Avui, assegut a una d'aquelles terrasses de l'eixample on es respira un ambient de matins assolellats, de senyors i senyores amb un diari a una mà i una tasseta a l'altre, de turistes agafant empenta amb una pasta i un suc natural, de cadires de colors i flors sobre les tauletes,
he vist un gos que em mirava fixament, amb una mirada d'una expressivitat enigmàtica i familiar,
amb la boca oberta i la llengua fora, amb tots els seus milers de pèls color canyella pentinats
en la mateixa direcció, amb el cap altiu i la cua baixa, amb una saviesa intrínseca que li sortia
d'aquells dos ulls plens de vida.
Al veure que no li treia la vista de sobre i el contemplava sense complexes una vegada
i un altre, s'ha apropat a mi, s'ha assegut a terra a un escàs metre de la meva cadira,
el meu pastis de pastanaga i el meu cafè amb llet, i sense ni tan sols mirar cap d'aquests elements, per sorpresa i estupefacció meva, m'ha dit: ho estàs fent be, Jordi.
Li he donat un tros de pastís, que ha agafat de la manera més delicada que he vist mai a un ésser pelut i despullat agafar quelcom, i ha marxat carrer Provença enllà, amb la cua ondulant i les potes seguint un ritme alegre i efectiu per allunyar-se.
Jo m'he acabat el cafè amb llet, perplex, i no pas per haver sentit a un gos parlar, sinó per
les paraules pronunciades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada