La vida i jo

Te la boca petita però els llavis amples, molsuts, d’un ataronjat o vermell suau, com una posta de sol. Els seus ulls rodons i marró fosc acostumen a transmetre tot el seu pesar, o tota la seva eufòria en petits rampells no sempre explicables de manera lògica. No du un pentinat concret, més aviat una munió de cabells, això si, nets  i fins, perfumats per alguna casa de xampús de prestigi. Els seus pòmuls prominents i les galtes rosades ajuden a percebre els seus irregulars estats d’ànim, com si d’un retrat  a l’oli es tractés, o un fresc de Michelangelo.
Camina amb pas decidit, amb passes curtes, aixecant a penes del terra el seu trenta sis, i un ritme prou bo tot i l’enorme bossa penjada a una de les espatlles que sempre l’acompanya. A la bossa du tot el necessari per sentir-se tranquil·la, paraigua, medicines, documents, roba de recanvi. Malgrat això la inseguretat l’empaita sovint,  unes paraules a destemps, una punxada a la panxa, un record inoportú, un mirall mal col·locat.
Llavors la seva bossa li pesa com un gran  sac de patates, i els seus petits peus no poden més que arrossegar-la fins al bar més proper per demanar un cigaló, o quelcom similar que li doni  una mica d’impuls.
Quan aquest estat arriba, es desperta quelcom a dins seu, com una bèstia adormida fins llavors al seu cap, i comença a mossegar-la fort, a ferir-la, a dessagnar-la espiritualment. Em va costar temps i plors assumir que quan aquesta fera es desperta, la seva única via d’escapament és l’atac, indiscriminat, sense mirar a qui i a on.
Perquè llavors la lluentó infantil de la seva mirada es torna pura llàgrima, i la seva dolça i graciosa veu en un fibló. I la bèstia mossega que mossegaràs, fins deixar-nos a ella i a mi extenuats, sense força, amb la cara inflada i humida, i amb el cervell sec. No sé quin és l’origen d’aquest depredador, d’aquesta trampa mental, potser només és la vida que de tant en tant ha d’ implorar justícia per alguna banda, i ha de cridar aquí estic jo, vull que em feu cas! Quan la bèstia dorm ella somriu sovint, amb les dents netes i ordenades, les galtes pujades i els braços oberts. Feineja sense parar, a munt i avall, i jo me la miro, em relaxa veure-la així, i penso que sempre estarà així. Mentrestant em llepo les ferides, vull estar a punt pel proper assalt.