El gat i la cotorra

Heus aquí un gat blanc, amb el ulls verds, vius i cristal•lins. Uns ulls desitjosos de depredador, acompanyats d’unes orelles atentes i multidireccionals, uns bigotis inacabables i una boca petita i punxeguda. És un gat domèstic, viu en un pis del barri de l’eixampla esquerra, un pis gran amb finestres amplies i assolellades. La seva finestra preferida dona al carrer, i el sol hi entra tot el matí amb el permís d’una palmera més o menys propera. El gat blanc s’interessa pels vianants, el trànsit, els insectes i els veïns, però sens dubte, la seva preocupació més important, la seva dèria, el que el manté ocupat quasi tot el dia a la vora de la finestra, és una cotorra verda com una maragda, cridanera com una peixatera, i coqueta com una princesa.
La cotorra, inquieta, vola d’un indret a un altre sense parar, sovint amb branquillons o d’altres objectes al bec per preparar probablement un niu. Les seves plomes colorades i la seva xerrameca porten de bòlit al gat, qui més d’una vegada somia que l’atrapa al vol, saltant per la finestra i aterrant a la palmera amb la cotorra a la boca.
No sabem si la cotorra es sent observada o no, enfeinada com està sempre, per l’ociós gat caçador. Sí sabem del cert però, que coneix de la seva existència, doncs no fa pas massa, en un dia d’aquells en que la mestressa obre de bat a bat totes les portes i finestres, la despistada cotorra va planejar fins a la tauleta del menjador, potser mirant de trobar alguna cosa diferent a les habituals.
El gat, que com sempre voltava a prop, va detectar la cotorra, i posant uns ulls que semblaven sortir-se del cap, sigilosament, es va apropar a dos escassos metres. Durant uns instants, va estar a punt de saltar al coll de l’ocell, com havia somiat innumerables vegades. Però no se sap si per la lluentor de les plomes de colors reflectides pel sol, o per la graciositat i ritme en els moviments de la cotorra, o per la entranyable familiaritat d’aquell massa conegut animal, el gat es va quedar en una posició fixa, mig estirat mig assegut, mig nerviós mig adormit, amb les orelles enfocades endavant i el nas ben arrufat.
La cotorra però, valenta o ingènua, va avançar tímidament però decidida cap al gat, balancejant el cos a cada pas de manera divertida però efectiva. Quan va arribar a un pam del gat, se’l va mirar fixament, amb la expectació atònita d’aquest, immòbil. Va estirar el coll el poc que pot un animal de les seves característiques i amb el seu potent bec va arrancar un bigoti de gat que ja estava mig caigut, a punt de mudar. Es va donar mitja volta, va anar fins a l’extrem de la taula i va aixecar el vol fins a la palmera amb el bigoti agafat al bec.
Ha passat temps des de llavors, i el gat segueix somiant que caça feroçment la cotorra, i no deixa d’observar-la desitjant una segona oportunitat. Aquesta ja quasi ha acabat el niu, un projecte minuciós i complex, i entre branques fils i plomes, un dels pilars bàsics de l’estructura sembla ser un bigoti de gat, dur i flexible, llarg i blanc.