La rajola de xocolata

Us escric perquè necessito expressar-me en aquests moments d’incertesa i transcendència, al menys per a mi. Sé que no és habitual, i que molts penseu en mi només com un divertiment sense res a dir, però vull compartir amb vosaltres la meva experiència vital ara que encara hi sóc a temps.

Em dic Paula, sóc una rajola de xocolata amb un setanta per cent de cacau, vivia una existència plàcida en una tableta més gran, encara per estrenar. No veia l'exterior perquè m'envoltava un paper de plata i un altre paper de colors i lletres llampants a sobre d'aquest, però probablement estava a l'estant d'una botiga o un supermercat.
La meva ubicació era cèntrica, m'envoltaven vuit rajoles més, la Maria, la Marina, la Marta, la Mònica la Marga, la Martina, la Mireia i la Montserrat. M'avenia molt be amb totes elles, inclòs amb la Mònica, que de vegades no estava ben vista per les altres per portar un seixanta nou per cent de cacau.
Sabíem que no sempre estaríem així, el futur és incert per éssers de consum com nosaltres, desconeixíem si acabaríem desfetes al foc, o trencades a trossets i mastegades, o assecant-nos abandonades al racó d'un armari, ignorades per un massa atapeït consumidor. Som dures i amargues, en som conscients, però també tenim un toc de dolçor, i gaudim de la nostra condició de portadores d'aroma i sabor.

Finalment avui ha passat. Ha anat tot molt de pressa, hem sentit com ens movíem, que ens passaven un làser per sobre i que ens passejaven fins a quedar immòbils. Però ha durat poc, unes hores, tres com a molt i em vist la llum. Un xicotet ha trencat el paper i ha partit la tableta per un costat. S'ha endut la Martina, la Mireia i la Montserrat. Jo he quedat al descobert. He vist com se les enduia a la boca sense pensar-s'ho massa, amb les meves veïnes a una mà i un tros de pa a l'altre. Anava alternant les mossegades mentre destrossava les rajoles una per una. He tingut por, però també goig, de com el nano posava cara de felicitat, de com gaudia olorant, assaborint, empassant. Sé que seré la propera, però ja no estic temorosa, és el meu destí, la meva raó de ser, i la tinc assumida, i sé que el meu desenllaç serà de la millor manera possible, fent feliç a un infant afamat.