Sovint t’asseus al tren, divagant i rememorant la darrera conversa mantinguda, o reinventant algun projecte mai dut a terme, o mirant de teixir aquell somni trencat. Llavors mires al teu davant i tot canvia, et sens petit, com acabat de néixer, i penses que has estat fent durant tots aquests anys, i en quin moment els esdeveniments i la rutina van començar a sotmetre la teva llibertat. Penses en totes aquelles vegades en que el món s’ha aturat al teu davant i no has gosat agafar res, o en aquella llunyana nit d’estiu en que et van sortit les ales i pensaves que ja per sempre volaries.
Tenia una piga a la galta dreta, els llavis petoners i la boca petita. Els ulls, rodons i negres, fixaven la vista en un llibre recolzat sobre les cames, que intuïen una figura esvelta, no molt alta, de malucs contornejats. No era la primera vegada que la trobava, però mai de tant a prop, cara a cara, recordo encara la primera vegada que la vaig veure, quan debatia amb mi mateix si era realment maca o simplement estranya, i com a partir de la tercera vegada els dubtes van quedar definitivament esvaïts, aniquilats per una irracional excitació. De tant en tant aixecava els ulls com si analitzes el text acabat de llegir, o memoritzes alguna cosa important, aleshores la seva mirada podia fugaçment coincidir amb la meva, i era quan percebia la intensitat del seu esguard, tendre i fort a la vegada, com aquelles belles heroïnes dels contes de ficció.
Degut als moviments del tren, un feix dels seus cabells fins i negres li queia sobre la cara i immediatament se’l tornava a posar a lloc amb la mà esquerra, la que no subjectava el llibre. Vaig pensar com reaccionaria si gentilment fos jo qui li facilités aquella tasca, ni que fos per una vegada, però només ho vaig pensar. Irremeiablement el tren s’anava acostant a la meva estació, sentia com el temps m’acabaria robant aquell estat d’esbalaïda contemplació. Li podria preguntar pel llibre, o comentar com és que coincidim tan sovint, no! la convido a un cafè directament, anava rumiant. Aquestes elucubracions només van servir per arribar més de pressa a la parada, vaig decidir primer continuar el viatge, veure com a mínim quin era el seu barri, on anava, si l’esperava algú, a que dedicava les tardes assolellades com aquella. Em va venir llavors una veueta al cap, recordant-me la inutilitat demostrada i habitual d’aquest tipus de coses, i tot allò útil i necessari que m’havia proposat fer durant el dia. Em vaig aixecar, fent veure que la posició de les seves cames m’impedia sortir còmodament del habitacle, ella es va apartar una mica, i va somriure tímidament. Això em va fer sentir cofoi durant uns segons, escales amunt, em va envair una buidor estranya, que va donar pas a una relaxant indiferència. Al cap i a la fi, demà tornarà a sortir un altre tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada