dilluns, 1 de març del 2010

El viatge

        Vaig caminar de pressa, quasi corrent, per pujar a l’autobús. No era el número que havia pensat agafar en un principi, però em donava igual. Aquell era el que se’m havia creuat i un impuls em va fer saltar cap a dins, com si m’hi anés la vida, com si aquell acte m’anés a canviar el meu destí cap a millor.
        Llavors vaig anar a seure al final de tot, on un pot estirar les cames i analitzar amb perspectiva tot l’espai del vehicle, les esquenes i els perfils de la gent asseguda, les cares i moviments dels que romanen de peu, mirant atentament d’atrapar un lloc lliure. El sol m’escalfava amigablement l’esquena i el suau tremolor del motor m’ajudava a relaxar-me, de manera que l’excitació produïda per aquella sobtada decisió es va anar dissipant, i poc a poc m’anava endormiscant.
        Just al meu davant, dret, hi havia un home vell, amb la cara arrugada. Cada plec de la seva pell dura i rasposa semblava explicar un cru episodi de la seva vida. Uns ullets petits li brillaven de manera intensa, la seva mirada era sovint curiosa, tot i que a estones la deixava perduda, pensativa. Duia un bastó de fusta amb el mànec encorbat, com la seva esquena, i l’altre mà agafava un carro dels d’anar al mercat ple d’estris de tota mena, aparentment sense massa utilitat. De tant en tant anava remenant el contingut del carro, com si busqués quelcom necessari o que hagués perdut.
        Jo anava observant el curiós home a la vegada que l’autobús s’endinsava per barris de la ciutat desconeguts per a mi, cosa que m’agradava i em feia mantenir despert. Finalment però, sense adonar-me, la son em va atrapar, doncs en un tancar i obrir d’ulls l’escenari havia canviat completament.
        Ara viatjava en un d’aquells vells autobusos pintats de color vermell, força sorollosos i de formes arrodonides que corrien per la ciutat fa més de vint anys. Una barra metàl•lica el travessava del principi fins al final, on hi penjaven uns mànecs per agafar-s’hi amb les mans. Els seients eren durs, de plàstic nu, i els omplien una variada representació d’escolars de l’època. De fet, jo era un d’ells.
        Portava una cartera sobre les cames, plena de llibres i quaderns d’espiral, i estava assegut al costat de la finestra, amb el meu anorac vermell. A fora semblava fer bastant fred, era un dia d’hivern dels que no ve de gust anar a l’escola, però ja era massa tard per canviar-ho. Davant meu hi havia un vailet que no aixecava dos pams de terra i es menjava un pastisset de xocolata, mentre la que devia ser la seva germana gran, al seu costat, carregada també amb una feixuga cartera, li netejava la boca de tant en tant amb un tovalló de paper, tot xerrant amb les seves amigues.
        Al meu costat hi havia un home de mitjana edat, inquiet, duia un munt de papers que anava remenant, com si busqués alguna cosa important en ells. Aquella cara era molt coneguda per a mi, em vaig quedar sobtat i una mica espantat. Jo no solia parlar amb desconeguts en aquella època, però en aquell moment, arrossegat per les circumstàncies, li vaig dir: Vostè! Hauria de fer alguna cosa!
Ell em va mirar i de forma serena, amb mig somriure a la boca va contestar: Hauries de deixar de somiar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada