El cor trencat

Es va trobar de sobte a terra, marejat, li costava respirar i no recordava res. Imatges tèrboles li arribaven poc a poc, i d’una cosa estava segur, tenia el cor trencat, literalment trencat, concretament en set trossos. Només un d’ells, el que li permetia respirar no sense dificultat, restava al seu pit. Com havia succeït aquesta trencadissa? No ho sabia, però no hi havia temps a perdre, de seguida es va posar a buscar-los com un boig. No n’hi havia cap a la vora, ni a les altres habitacions, allà no hi eren, el poc cor que li quedava li empenyia a anar a la recerca de les altres parts.
Va agafar les claus i es va dirigir cap a la porta però un cop traspassada, va intuir com si es deixés alguna cosa important. Va tornar a entrar i es dirigí directament a l’armari encastat de l’habitació de la mare, on solia emparar-se de petit quan jugava a fet i amagar, o quan per una rebequeria volia estar sol i aïllat. Efectivament, a dins estava un tros de cor, delicadament incrustat entre la roba. Se’l va empassar de seguida i va notar una millora en els seus batecs.
Aquest cop sí va sortir, i es va encaminar a l’escola, amb l'esperança de trobar una pista en un indret tan habitual per a ell. Va anar a classe, va buscar al seu pupitre, als dels companys, i res. Finalment va provar sort amb el calaix de la taula de la professora, no hi era pas, però si que va trobar la consola portàtil confiscada dies enrere per certes entremaliadures realitzades. Al menys he trobat alguna cosa, va pensar, i quan dissimuladament estava a punt d’agafar la consola va sentir una veu pel seu darrere que deia: Buscaves això? La mestra, li oferia un tros de cor a la mà.
D’on l’ha tret?
Sóc la teva mestra des de que tenies cinc anys, no creus que formo part d'aquesta cosa que tinc a les mans, ni que sigui una mica?
On puc anar a buscar els altes trossos mestra?
Segurament han anat a parar on acostumes a fer servir més el cor, pensa-ho!
Gràcies!
De res, però no corris tant, la consola es queda aquí.
Ja havia unit tres trossos i es sentia més alleugerit, va pensar que un altre tros podria romandre en un lloc tan entranyable com a casa els avis i allà es va dirigir. Li va preguntar a l'avi si havia vist un tros, i l’avi li va respondre que no, amb cara de sorprès. Això si, va aprofitar la visita per rememorar velles batalles de les d’abans, de l’època de la guerra, o de quan els carros de cavalls omplien els carrers. Recordant fets i gent de llavors li va voler mostrar unes fotografies de l’època. Al obrir el calaix dels records, vet aquí que un tros de cor va aparèixer entre les antigalles.
Avi, això és el que buscava!
Això? Ai noi, pensava que era la funda de la dentadura, apa te, ves a jugar-hi.
No es per jugar avi, ho necessito per viure. I s’ho va empassar.
Aquest jovent! Va replicar l’avi.
Més reconfortat, va rumiar on podia anar a continuació, i va recordar com les últimes setmanes de l’estiu havia gaudit a la platja amb la família i els amics, així que es va posar rumb al mar. Es va situar on paraven les tovalloles i les ombrel·les tota la colla, i va començar a remenar la sorra, va trobar petxines, cigarretes, xiclets, monedes, xapes, però de cors res. Llavors li van venir a la memòria aquelles pel·lícules d'indis que tan li agradaven, i va posar l’orella a ran de terra fins aconseguir escoltar un lleu bategar. Era mes fort en direcció sud-est, cap a l’aigua, i allà on les ones es trencaven va furgar la sorra intensament. Allí estava, el cinquè tros, li va netejar el salnitre i el va ajuntar amb els altres.
L'estada en aquella platja li va fer pensar en el darrer dia de les vacances, aquell dia s’havia barallat amb el seu millor amic, i des de llavors no es parlaven. No ho va dubtar, va anar fins a casa seva, va trucar al timbre i va entrar.
Perquè ens vam barallar, tu ho recordes?
Em sembla que va ser jugant a bales, et vaig guanyar i em vaig emportar les teves bales. Te les pots quedar, en tinc moltes.
Tornem a jugar?
D’acord. Es van entretenir una bona estona jugant i un altre cop el nostre protagonista va perdre la partida i les bales. L'amic va desar les bales guanyades junt amb les altres, en una bossa gran i ben plena, destre com era amb aquest joc, n'havia acumulat una bona quantitat. Entre elles, una cosa brillava de manera intermitent.
Això es meu!
No, he guanyat jo!
Vull dir això, és un tros del meu cor.
T’ho pots emportar si vols, i fem les paus.
Només quedava un tros, l’havia de trobar però ja no sabia on anar, així que decidí tornar cap a casa. Ja quan estava a punt d’arribar, es va creuar amb la veïna del cinquè, una noia prima i eixerida, pigada, amb els cabells arrissats i ataronjats. Una revelació li va venir al cap, va recordar tot el que havia passat. Es va encarar a ella i li va dir, tu m’has trencat el cor! Et vaig veure amb el ximple del teu xicot, vaig córrer escales amunt fins arribar a l’habitació i llavors el cor es va esmicolar. La noia, amb cara de circumstàncies, va obrir la mà i li va dir, em sembla que això es teu.
No el vull, si me’l empasso es tornarà a trencar, n'estic segur.
Ella li respongué, no t’ho hauries de prendre així home, va te. I li va posar el tros a la boca. Ell se’l va empassar, es va sentir ple de força, lluny de trencar-se , va notar com el seu cor estava més en forma que mai. Es va acomiadar de la noia i se’n va anar cap a casa, temperat, va seguir amb les seves activitats habituals, esperant el dia en que el seu cor es tornaria a trencar, en més trossets si cal.

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: III - El despatx

cada mati, abans de començar res
ja has omplert tot el que tinc
et veig sempre pels carrers
avui seràs meva de vuit a cinc

et trobo i em torno a sorprendre
no entenc mai aquest dibuix
mirada entre picant i tendre
cada vegada el batec creix

passen les hores sense mes
fascinat per tot el que fas
t'escolto la veu encès
només vull que em facis cas

tornaré demà amb l'esperança
d'estar una mica mes a prop
i aquesta nit ple d’enyorança
somiaré amb tu un altre cop

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: II - El tren

Sovint t’asseus al tren, divagant i rememorant la darrera conversa mantinguda, o reinventant algun projecte mai dut a terme, o mirant de teixir aquell somni trencat. Llavors mires al teu davant i tot canvia, et sens petit, com acabat de néixer, i penses que has estat fent durant tots aquests anys, i en quin moment els esdeveniments i la rutina van començar a sotmetre la teva llibertat. Penses en totes aquelles vegades en que el món s’ha aturat al teu davant i no has gosat agafar res, o en aquella llunyana nit d’estiu en que et van sortit les ales i pensaves que ja per sempre volaries.
Tenia una piga a la galta dreta, els llavis petoners i la boca petita. Els ulls, rodons i negres, fixaven la vista en un llibre recolzat sobre les cames, que intuïen una figura esvelta, no molt alta, de malucs contornejats. No era la primera vegada que la trobava, però mai de tant a prop, cara a cara, recordo encara la primera vegada que la vaig veure, quan debatia amb mi mateix si era realment maca o simplement estranya, i com a partir de la tercera vegada els dubtes van quedar definitivament esvaïts, aniquilats per una irracional excitació. De tant en tant aixecava els ulls com si analitzes el text acabat de llegir, o memoritzes alguna cosa important, aleshores la seva mirada podia fugaçment coincidir amb la meva, i era quan percebia la intensitat del seu esguard, tendre i fort a la vegada, com aquelles belles heroïnes dels contes de ficció.
Degut als moviments del tren, un feix dels seus cabells fins i negres li queia sobre la cara i immediatament se’l tornava a posar a lloc amb la mà esquerra, la que no subjectava el llibre. Vaig pensar com reaccionaria si gentilment fos jo qui li facilités aquella tasca, ni que fos per una vegada, però només ho vaig pensar. Irremeiablement el tren s’anava acostant a la meva estació, sentia com el temps m’acabaria robant aquell estat d’esbalaïda contemplació. Li podria preguntar pel llibre, o comentar com és que coincidim tan sovint, no! la convido a un cafè directament, anava rumiant. Aquestes elucubracions només van servir per arribar més de pressa a la parada, vaig decidir primer continuar el viatge, veure com a mínim quin era el seu barri, on anava, si l’esperava algú, a que dedicava les tardes assolellades com aquella. Em va venir llavors una veueta al cap, recordant-me la inutilitat demostrada i habitual d’aquest tipus de coses, i tot allò útil i necessari que m’havia proposat fer durant el dia. Em vaig aixecar, fent veure que la posició de les seves cames m’impedia sortir còmodament del habitacle, ella es va apartar una mica, i va somriure tímidament. Això em va fer sentir cofoi durant uns segons, escales amunt, em va envair una buidor estranya, que va donar pas a una relaxant indiferència. Al cap i a la fi, demà tornarà a sortir un altre tren.

El gato que piensa

El gato que piensa
en sus quehaceres
con rajas en los ojos
mirando ambos lados

El gato que piensa
moviendo las orejas
cada una a su bola
con la cola levantada

El gato que piensa
si subir o bajar
o saltar la barandilla
o simplemente posar

El gato que piensa
todo se acurruca
cierra los párpados
y yace ahí mismo

Palabras nunca dichas (José Agustín Goytisolo)

No sabía decirlas, no podía;
porque jamás las pronunciara antes,
juntas así.
La angustia la mataba,
imposible aguantar aquel anhelo
que era dolor cruel
de tan agudo.
Y las palabras nunca dichas
fueran el único remedio
en aquel trance
que alteraba su cuerpo:
de la piel, hasta lo más profundo.
Con voz rota ella pide:
¡oh tú, por caridad ayúdame
a decirte que... Palabras.

TRILOGIA DE L’AMOR PLATÒNIC: I - El banc

Vaig seure al banc, al respatller, amb el peus posats a la part destinada per descansar el cul. Ella va venir desprès, i sorprenentment, va acomodar la seva espatlla sobre els meus genolls, deixant anar els cabells davant meu. L’olor a xampú i pèl va acabar de descavalcar els meus batecs i, proper a la taquicàrdia vaig deixar anar un bon dia, tremolós, quasi inaudible. Ella es va girar, vaig endevinar un somrís, no sé si per cortesia o de petita burla, em donava igual. El seus ulls color de mel, tenien una expressió adormissada i matinera, innocent encara, ajudats pels tímids reflexos solars de primera hora. Percebia lleugerament els ossos de la seva esquena a les meves cames, entre la roba de tardor, petits i ferms, calents, els omòplats, les costelles, m’imaginava com es veuria tot plegat sense el jersei marró clar, ni la samarreta blanca. Va parlar amb la seva esquerra, la seva dreta, amb el de davant, que dret no parava de mirar amb ulls massa interessats el centre absolut de la meva atenció. Jo esperava però, que tal com feia jo mentre fictíciament posava atenció en algú altre, ella ocupés la major part dels seus pensaments en la meva persona, ajudada per la minsa unió física existent en aquells moments. Al cap d’uns minuts, tot i el meu estat de joia interior, vaig pensar que havia passat massa temps sense cap aproximació evident al que era ja el més gran desig existent a la terra. La primera idea va ser una lleu però intrigant i reflexiva pregunta sobre quelcom atemporal i quotidià, la segona, una gràcia simpàtica i xocant sobre l’estat de les coses, però veient la meva privilegiada posició en el banc, vaig decidir establir un contacte més íntim apropant les meves mans a la seva esquena a mode de petit massatge amistós. Vaig buscar el moment més oportú, a reduir les palpitacions, a controlar les mans, a que deixés de xerrar, un, dos, tres, ja!. Vaig fer tard, es va aixecar com un llampec per saludar la seva amiga de l’ànima, que acabava d’arribar en aquell precís moment de vacances. Em vaig quedar en una posició incòmode, com si anés a tocar el piano, una mica avergonyit. Un bafarada d’aire amb la olor dels seus cabells va aguantar encara uns instants, però desprès vaig sentir la fredor més absoluta, i vaig seure com deu mana, amb el cul al seient i l’esquena al respatller, per no sentir un buit al meu davant. Era conscient que la resta del dia no hi hauria més oportunitats, engrescada com estava amb la amiga, la meva habitual transparència es tornaria invisibilitat total. Potser l’endemà hi hauria un altre oportunitat o potser, com va dir un savi una vegada, dona igual el que facis, sempre hi ha un dia en que tots els astres es posen d’acord.

Cuento de Verano (Éric Rohmer, 1995)

Ahora que estamos en verano, y en el año de la muerte de Eric Rohmer, quisiera comentar este precioso Cuento de Verano, que forma parte de sus cuentos de las cuatro estaciones; que sirva además de pequeño homenaje. Rohmer tiene una filmografía enormemente coherente, algunos dirán repetitiva, pero yo pienso que la temática de sus películas, las relaciones humanas y de pareja, es tan compleja que tiene infinitas posibilidades si se le sabe sacar partido.
Y él lo hacia, sin duda, con sus historias aparentemente sencillas, con una apabullante naturalidad de los personajes, sin efectos ni artificios, dejando evolucionar el guión por si mismo, arropado por inteligentes charlas y apacibles paisajes.
Esta historia nos sitúa en un pueblo de la Bretaña, entre playas, mareas y relajantes paseos por la arena. Cuenta como a un joven matemático (Gaspard), aficionado a tocar la guitarra, y poco dado a las relaciones debido a su carácter introvertido, el destino le depara tener que escoger entre tres mujeres (por suerte o por desgracia). La primera (Lena), su presunta novia antes de visitar el pueblo, no esta segura si su relación se basa en la amistad o algo más. La segunda (Margot), a la que conoce allí, es mas bien su confidente y amiga, aunque con el tiempo eso se va transformando hacia algo más. La tercera (Solene) es un ligue incitado por Margot, quien adora su música y se lo pone fácil, pero no le acepta indecisiones.
Bajo este panorama la película transcurre entre diálogos, ahora con una en la playa, ahora con la otra en la barca, ahora en el campo, ahora en la creperia. El pretexto de dichas conversaciones no es otro que reflexionar sobre lo que mueve a las personas (sobre todo a la edad de los protagonistas) en cuestiones amorosas, siempre desde un punto de vista racional, puesto que en ningún momento actúan de forma excesivamente pasional.
Personalmente me hubiera quedado con Margot sin dudarlo, excelentemente interpretada por Amanda Langlet, aunque supongo que en casos así la mente se nubla de tal modo que uno pierde el poder de decisión.