La gota

Un migdia clar d'estiu va ocórrer que, un aire sobtat a les capes altes de l'atmosfera va originar una nuvolada, blanca i cremosa inicialment, gris i amenaçadora després. Va ser aleshores quan la nostra protagonista va tenir consciència d'ella mateixa per primera vegada. Quan se’n va adonar, ja estava en caiguda lliure, allargassada i veloç com una fletxa, transparent i freda com una candela. Tenia la vista posada directament cap a baix, i va poder apreciar primerament una munió de colors i tons diversos, heterogenis, però de seguida la nota dominant fou un verd que es tornava més proper, més humit i més feréstec per moments.
Sense gairebé temps a reaccionar va notar l'impacte, es va estremir i es va deformar de diferents maneres fins a assolir la seva originària forma de gota, arrodonida, cristal·lina, relaxada. Un pollancre va ser casa seva en aquest període amigable però breu, doncs poc a poc començà a esmunyir-se de la base cap a la punta de la fulla que l'acollia, fins a quedar suspesa un segon just abans de caure. Una altra fulla va ser el deu destí, pocs centímetres més avall, i aquesta operació es va repetir unes quantes vegades, per divertiment de la gota. Enjogassada, va plantar-se finalment en una branca, i va quedar estàtica.
Es podria haver quedat allí, fins a evaporar-se amb el sol de mitja tarda, o fins a ser xuclada per qualsevol bestiola arbòria, però vet aquí que al seu costat, a només un o dos mil·límetres, una altra gota d'una mida similar a ella reposava igualment. De seguida, sense saber perquè, va sentir una forta atracció cap a ella, feia esforços per apropar-s'hi aprofitant la seva volubilitat, i la distància es va anar escurçant cada vegada més. Sobtadament, com per art de màgia, les dues gotes es convertiren en una de sola. Es va veure llavors més plena i més forta, i es va preguntar si era ara un sol individu crescut, una parella compartint parets o un depredador. Però poc temps va poder reflexionar, doncs la seva nova mida li va provocar certa inestabilitat en aquell branquilló, i va començar a relliscar un altre cop.
Lentament, recorria longitudinalment la branca, i pel camí anava absorbint una sèrie de petits gotims que restaven a la superfície, això feia augmentar el seu volum, pes i velocitat de desplaçament. Quan va arribar al final de la branca era ja una gotassa considerable i es va quedar penjada novament, arrossegada pel seu propi pes, en forma de llàgrima a punt de caure. A sota, un rierol xiuxiuejava entre arrels, rocs i vegetació de ribera.
La unió amb el torrent era inevitable, durant la breu precipitació cap a ell va pensar en tot el camí recorregut fins llavors, i es va imaginar que li esperava en el futur. Va tenir por de perdre la seva identitat entre la multitud, però tenia la certesa que algun dia, després d'un calm i llarg període, tornaria al cel d'on havia vingut, tornaria a nàixer en forma de minúscula gota i tornaria a tenir emocionants i entretingudes aventures.