Rínxols

Estava assegut a l'autobús, no era un dia especialment interessant, al contrari, m'esperava una rutina darrera l'altra fins a acabar al llit. Davant meu hi ha havia una noia, d'esquenes. No li vaig veure la cara doncs s'hi va posar mentre jo mirava a una altra banda. Portava uns cabells llarguíssims, rossos, amb tonalitats daurades i bronzejades, molt arrissats. Jo em vaig quedar embovat observant els rínxols, tirabuixons, bucles, remolins i rotllanes impossibles que conformaven la seva cabellera. Jugava a seguir amb la mirada un dels seus feixos de dalt a baix, però mai vaig aconseguir-ho, donada la complexitat del recorregut. Llavors vaig mirar d'estirar dissimuladament un manat de cabells per veure tota la seva llargària i esplendor, però un sobtat moviment de cap, com si espantes un mosquit, m'ho va impedir. Entretant una son embriagadora es va anar apoderant de mi, marejat com estava de tanta serpentina. Vaig tancar els ulls i crec que vaig quedar inconscient durant uns segons, no n'estic segur. Aquella amalgama de pèls embolcallats sobre si mateixos no semblava fruit de la casualitat, potser era el resultat d'una complexe estratagema per hipnotitzar a persones fàcilment impressionables i sensibles a les creacions de la naturalesa com jo.
Em va costar recuperar la normalitat després d'allò, de fet penso que no m'he recuperat. Visc obsessionat per les formes serpentejants i helicoïdals. Ja de bon matí, procuro agafar la mantega per les torrades de manera que faci un rínxol a la punta del ganivet. A la oficina parlo per telèfon acariciant l'enrotllat cable que surt del audiòfon, i procuro fer punta amb una maquineta a tots el llapis possibles, per gaudir de la curvilínia brossa resultant. A l'hora de dinar miro de preparar uns deliciosos fusilli sempre que puc, o en el seu defecte alguna pasta de formes sinuoses. Amb la vista posada en les dotzenes de caps amb cabells ondulats que deambulen pels carrers torno cap a casa, i tot i tenir un modern i veloç ascensor, m'agrada pujar a peu fent giragonses per l'escala. Per sopar acostumo a acompanyar amb una escarola ben arrissada els meus plats, i sovint em poso a la tele curses de formula u abans d'anar a dormir, per relaxar-me amb les seves tancades corbes asfaltades. M'estiro al llit pensant en les molles del matalàs que em suporta, i desitjant somiar amb el país dels rotlles.
No se quan em durarà aquesta fal·lera, potser és temporal, com aquella vegada que em vaig obsessionar per les formes rodones, una nit de lluna plena. O com aquella altra, quan em volia apropar al cel i li donava un mà de pintura blava a tot el que se'm posava per davant. Suposo que estaré així fins que algun altre prodigi de la natura tingui un efecte pertorbador sobre mi, i això podria ser aviat, molt aviat...

El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973)

Un pueblecillo aislado en la meseta, durante la posguerra.
Los preciosos ojos de una niña, ensimismados, mirando una pantalla de cine.
Abejas zarandeando en una colmena artificial.
Un hombre solitario escribiendo, hasta quedarse dormido junto el candor de una vela.
Un ventanal de formas colmeneras, translúcido, emitiendo un halo de luz ámbar durante la noche.
Una mujer melancólica echando una carta en el buzón de un tren.
Una vía en medio de la nada y una locomotora de vapor silbando a lo lejos.
Dos niñas susurrando en su habitación acerca de los espíritus.
Un plano fijo de la escuela, con los infantes entrando sin prisa a la luz del alba.
Niñas jugando en un caserío abandonado, con el viento siseando a su alrededor.
Un camino hasta el horizonte, alejándose del pueblo, recorrido por una vieja bicicleta.
Una noche estrellada y una niña cerrando los ojos, usando su fantasía.

Para algunos será una película aburrida, en cambio otros disfrutaran de cada fotograma, se les encogerá el alma y volverán a su infancia. Duele ver como un poeta como Víctor Erice ha hecho solamente tres largometrajes en toda su vida, y en cambio el estado, en pleno siglo veintiuno, sigue subvencionando “españoladas”.
Una historia sobre la luz de la niñez en tiempos oscuros.

La clau

Tinc una clau, vella, gran, pesada, forjada amb un metall noble indeterminat, de cap rodó cos llarg i final dentat. M'acompanya des de que tinc us de raó i la porto sempre a sobre. Tot i que sovint ni m'adono que la duc, altres vegades em suposa una feixuga càrrega, doncs em fa recordar que tinc un compte pendent, amb mi mateix i vers al món.
Lògicament la clau hauria d'obrir una porta, però mai no ha estat revelada la seva existència ni ubicació, per tant no em queda un altre remei que anar-la provant allà on considero que pot encaixar. Àrdua tasca aquesta, primer de tot cal fer un acte de fe, i donar per suposat que aquesta porta existeix. Si es te clara aquesta premissa cal trobar un pany adequat. I això és extremadament complicat, que si el pany ja porta una clau, que si la porta no te res al darrera, que si es tanca per dins, que si la clau encaixa però no fa joc.
Fa poc vaig tenir un somni, estava davant la porta, no era una porta, era la porta. No hi havia res més al voltant, només ella, jo i la clau. Però aquesta tenia trencada una de les seves dents, i al veure-la en aquest estat em va caure de les mans, lentament, fins a rebotar contra el terra sense fer soroll i desaparèixer. Desesperat, vaig colpejar inútilment la porta fins despertar-me.
De seguida vaig anar a comprovar si la clau mantenia totes les dents i formes inicials. Al veure-la intacte em vaig asserenar, però una inquietant idea em va pertorbar després. Vaig agafar por, por de que el desgast produït per l'infructuós intent d'obrir panys durant anys, hagués erosionat la clau de tal manera, que ja fos impossible utilitzar-la per a la seva comesa original. La intranquil·litat em consumia, vaig pensar en tirar la clau al mar, en destruir-la i així alliberar-me d'aquest pes. Però quan ho anava a fer sempre alguna cosa a dins meu m'ho impedia, potser era l'esperança, potser la curiositat o només tossuderia.
Ara m'ho prenc amb més filosofia, si be és possible que el pas del temps faci inadequada aquesta clau per a la porta original, probablement sí li escaigui a un altre de similars característiques, o simplement, la clau mai ha estat concebuda com a complement d'un pany concret, deixant la seva funcionalitat als designis de l'atzar i la casualitat.

Serio

quan era petit
m'escoltava a la gent gran
ells em miraven des de dalt
sense saber molt be perquè
em deien, quin nen mes serio

vaig créixer de pressa
i quan era adolescent
em presentaven amics
de seguida només veure'm
afirmaven, quin noi més serio

de més gran
vaig estimar una noia
rèiem per tot, ho passàvem be
però de tant en tant preguntava
perquè ets tan serio?

ara miro d'esforçar-me
d'enraonar i fer gràcia
d'explicar anècdotes
malgrat que sempre algú diu
però home, no siguis tan serio

Inspirat en el poema "No sirves para nada" de José Agustín Goytisolo.
Dedicat a la Isabel, que em troba mooolt serio.

El piano-bar

Feia tard, caminava de pressa, cada vegada més, l'ambient era espès, quasi irrespirable, i com més m'afanyava més em costava agafar aire. Entre el fum i les brumes es filtraven les llums de colors provinents dels locals nocturns del carrer. Aquest, estret i humit, de sol amb llambordes mullades i lliscoses, estava en silenci excepte per la fressa de les meves petjades i la música intermitent i atenuada que escapava de les portes dels bars.
Vaig arribar per fi, una escala baixava cap a un pis soterrani i unes discretes llums vermelles deien “piano-bar”. T'estem esperant, va dir el fornit vigilant de l'entrada quasi sense bellugar un sol múscul. L'ambient a dins era tranquil, taules estratègicament separades, poca llum, gent elegant, còctels selectes, cambreres amb uniforme i un piano vuit però il·luminat al fons.
Em vaig dirigir directament a ell, vaig treure'm l'abric, vaig exercitar lleugerament els dits i em vaig posar a tocar. Els clients del bar van seguir amb les seves activitats sense immutar-se, tot i que a mi m'agradava pensar que ho feien a un altre ritme, parlant amb més musicalitat, bevent compassats, discutint amb més calma o besant amb més passió.
Les mans m'anaven soles, era la música qui les dirigia i no al contrari. De seguida vaig quedar absort, aïllat de tot el que m'envoltava, en un món paral·lel, superior sens dubte. No se quan temps va passar, si minuts o potser hores, però el cert és que arribats a un moment indeterminat de la nit, i pel que vaig poder percebre en el meu limitat camp de visió, uns homes armats i encaputxats van irrompre dins el local. Hi va haver crits, trets, vidres trencats, hostatges i ferits. Jo vaig seguir tocant tota l'estona, sense problemes, la música m'acompanyava i m'aïllava de tot afer exterior a ella, no pararia, ni ho vaig tan sols considerar. Els malfactors no van ni mirar-me, assumint que de les meves mans sortiria la banda sonora de les seves accions i res més. Tot va anar força de pressa, segons diuen, doncs per a mi el ritme el marcava el meu piano. Els atracadors van marxar, amb les bosses plenes i la policia va arribar després. Jo continuava, potser ningú m'escoltava ja, a mi em donava igual, però unes manilles van encerclar les meves mans i vaig finalment acabar la funció. Em van acusar de col·laboració amb banda armada i de no tenir sentiments. Els vaig repetir una vegada i un altre no tenir res a veure amb els bandits, i que segurament em van deixar en pau perquè a diferència d'ells, sí van captar emocions sortint de la meva persona.
Al final tot ha quedat amb un arrest domiciliari, i aquí estic, a casa meva, tocant el piano una vegada i un altre. Crec que si no restés detingut la meva vida seria exactament igual, doncs no hi ha presidi més gran que la abnegació que sent un artista pel seu art.