L'homenet verd

A en Joan no li agradava gens la ciutat, el que més li rebentava eren els semàfors, odiava estar esperant a que aparegués l'homenet verd, o haver de córrer quan aquest començava a pampalluguejar. Un dia, aprofitant la seva habilitat i experiència amb els ordinadors i gràcies als seus privilegis com a funcionari de l'ajuntament, va agafar el seu portàtil i el va connectar a la xarxa informàtica municipal. Va deixar anar un virus de codi indesxifrable i va sortir al carrer a veure els resultats.
La seva intenció no era un altre que allargar la durada de les pampallugues dels homenets verds, uns deu segons més. Es va aturar davant d'un semàfor verd, i va esperar a que canvies. No ho va fer, en canvi, l'homenet es va ajupir, es va penjar amb les mans sobre la part més baixa del semàfor i es va deixar anar cap a terra. Per fi! Va cridar l'homenet, entonant una rialla amb un to gamberro que a en Joan no li va agradar gens. Torna cap a dalt!, em duràs la ruïna! Li va cridar. No hi va haver manera. L'homenet, de cames curtes i puntejades, corria de valent tenint en compte la seva mida. Va obrir una petita porta situada en una estructura del carrer, a dins hi havia una amalgama de fils de colors i circuits. Va entrar a dins, es va sentir una fressa elèctrica i tots els semàfors es van apagar. L'homenet va sortir per la mateixa porta, fumejant una miqueta pel cap, i la llum va tornar als semàfors però tots els homenets verds van lliscar cap a baix. En Joan no sabia on amagar-se, anava observant els esdeveniments en un segon pla. Rememorant el codi del seu virus informàtic es va lamentar de no haver repassat les instruccions, i de no seguir els estrictes mètodes lògics i eficients de programació que havia après durant la seva formació.
En un obrir i tancar d'ulls, la plaça de la vila es va omplir de ninots verds, en una mena de manifestació espontània. Als que la desconnexió els havia enxampat fent pampallugues, caminaven amb dificultat, de vegades s'encallaven i un dels col•legues els havia de donar un calbot per reanimar-los. Altres s'endollaven a la xarxa elèctrica i es posaven d'un color verd fluorescent, després seguien avançant en un clar estat d'embriaguesa. A alguns els donava per situar-se als encreuaments i dirigir el trànsit, creant veritables embolics, doncs aquests homenets només saben deixar passar a tothom, vinguin d'on vinguin.
El batlle els va rebre, amb els ulls ben oberts i gotims de suor al front. Que voleu! Torneu als vostres llocs!
El xivarri va donar pas a un breu murmuri, i després al silenci. L'homenet de l'encreuament del carrer gran amb la rambla feia de portaveu.
Volem deixar de pampalluguejar!, ens dona mal de cap. Si si! Fora les intermitències, cridaven els altres.
I volem descansar!. Dos minuts de cada set. Si si! Estem cansats, confirmava la verda multitud.
I volem donetes verdes!, però no n'hi ha prou amb dibuixar una faldilla triangular com als lavabos, han de tenir forma de doneta! Si si! Donetes verdes, volem donetes verdes, bramaven tots.
Finalment, volem una vegada al any, tal dia com avui, fer una festa tots plegats. Si si! Festa, festa!
I la xerinola es va tornar a desbordar.
Una setmana després, tots els semàfors amb homenets del municipi van ser substituïts pels típics de llums rodones verdes, vermelles i taronges. Ells però, es van quedar deambulant pel poble, el qual va esdevenir un atracció turística de primera categoria.
Pel que fa a en Joan, va passar un mes i un dia a la garjola, acusat de desordre públic i cyberbruixeria. El van deixar anar amb la condició que marxés a viure a qualsevol poble sense semàfors, la qual cosa el va satisfer enormement. Actualment treballa en un important projecte de realitat virtual. Sembla ser que la part virtual li va força be, en canvi sol tenir certes dificultats amb la realitat.