Nostàlgia

A l'alba va sortir de casa i va encaminar-se carrer avall, va mirar el cel roig amb delit i després de respirar fons, es va preguntar perquè aquella bella imatge li evocava un fons de tristor i melangia. No va aconseguir recordar cap situació traumàtica en similars circumstàncies, ni tampoc cap dels seus desenganys sentimentals havia ocorregut a aquella hora del matí. Per això li estranyava aquesta nostàlgia que li pujava pels peus en forma de formigueig, li buidava l'estomac i li arribava al pit encongint-lo una miqueta.
Puc trobar a faltar alguna cosa que no he tingut mai? Rumiava per dins. Va decidir no pensar en foteses i seguir el seu camí amb un ull posat a l'espectacle celestial del seu damunt i l'altre a terra.
Li va sobtar però, com la gent amb qui es topava durant el seu recorregut ignorava completament l'esplendor visual de la sortida del sol. Per disgust seu, noves inquietuds i nous dubtes li van venir al cap. Va preguntar-se si aquest poc o nul interès per part d'aquestes persones era fruit d'una manca de sensibilitat o tot al contrari. Potser gaudien de tal equilibri que els feia innecessari alimentar-se amb res més o posar atenció en quelcom que els pogués trencar l'harmonia, tal com li havia passar a ell només sortir de casa.
Intrigat, es va fixar millor en les cares i actituds dels vianants, i no li van semblar ni més equilibrats ni més harmoniosos que ell, alguns caminaven molt de pressa i amb la mirada fixada a l'infinit, d'altres parlaven per telèfon o escoltaven pels auriculars. Fins i tot n'hi havia amb aspecte enfadós i d'haver dormit poc, o directament amb ulleres fosques per atenuar tot el seu voltant.
Per fi, sorprenentment, esperant en un semàfor, un home tenia la vista encarada directament al cel. S'hi va apropar per observar-lo detingudament, volia d'endevinar els seus sentiments en aquells instants, doncs va pensar que potser es tractava d'una ànima bessona. Però la seva cara dibuixava un somrís molt allunyat de la nostàlgia, el seu rostre emanava esperança. Reconfortat, es va preguntar si alguna vegada seria capaç de mirar al cel de la mateixa manera.
Passats uns minuts el sol ja brillava amb força i la vermellor es va anar atenuant fins a desaparèixer. Els que l'havien menystingut van continuar exactament igual la resta del dia, els que havien sentit nostàlgia, aquesta potser els va desaparèixer o potser no, però per a ells aquell dia no seria un dia qualsevol.