El piano-bar

Feia tard, caminava de pressa, cada vegada més, l'ambient era espès, quasi irrespirable, i com més m'afanyava més em costava agafar aire. Entre el fum i les brumes es filtraven les llums de colors provinents dels locals nocturns del carrer. Aquest, estret i humit, de sol amb llambordes mullades i lliscoses, estava en silenci excepte per la fressa de les meves petjades i la música intermitent i atenuada que escapava de les portes dels bars.
Vaig arribar per fi, una escala baixava cap a un pis soterrani i unes discretes llums vermelles deien “piano-bar”. T'estem esperant, va dir el fornit vigilant de l'entrada quasi sense bellugar un sol múscul. L'ambient a dins era tranquil, taules estratègicament separades, poca llum, gent elegant, còctels selectes, cambreres amb uniforme i un piano vuit però il·luminat al fons.
Em vaig dirigir directament a ell, vaig treure'm l'abric, vaig exercitar lleugerament els dits i em vaig posar a tocar. Els clients del bar van seguir amb les seves activitats sense immutar-se, tot i que a mi m'agradava pensar que ho feien a un altre ritme, parlant amb més musicalitat, bevent compassats, discutint amb més calma o besant amb més passió.
Les mans m'anaven soles, era la música qui les dirigia i no al contrari. De seguida vaig quedar absort, aïllat de tot el que m'envoltava, en un món paral·lel, superior sens dubte. No se quan temps va passar, si minuts o potser hores, però el cert és que arribats a un moment indeterminat de la nit, i pel que vaig poder percebre en el meu limitat camp de visió, uns homes armats i encaputxats van irrompre dins el local. Hi va haver crits, trets, vidres trencats, hostatges i ferits. Jo vaig seguir tocant tota l'estona, sense problemes, la música m'acompanyava i m'aïllava de tot afer exterior a ella, no pararia, ni ho vaig tan sols considerar. Els malfactors no van ni mirar-me, assumint que de les meves mans sortiria la banda sonora de les seves accions i res més. Tot va anar força de pressa, segons diuen, doncs per a mi el ritme el marcava el meu piano. Els atracadors van marxar, amb les bosses plenes i la policia va arribar després. Jo continuava, potser ningú m'escoltava ja, a mi em donava igual, però unes manilles van encerclar les meves mans i vaig finalment acabar la funció. Em van acusar de col·laboració amb banda armada i de no tenir sentiments. Els vaig repetir una vegada i un altre no tenir res a veure amb els bandits, i que segurament em van deixar en pau perquè a diferència d'ells, sí van captar emocions sortint de la meva persona.
Al final tot ha quedat amb un arrest domiciliari, i aquí estic, a casa meva, tocant el piano una vegada i un altre. Crec que si no restés detingut la meva vida seria exactament igual, doncs no hi ha presidi més gran que la abnegació que sent un artista pel seu art.