb qui solia compartir totes les seves inquietuds des de joveneta. Un cop es van posar al dia respecte les seves respectives vides va anar al gra.
Escolta'm, a tu et quadren els números?
Estas parlant de la fórmula?
Si.
I tant!
A mi no.
En serio? Com pot ser?
No ho se, podries repassar-ho amb mi, m'estic tornant boja.
Doncs la veritat, no estic massa familiaritzada amb els càlculs, m'ho porta el meu marit, que hi te més traça.
Ah si?, ho deixes a les seves mans? Una cosa tan personal?
Be, confio plenament en ell, ja prou mal de caps tinc jo. Em deixes preocupada, perquè no vas al metge? A un d'aquests que es dediquen a aquestes coses.
Potser si, no és que estigui espantada, però si intrigada, i confosa.
Així ho va fer, dos dies més tard es va dirigir al Centre de Reconducció i Planificació Personal. Allà l'esperava un metge, bata blanca, ulleres de pasta, cabells i barba gris, veu greu i posat seriós. Li va fer una sèrie de preguntes personals, familiars, un test psicològic, un altre psicotècnic, la va examinar físicament, i finalment van fer el càlcul. No quadra, va dir amb una expressió lleugerament més seriosa de l'habitual. Mirarem de fer una reconducció, com a primer exercici, et demano que parlis amb persones amb presumptes alts coeficients, investiga quina vida porten, que fan, com pensen, treu les teves pròpies conclusions, i després ho parlem plegats.
Va pensar en aquestes persones a les que feia referència el doctor. De seguida li va venir el cap en Marcel, company seu de la universitat, i empresari d'èxit en l'actualitat.
La va rebre al seu despatx, de taula lluent, estris d'escriptori més lluents encara, cadires de pell i finestrals nets i lluminosos. Tot plegat enlluernava una mica, una foto de la família, amb dona i parella de nens destacava entre la paperassa. La va mostrar orgullosament i la conversa va transcórrer amb l'habitual posta al dia entre persones que es veuen en contades ocasions, fins que ella va aconseguir desviar-la cap a on li interessava.
Els meus números? Fantàstics!
I com ho has fet?
La veritat és que no et puc donar els detalls, doncs ho porta un dels meus assessors.
Un assessor pot fer això?
Un assessor pot fer qualsevol cosa, jo tinc massa feina com per dedicar-hi temps.
Lluny del enlluernament inicial, va sortir decebuda, i al no trobar respostes en gent propera a ella, va decidir escoltar la veu de l'experiència, concretament el seu ancià veí, un antic historiador, escriptor i professor a la universitat. Molt amablement la va convidar a xerrar al seu estudi, entre llibres i més llibres, alguns d'ells d'aspecte antiquíssim. Van seure cadascú en sengles butacots d'amplis braçals i orelleres. Van estar parlant de com havia canviat el mon, de tot el que ja no era com abans, i de com les noves generacions creixen amb un guió escrit sota el braç, teledirigits, sense la possibilitat de fer una recerca personal en busca de respostes. De que serveix saber les respostes si abans no t'has fet les preguntes, va dir en to solemne. A aquestes alçades de la xerrada ja havia deduït que tampoc obtindria el que buscava en aquella casa, distanciat com estava aquell home de l'actualitat. Va començar a dubtar si valia la pena tot plegat.
Cansada, va anar a buscar repòs i silenci, i va entrar a l'església. Tot i no ser especialment creient, va pensar que potser el mossèn, algú que cerca la puresa espiritual, li seria d'ajuda. Va anar cap a ell directament, el va enxampar fent feines de manteniment a la capella, minuciosament i sense fer soroll, vestit amb la clàssica sotana.
Mossèn, no em surten el números, va confessar.
Tot i que tècnicament no et puc ajudar, doncs nosaltres confiem a Deu aquesta tasca, si et puc dir que una vida desenvolupada sota els preceptes de la nostra església fa que els números siguin del tot satisfactoris.
I que em diu dels practicants d'altres religions, a ells no els val la fórmula?
Això no ho puc saber jo, si de cas els hauries de preguntar a ells. Vine a veure'ns més sovint, veuràs com tot et va millor.
No si a mi ja em va tot bé, però necessito saber perquè no em funciona la fórmula.
Poc convençuda, decidí reservar hora al metge, la seva investigació havia conclòs, al menys de moment.
De tornada a la consulta, queixosa, va exposar les seves indagacions.
Ningú dels qui he consultat m'ha servit d'ajuda realment, tothom troba una excusa per no encarar aquest tema directament. No ho sé, vostè que es dedica a això, que em pot dir?
Sincerament, a mi no m'ha funcionat mai la fórmula, li diré més, hi ha persones a qui mai els ha funcionat, ni mai els funcionarà.
Posa en entredit la universalitat de la fórmula?
Li donaré una cita amb un col·lega meu, parli amb ell, li aclarirà les idees, jo ja he parlat massa, va respondre agafant-se les ulleres amb la mà esquerra i escrivint un número de telèfon amb la dreta.
La revelació del doctor la va deixar molt intrigada, encara més si cal, i va concertar una cita el més aviat possible.
Van quedar en un d'aquests bars antics del centre, amb taules de marbre i terra de rajoles, on l'olor a cafè i pastes omplen de caliu cada una de les seves estances. Ell ja havia arribat, fullejava un diari, duia un barret i una extensa barba mig canosa. Es van presentar, van conversar.
M'alegro que no et funcioni. Denota personalitat, independència, llibertat.
No és dolent?
En absolut. Qui va inventar la fórmula? Científics amb afany de protagonisme que volen sintetitzar-ho tot, polítics oportunistes amb intencions manipuladores, intel·lectuals i filòsofs postmoderns i decadents. L'objectiu de tota aquesta gent no és altre que uniformar els pensaments, controlar les masses, augmentar el consum, i el que és pitjor, classificar les persones segons el seu coeficient de felicitat, tot amb l'excusa del nostre benestar, neofeixisme pur i dur. La fórmula de la felicitat? Però si tothom sap que això no existeix, i encara que així fos seria única per a cada individu, mai universal.
Que he de fer llavors amb la fórmula?
Pren-t'ho com un divertiment, un test de revista del cor, res més. Mai hauria d'haver arribat més lluny aquesta història. Ara les empreses estan començant a demanar un alt coeficient per seleccionar al personal, o això mateix és necessari per adoptar un fill, per viatjar a segons quins països, per demanar un préstec, i això només és el començament.
Engrescats, van continuar parlant durant hores, així va ser com es va fundar el moviment contra la fórmula, que no ha parat de créixer des de llavors.
Al cap d'uns mesos, només per curiositat, es va posar a fer càlculs un altre cop. Per sorpresa seva, tot li va quadrar a la primera.

L'homenet verd

A en Joan no li agradava gens la ciutat, el que més li rebentava eren els semàfors, odiava estar esperant a que aparegués l'homenet verd, o haver de córrer quan aquest començava a pampalluguejar. Un dia, aprofitant la seva habilitat i experiència amb els ordinadors i gràcies als seus privilegis com a funcionari de l'ajuntament, va agafar el seu portàtil i el va connectar a la xarxa informàtica municipal. Va deixar anar un virus de codi indesxifrable i va sortir al carrer a veure els resultats.
La seva intenció no era un altre que allargar la durada de les pampallugues dels homenets verds, uns deu segons més. Es va aturar davant d'un semàfor verd, i va esperar a que canvies. No ho va fer, en canvi, l'homenet es va ajupir, es va penjar amb les mans sobre la part més baixa del semàfor i es va deixar anar cap a terra. Per fi! Va cridar l'homenet, entonant una rialla amb un to gamberro que a en Joan no li va agradar gens. Torna cap a dalt!, em duràs la ruïna! Li va cridar. No hi va haver manera. L'homenet, de cames curtes i puntejades, corria de valent tenint en compte la seva mida. Va obrir una petita porta situada en una estructura del carrer, a dins hi havia una amalgama de fils de colors i circuits. Va entrar a dins, es va sentir una fressa elèctrica i tots els semàfors es van apagar. L'homenet va sortir per la mateixa porta, fumejant una miqueta pel cap, i la llum va tornar als semàfors però tots els homenets verds van lliscar cap a baix. En Joan no sabia on amagar-se, anava observant els esdeveniments en un segon pla. Rememorant el codi del seu virus informàtic es va lamentar de no haver repassat les instruccions, i de no seguir els estrictes mètodes lògics i eficients de programació que havia après durant la seva formació.
En un obrir i tancar d'ulls, la plaça de la vila es va omplir de ninots verds, en una mena de manifestació espontània. Als que la desconnexió els havia enxampat fent pampallugues, caminaven amb dificultat, de vegades s'encallaven i un dels col•legues els havia de donar un calbot per reanimar-los. Altres s'endollaven a la xarxa elèctrica i es posaven d'un color verd fluorescent, després seguien avançant en un clar estat d'embriaguesa. A alguns els donava per situar-se als encreuaments i dirigir el trànsit, creant veritables embolics, doncs aquests homenets només saben deixar passar a tothom, vinguin d'on vinguin.
El batlle els va rebre, amb els ulls ben oberts i gotims de suor al front. Que voleu! Torneu als vostres llocs!
El xivarri va donar pas a un breu murmuri, i després al silenci. L'homenet de l'encreuament del carrer gran amb la rambla feia de portaveu.
Volem deixar de pampalluguejar!, ens dona mal de cap. Si si! Fora les intermitències, cridaven els altres.
I volem descansar!. Dos minuts de cada set. Si si! Estem cansats, confirmava la verda multitud.
I volem donetes verdes!, però no n'hi ha prou amb dibuixar una faldilla triangular com als lavabos, han de tenir forma de doneta! Si si! Donetes verdes, volem donetes verdes, bramaven tots.
Finalment, volem una vegada al any, tal dia com avui, fer una festa tots plegats. Si si! Festa, festa!
I la xerinola es va tornar a desbordar.
Una setmana després, tots els semàfors amb homenets del municipi van ser substituïts pels típics de llums rodones verdes, vermelles i taronges. Ells però, es van quedar deambulant pel poble, el qual va esdevenir un atracció turística de primera categoria.
Pel que fa a en Joan, va passar un mes i un dia a la garjola, acusat de desordre públic i cyberbruixeria. El van deixar anar amb la condició que marxés a viure a qualsevol poble sense semàfors, la qual cosa el va satisfer enormement. Actualment treballa en un important projecte de realitat virtual. Sembla ser que la part virtual li va força be, en canvi sol tenir certes dificultats amb la realitat.

Hoy la vi (en sueños)

Casi sin darme cuenta, me encuentro escribiendo su nombre en Google, curiosa manera de tener noticias de alguien. Será quizás porque anoche soñé con ella, después de un largo tiempo.
Nos íbamos de viaje, subimos a un tren, otra vez, aunque en esta ocasión desconocía su destino. Ella miraba por la ventanilla, a ratos soleada según el paisaje exterior. Yo observaba su cara, sin duda era ella, mantenía sus rasgos principales, los que tanto me encandilaban, aunque su rostro no era el mismo, diferían pequeños detalles, algunas formas no familiares. Me duele pensar que he olvidado parte de ella. Solía pasarme horas contemplándola, su mirada transparente y juguetona me dejaba en un estado de dulce melancolía, de calma excitación, algo difícil de reproducir por un sueño o recuerdo.
Quizás por eso he despertado con aparente indiferencia, consciente de haber perdido tan solo una sombra, un espejismo. Lo último que recuerdo antes de abrir los ojos es haber cogido su mano, puedo sentir aún su calor, su complicidad, la que tanto eché de menos en su momento.
No he encontrado nada en internet, mejor, quiero empezar cuanto antes con mis actividades diarias. El tiempo irá desdibujando estas imágenes, hasta borrarlas, o hasta que mi subconsciente me vuelva a traicionar. Entretanto su recuerdo se va difuminando, volviéndose cada vez más pequeño hasta permanecer para siempre enquistado en alguna parte de mi cuerpo.

Lisa la vegetariana

The Promise (Bruce Springsteen)

Mi oficina

la luz de mi oficina es de un blanco siniestro
diáfana, fluorescente, consumidora de almas
bajo su haz deambulan habitantes sin rostro
se reúnen, planifican, escriben, envían cartas

las mañanas en mi oficina son puro escalofrío
donde negra maquinaria se apodera de tu ser
detiene el tiempo, llena todo de hastío
y la maltrecha fantasía no hace más que perecer

por la tarde despiertan trasnochadas alimañas
se conjuran, se regocijan, se extasían de placer
te acorralan, te revientan las entrañas
cierran las puertas, tu desdicha es su poder

los días en mi oficina son jornadas baldías
uno envejece sin espejo, sin darse cuenta
se acuerda de sus vocaciones tardías
y vende al diablo su alma por una renta

Saison, cervesa de temporada

Aquesta creació es basa en les Saison belgues, un estil ideal pels primers dies de tardor, prou suau per refrescar-nos de les últimes calors, i prou forta per estimular-nos en els primers símptomes de tardor (fa el mateix efecte durant la primavera).
En aquest cas tenim una cervesa de color ambre, amb una espuma blanca, densa i perdurable. L’aroma és intens a fruita, i el gust comença amb un lleuger toc a malta, que deixa pas ràpidament a sabors afruitats, llupulosos i especiats, amb un amargor final acusat.

The Promise

Los fans de Bruce Springsteen estamos de enhorabuena, el 16 de Noviembre sale a la venta la esperada caja conmemorativa del treinta aniversario del disco Darkness on the Edge of Town, con temas inéditos de la época (outtakes) y un concierto del año 78, entre otras peritas en dulce.

Para quienes no les diga nada el título, este disco representa para la mayoría de seguidores del Boss, entre los que me incluyo, la obra cumbre de este artista, no solo por el disco en si, sino por la gira que siguió a este, espectaculares exhibiciones de rock & roll con una E Street Band joven y en plena forma, que se dejaban la piel en el escenario en cada actuación durante mas de tres horas. El disco, compuesto por diez temas, destaca por su oscuridad narrativa, con historias de sueños rotos y perdedores. El sonido es contundente y vibrante, personalmente me transmite todo lo que puedo esperar de un disco de rock.
El título del disco conmemorativo The Promise, hace referencia a uno de los descartes del disco oficial, durante esos años, un Bruce en estado de gracia, componía temas como churros, y solamente una quinta parte de ellos se incluían finalmente en los discos oficiales, dejando los descartes más destacados para los conciertos, y olvidando los demás. En el cuádruple cd Tracks (1998), pudimos recuperar buena parte de ellos, quedando todavía muchos otros en el desván. Este The Promise nos permitirá disfrutar de dos CD más de outtakes (algunos de ellos no han ni si quiera circulado por internet).

Para hacer menos dura la espera, unos cuantos temas del mítico concierto de Passaic, New Jersey, 19-9-1978, de calidad visual escasa pero excelente sonido.