L'home d'aigua

Vet aquí la història d'un home, valent, singular, original i temerari. Un home obsessionat, enamorat per l'aigua en forma de pluja, "l'estat més pur de l'aigua, el primigeni" segons les seves paraules. Era tal el seu amor per aquest element, que absolutament en totes les pluges de l'any, ja fossin espurnes d'aigua que els costa arribar al terra, ja fossin xàfecs llampegosos i torrencials, o cristal•lines i multiformes volves de neu, ell sortia a mullar-se, a empapar-se sense contemplacions.
Ja de ben petit, desobeint les recomanacions dels seus mestres i familiars, anava perseguint els ruixats, pel carrer, al pati, al terrat de casa. Agafaràs un pulmonia! On se es vist! li cridava la iaia. Més d'una vegada, castigat a dins de casa, tan gran era el seu estat d’histèria i rebequeria al sentir les gotes impactar sobre el celobert, que finalment el deixaven sortir a mullar-se per no sentir-lo. Au ves, ja t'apanyaràs!
Res va canviar quan va ser més gran i més senyor dels seus actes, de dia o de nit, allà on fos, ell es posava sota la cortina d'aigua, quasi immòbil mirant al cel o simplement caminant lentament entre les gotes.
Quan se li preguntava sobre el perquè d'aquest comportament quasi sempre contestava el mateix "Jo la necessito a ella, i ella a mi", responia, com si parles de la seva estimada.
A mida que va anar posant anys, es va recloure cada vegada més dins el seu món, i les seves altres activitats varen anar perdent força, al contrari que la seva principal raó de viure, l’aigua. Els darrers temps, vivia en un poble de muntanya, potser per estar a prop de les abundants precipitacions de la comarca, o potser per sentir-se més còmode lluny de les multituds. La seva arribada va ser rebuda com tot un esdeveniment al poble, i no van faltar els qui el van titllar de llunàtic i mal exemple per les criatures. “Els excèntrics passen desapercebuts a la gran ciutat, dissimulats entre tanta gent, formen part del mobiliari urbà, com una estàtua o un aparador”, va admetre en una ocasió.
La última nit que se’l va veure hi havia lluna plena, i una boira espessa omplia tota la vila, fins i tot entrava dins les cases i es mesclava amb el fum de les llars (enceses a tot drap en aquell període de l’any), creant una atmosfera inquietant. La boira va donar pas a una intensa pluja continuada i mantinguda durant tota la nit. Ell era a fora, com sempre, assedegat, feliç.
Al matí va tornar la boira i l’home més vell del poble, amb qui havia fet amistat, va ser el primer en aixecar-se. Va anar a cercar “el noi de l’aigua”, com el solia anomenar, per tots els racons habituals on solia romandre, però no el va trobar. Al tornar, la plaça estava plena com qualsevol dia de mercat, ningú va preguntar. Furiós i enrabiat, va començar a cridar; “Desagraïts! Arribarà un dia en que ningú de nosaltres viurà en harmonia amb els elements, i quan aquests vegin que ja no els necessitem, deixaran de servir-nos. I que farem llavors! Potser les nostres llàgrimes regaran els camps? Seguiu comprant, seguiu, i torneu a casa per omplir-vos la panxa, demà tornarà a sortir el sol al capdavall.
Una perseverant sequera ha envaït aquella zona des de llavors. Curiosament, dalt de les muntanyes, un estany d’aigua freda i cristal•lina brolla de forma misteriosa d’entre les pedres. Diuen, que a les nits més calmes i fosques, unes petjades solen aparèixer durant uns instants a la superfície de l’aigua.

La Condición Humana I, II, III. (Masaki Kobayashi, 1959-1961)

Después de gozar con el ciclo de Kurosawa en la Filmoteca de Catalunya, me quedaron más ganas de cine clásico japonés, así que le hinqué el diente a esta trilogía de Kobayashi. Me propuse ver la primera parte para ver si me enganchaba, y al finalizar las más de nueve horas de metraje (no seguidas, no nos pasemos) puedo decir que no me hubiera importado una cuarta parte. Y es que uno se acaba encariñando del bueno de Kaji, un hombre íntegro, pacifista, humanista y socialista, que piensa por si mismo y no duda en llevar la contraria ante la injusticia, por mucha que ésta sea promovida por el estado o aceptada por la gran mayoría.
La Condición Humana es una producción básicamente antimilitarista, dividida en tres películas, que a su vez están subdivididas en dos partes cada una, aunque todo sucede de manera en que solamente se puede entender como una sola historia. Está ambientada en el período final de la segunda guerra mundial, donde el ejército imperial Japonés lucha por mantener la zona ocupada en la región china de Manchuria.
Kobayashi consigue una obra redonda en todos los aspectos que hacen del cine un arte, dirección, interpretación (a destacar Tatsuya Nakadai, que le da carisma a su personaje en todo momento), fotografía, música, guión, etc. Pese a la larga duración a la película no le sobra nada, y no se hace pesada ni lenta (aunque es mejor estar un poco familiarizado con cine oriental).
En primera parte, titulada No hay amor más grande, Kaji acepta trabajar en un campo minero de Manchuria. De esta manera consigue librarse de ir al frente y casarse con su esposa Michiko. Allí será el encargado de supervisar a los obreros, muchos de ellos prisioneros de guerra chinos. Su intención será, fiel a sus principios, mejorar las pésimas condiciones de los trabajadores, y así conseguir mejorar también la productividad. Se empieza a vislumbrar en esta primera parte la dificultad en hacer lo moralmente correcto en una sociedad en guerra, con una disciplina militar basada en el servicio a la patria por encima de los valores humanitarios.
Esta situación se ve incrementada en la segunda parte El camino a la eternidad, donde Kaji es enviado al frente. Allí se enfrentará constantemente, bajo durísimas condiciones, a la autoridad militar, dando lugar a numerosas represalias. Pese a ello, consigue ser ascendido gracias a su valentía e inteligencia.
En la tercera parte, La plegaria del soldado, Japón ha sido derrotada por los soviéticos en Manchuria, y los supervivientes huyen donde pueden o son hechos prisioneros. Kaji lucha por sobrevivir y volver a casa con su esposa, esquivando a los rusos, chinos e incluso a sus propios paisanos, quienes le acusan de desertor. Vemos a un Kaji que ha evolucionado durante el conflicto, es ya un soldado experto, y machacado por la guerra y el hambre, olvida en ocasiones sus principios para seguir adelante. Y seguirá luchando hasta el sobrecogedor y espectacular final.
En definitiva, excelente producción sobre como actuamos las personas bajo las circunstancias que nos rodean, sobre lo absurdo de los autoritarismos, sobre la envidia y la codicia, sobre la amistad y el amor, es decir, sobre la condición humana.

Menuda (J.M. Serrat)

M'he de confessar, el títul d'aquest blog es va inspirar en aquesta cançó.



Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.

Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.

Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs
i em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.

Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.

Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

Exposició

Esteu tots convidats, improbables visitants d'aquest blog.