La fórmula

Va sumar quatre, va multiplicar per tres, dividir per dos i restar un. Després va aplicar un quinze per cent i va elevar al quadrat. No, no sortien els comptes. Ho va repassar una vegada i un altre, calculadora en mà, un llapis a l'orella, un bolígraf a la boca, els números li donaven voltes orbitant pel seu cap. Que fallava? Atabalada, va trucar a la Pilar amb qui solia compartir totes les seves inquietuds des de joveneta. Un cop es van posar al dia respecte les seves respectives vides va anar al gra.
Escolta'm, a tu et quadren els números?
Estas parlant de la fórmula?
Si.
I tant!
A mi no.
En serio? Com pot ser?
No ho se, podries repassar-ho amb mi, m'estic tornant boja.
Doncs la veritat, no estic massa familiaritzada amb els càlculs, m'ho porta el meu marit, que hi te més traça.
Ah si?, ho deixes a les seves mans? Una cosa tan personal?
Be, confio plenament en ell, ja prou mal de caps tinc jo. Em deixes preocupada, perquè no vas al metge? A un d'aquests que es dediquen a aquestes coses.
Potser si, no és que estigui espantada, però si intrigada, i confosa.
Així ho va fer, dos dies més tard es va dirigir al Centre de Reconducció i Planificació Personal. Allà l'esperava un metge, bata blanca, ulleres de pasta, cabells i barba gris, veu greu i posat seriós. Li va fer una sèrie de preguntes personals, familiars, un test psicològic, un altre psicotècnic, la va examinar físicament, i finalment van fer el càlcul. No quadra, va dir amb una expressió lleugerament més seriosa de l'habitual. Mirarem de fer una reconducció, com a primer exercici, et demano que parlis amb persones amb presumptes alts coeficients, investiga quina vida porten, que fan, com pensen, treu les teves pròpies conclusions, i després ho parlem plegats.
Va pensar en aquestes persones a les que feia referència el doctor. De seguida li va venir el cap en Marcel, company seu de la universitat, i empresari d'èxit en l'actualitat.
La va rebre al seu despatx, de taula lluent, estris d'escriptori més lluents encara, cadires de pell i finestrals nets i lluminosos. Tot plegat enlluernava una mica, una foto de la família, amb dona i parella de nens destacava entre la paperassa. La va mostrar orgullosament i la conversa va transcórrer amb l'habitual posta al dia entre persones que es veuen en contades ocasions, fins que ella va aconseguir desviar-la cap a on li interessava.
Els meus números? Fantàstics!
I com ho has fet?
La veritat és que no et puc donar els detalls, doncs ho porta un dels meus assessors.
Un assessor pot fer això?
Un assessor pot fer qualsevol cosa, jo tinc massa feina com per dedicar-hi temps.
Lluny del enlluernament inicial, va sortir decebuda, i al no trobar respostes en gent propera a ella, va decidir escoltar la veu de l'experiència, concretament el seu ancià veí, un antic historiador, escriptor i professor a la universitat. Molt amablement la va convidar a xerrar al seu estudi, entre llibres i més llibres, alguns d'ells d'aspecte antiquíssim. Van seure cadascú en sengles butacots d'amplis braçals i orelleres. Van estar parlant de com havia canviat el mon, de tot el que ja no era com abans, i de com les noves generacions creixen amb un guió escrit sota el braç, teledirigits, sense la possibilitat de fer una recerca personal en busca de respostes. De que serveix saber les respostes si abans no t'has fet les preguntes, va dir en to solemne. A aquestes alçades de la xerrada ja havia deduït que tampoc obtindria el que buscava en aquella casa, distanciat com estava aquell home de l'actualitat. Va començar a dubtar si valia la pena tot plegat.
Cansada, va anar a buscar repòs i silenci, i va entrar a l'església. Tot i no ser especialment creient, va pensar que potser el mossèn, algú que cerca la puresa espiritual, li seria d'ajuda. Va anar cap a ell directament, el va enxampar fent feines de manteniment a la capella, minuciosament i sense fer soroll, vestit amb la clàssica sotana.
Mossèn, no em surten el números, va confessar.
Tot i que tècnicament no et puc ajudar, doncs nosaltres confiem a Deu aquesta tasca, si et puc dir que una vida desenvolupada sota els preceptes de la nostra església fa que els números siguin del tot satisfactoris.
I que em diu dels practicants d'altres religions, a ells no els val la fórmula?
Això no ho puc saber jo, si de cas els hauries de preguntar a ells. Vine a veure'ns més sovint, veuràs com tot et va millor.
No si a mi ja em va tot bé, però necessito saber perquè no em funciona la fórmula.
Poc convençuda, decidí reservar hora al metge, la seva investigació havia conclòs, al menys de moment.
De tornada a la consulta, queixosa, va exposar les seves indagacions.
Ningú dels qui he consultat m'ha servit d'ajuda realment, tothom troba una excusa per no encarar aquest tema directament. No ho sé, vostè que es dedica a això, que em pot dir?
Sincerament, a mi no m'ha funcionat mai la fórmula, li diré més, hi ha persones a qui mai els ha funcionat, ni mai els funcionarà.
Posa en entredit la universalitat de la fórmula?
Li donaré una cita amb un col·lega meu, parli amb ell, li aclarirà les idees, jo ja he parlat massa, va respondre agafant-se les ulleres amb la mà esquerra i escrivint un número de telèfon amb la dreta.
La revelació del doctor la va deixar molt intrigada, encara més si cal, i va concertar una cita el més aviat possible.
Van quedar en un d'aquests bars antics del centre, amb taules de marbre i terra de rajoles, on l'olor a cafè i pastes omplen de caliu cada una de les seves estances. Ell ja havia arribat, fullejava un diari, duia un barret i una extensa barba mig canosa. Es van presentar, van conversar.
M'alegro que no et funcioni. Denota personalitat, independència, llibertat.
No és dolent?
En absolut. Qui va inventar la fórmula? Científics amb afany de protagonisme que volen sintetitzar-ho tot, polítics oportunistes amb intencions manipuladores, intel·lectuals i filòsofs postmoderns i decadents. L'objectiu de tota aquesta gent no és altre que uniformar els pensaments, controlar les masses, augmentar el consum, i el que és pitjor, classificar les persones segons el seu coeficient de felicitat, tot amb l'excusa del nostre benestar, neofeixisme pur i dur. La fórmula de la felicitat? Però si tothom sap que això no existeix, i encara que així fos seria única per a cada individu, mai universal.
Que he de fer llavors amb la fórmula?
Pren-t'ho com un divertiment, un test de revista del cor, res més. Mai hauria d'haver arribat més lluny aquesta història. Ara les empreses estan començant a demanar un alt coeficient per seleccionar al personal, o això mateix és necessari per adoptar un fill, per viatjar a segons quins països, per demanar un préstec, i això només és el començament.
Engrescats, van continuar parlant durant hores, així va ser com es va fundar el moviment contra la fórmula, que no ha parat de créixer des de llavors.
Al cap d'uns mesos, només per curiositat, es va posar a fer càlculs un altre cop. Per sorpresa seva, tot li va quadrar a la primera.