Rínxols

Estava assegut a l'autobús, no era un dia especialment interessant, al contrari, m'esperava una rutina darrera l'altra fins a acabar al llit. Davant meu hi ha havia una noia, d'esquenes. No li vaig veure la cara doncs s'hi va posar mentre jo mirava a una altra banda. Portava uns cabells llarguíssims, rossos, amb tonalitats daurades i bronzejades, molt arrissats. Jo em vaig quedar embovat observant els rínxols, tirabuixons, bucles, remolins i rotllanes impossibles que conformaven la seva cabellera. Jugava a seguir amb la mirada un dels seus feixos de dalt a baix, però mai vaig aconseguir-ho, donada la complexitat del recorregut. Llavors vaig mirar d'estirar dissimuladament un manat de cabells per veure tota la seva llargària i esplendor, però un sobtat moviment de cap, com si espantes un mosquit, m'ho va impedir. Entretant una son embriagadora es va anar apoderant de mi, marejat com estava de tanta serpentina. Vaig tancar els ulls i crec que vaig quedar inconscient durant uns segons, no n'estic segur. Aquella amalgama de pèls embolcallats sobre si mateixos no semblava fruit de la casualitat, potser era el resultat d'una complexe estratagema per hipnotitzar a persones fàcilment impressionables i sensibles a les creacions de la naturalesa com jo.
Em va costar recuperar la normalitat després d'allò, de fet penso que no m'he recuperat. Visc obsessionat per les formes serpentejants i helicoïdals. Ja de bon matí, procuro agafar la mantega per les torrades de manera que faci un rínxol a la punta del ganivet. A la oficina parlo per telèfon acariciant l'enrotllat cable que surt del audiòfon, i procuro fer punta amb una maquineta a tots el llapis possibles, per gaudir de la curvilínia brossa resultant. A l'hora de dinar miro de preparar uns deliciosos fusilli sempre que puc, o en el seu defecte alguna pasta de formes sinuoses. Amb la vista posada en les dotzenes de caps amb cabells ondulats que deambulen pels carrers torno cap a casa, i tot i tenir un modern i veloç ascensor, m'agrada pujar a peu fent giragonses per l'escala. Per sopar acostumo a acompanyar amb una escarola ben arrissada els meus plats, i sovint em poso a la tele curses de formula u abans d'anar a dormir, per relaxar-me amb les seves tancades corbes asfaltades. M'estiro al llit pensant en les molles del matalàs que em suporta, i desitjant somiar amb el país dels rotlles.
No se quan em durarà aquesta fal·lera, potser és temporal, com aquella vegada que em vaig obsessionar per les formes rodones, una nit de lluna plena. O com aquella altra, quan em volia apropar al cel i li donava un mà de pintura blava a tot el que se'm posava per davant. Suposo que estaré així fins que algun altre prodigi de la natura tingui un efecte pertorbador sobre mi, i això podria ser aviat, molt aviat...