El día plomizo y las noticias de la radio despertador me indican que ya he dejado de soñar. Los sueños, sueños son, como decía Calderón. Es algo que ya aprendí a muy temprana edad, sin embargo alguna parte de mi se empeña en desafiar las leyes de la naturaleza. No se lo que me indujo a pensar que esta vez se haría realidad una de mis recurrentes aspiraciones. La forma de desmoronarse ha sido tan poco original que hasta mi desdicha parece ya haberse quedado sin imaginación. Tendré que empezar a soñar también los desenlaces para al menos desengañarme con más estilo.
dilluns, 28 de febrer del 2011
dijous, 17 de febrer del 2011
Corrandes de la crisi
quasi no surto de casa perquè tot costa diners
i em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els mitjons porto del dret, l’endemà els duc al revés
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
m’he baixat un DVD i he deixat el curs d’anglès
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els divendres vaig al súper que ara fan un dos per tres
sinó em costa déu i ajuda arribar a final de mes
he comprat un patinet que diuen no gasta res
em costa déu i ajuda arribar a final de mes
a la plaça la Maria de la fruita fa un bon pes
ara em costa déu i ajuda arribar a final de mes
jo tenia un porquet ros però ja no du calés
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he obert un compte nou i em donen més interès
però em costa déu i ajuda arribar a final de mes
potser venc el pis de Gràcia per anar a viure a pagès
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
sempre a casa m’escridassen si deixo un llum encès
que costa déu i ajuda arribar a final de mes
les ajudes del govern ha revocat el congrés
i ara ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
passem l’estiu a Salou en comptes de Cadaqués
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
la llibreta he repassat però no hi ha cap ingrés
i costa déu i ajuda arribar a final de mes
abans anava a la disco i ara privo pels carrers
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he deixat de fumar, i he venut tots els cendrers
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de més
no sé si dir-ho en prosa o potser escriure en vers
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
Inspirat en les Corrandes de la parella estable, dels Manel
i em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els mitjons porto del dret, l’endemà els duc al revés
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
m’he baixat un DVD i he deixat el curs d’anglès
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de mes
els divendres vaig al súper que ara fan un dos per tres
sinó em costa déu i ajuda arribar a final de mes
he comprat un patinet que diuen no gasta res
em costa déu i ajuda arribar a final de mes
a la plaça la Maria de la fruita fa un bon pes
ara em costa déu i ajuda arribar a final de mes
jo tenia un porquet ros però ja no du calés
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he obert un compte nou i em donen més interès
però em costa déu i ajuda arribar a final de mes
potser venc el pis de Gràcia per anar a viure a pagès
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
sempre a casa m’escridassen si deixo un llum encès
que costa déu i ajuda arribar a final de mes
les ajudes del govern ha revocat el congrés
i ara ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
passem l’estiu a Salou en comptes de Cadaqués
que ens costa déu i ajuda arribar a final de mes
la llibreta he repassat però no hi ha cap ingrés
i costa déu i ajuda arribar a final de mes
abans anava a la disco i ara privo pels carrers
que costa déu i ajuda arribar a fi de mes
he deixat de fumar, i he venut tots els cendrers
perquè em costa déu i ajuda arribar a final de més
no sé si dir-ho en prosa o potser escriure en vers
que em costa déu i ajuda arribar a final de mes
Inspirat en les Corrandes de la parella estable, dels Manel
dimarts, 15 de febrer del 2011
El cabell blanc
En Pau es va llevar com cada matí mig adormiscat, realitzant les tasques matinals com un autòmat, sense quasi adonar-se del que feia. Es va encarar al mirall del lavabo, i es va rentar la cara. Quan es va mirar li va semblar veure alguna cosa diferent en ell, però va continuar, es va rentar les dents, va esbandir-les, i quan ja es disposava a posar-se l'espuma d'afaitar va sentir una veu.
Ep! noi! noi!
Qui?, que?, qui parla!
Noi! Necessito una injecció de melanina! Que no ho veus? Semblo un cabell d'àngel!
En Pau es va girar, va mirar a la dreta, a l'esquerra, a sota la pica, a fora la cambra de bany.
Noi! On vas? Mira'm, que no em veus?
Qui ets?
Aquí a la closca, sóc un pèl, m'he quedat blanc! Semblo un empelt d'en floquet de neu!
En Pau va tornar al mirall, i llavors es va adonar del que passava, una cabell ben blanc, gruixut i eixerit destacava entre la resta de pèls negres. Li sortia del mig del front, més recte i més punxegut que la resta dels cabells.
Si, si, sóc jo. Fes alguna cosa.
En Pau, un mica espantat, el primer que se li va acudir va ser arrancar aquell element subversiu de cop. Al anar a fer el gest va escoltar.
Animal!, Pocasolta!, Assassí!,
Perdó, però que vols que faci, et tenyeixo?
I un be negre!
Doncs no hi ha res a fer, són coses de la natura, del pas del temps.
Si no fumessis tant i fessis més bondat això no hauria passat.
Que no, que això és genètic. I es pot saber perquè parles tu?
Mira noi, les mutacions som com som. Jo sóc blanc i xerraire, que hi vols fer.
Doncs no vull que xerris, on s'és vist...
Tu deixa'm amb el color original i potser callaré.
En Pau, ja clarament nerviós i atribulat, va començar a caminar passadís a munt passadís avall rumiant com lliurar-se d'aquest incordi capil·lar.
Pensa noi, pensa! deixava anar de tant en tant el cabell.
Per fi va veure la llum, i va recordar-se de la Loli, la perruquera de tres carres més enllà, que mentre talla o pentina tant et tira les cartes com et llegeix la mà. Va baixar com un coet escales avall i va creuar els carrers quasi sense mirar, però la perruqueria era tancada encara, així que picà a la porta a veure si responia algú.
Que passa! Obro a dos quarts de deu! va bramar la Loli trient el cap per la porta.
M'has d'ajudar, tinc un pèl rebel.
Vols una laca?
No, no es deixa fer res aquest, i parla com un posseït.
Deixam-ho veure.
La Loli va agafar unes pinces i va enganxar el pèl.
Deixa'm anar! Bruixa! Maruja! Matapèls!
Doncs si. I ben mal parlat que és. Has fet be de venir-me a veure, això és complicat, arrancar-lo no serviria de res.
Que és el que em passa?
Passa que t'has fet gran noi, però una part del teu cos es nega a acceptar-ho. D'aquí aquesta anomalia que et surt del cap.
Anomalia tu, pentinadora de pacotilla!
Com pots veure és clarament una reminiscència juvenil, poc assenyada. Farem una cosa, primer posa't aquesta gorra folrada amb paper de plata, així no ens sentirà.
D'acord. En Pau es va posar la gorra, de fons es sentia un rondinar que es va anar apagant.
La Loli va començar a remenar calaixos i armaris. A veure on ho tinc això...
Entre el desordre de pintes, raspalls, colònies, passadors i d'altres estris més propis d'una quincalleria va treure una petita caixeta amb tap de rosca, sense etiqueta.
Posa't aquest ungüent a mitja nit, tres vegades. La primera vegada quedarà estabornit i deixarà de parlar, la segona canviarà de color, i a la tercera morirà. Va dir la Loli en veu baixa i to solemne.
Però sobre tot, fes-ho tres vegades, si ho deixes a mitges les conseqüències seran imprevisibles! Ara ja et pots treure la gorra.
No te l'escoltis aquesta! Que t'ha dit? Segur que em vol intoxicar amb una de les seves potingues, va dir el cabell blanc només ser alliberat.
Tranquil!, m'ha donat l'antídot, aquesta nit te'l poso.
En Pau va esperar llavors al so de les dotze campanades i la resta del dia ell i el cabell van continuar xerrant irremeiablement. El naixement d'aquest era desconegut, però semblava conèixer detalls força íntims i quasi oblidats d'en Pau.
La meva arrel és molt profunda, arriba gairebé el còrtex cerebral, on hi ha tots els teus records, inquietuds, pors i esperances, la teva ànima. Li va revelar en un moment donat
Quan va arribar l'hora en Pau tenia el cap com un timbal de tanta xerrameca pilosa. Va aprofitar una de les poques estones de quietud per untar el cabell amb el preparat de la caixeta. Es va fer el silenci, un silenci alleugeridor al principi, inquietant al cap d'uns segons. Va aplicar la segona tanda i el cabell blanc es va ennegrir, es va diluir entre els altres pèls. En Pau va rebre sensacions inesperades en aquest punt, una mescla de soledat i penediment. No va donar el tercer pas.
El temps ha anat passant, i a en Pau li han sortit molts més cabells blancs, com li correspon a la seva edat. Això si, tots muts. És un home madur i assenyat, però de tant en tant, quan és entre amics o en família, en deixa anar alguna de grossa. Sempre hi ha algú que, amb complicitat, li recorda, no sé d'on treus aquestes sortides Pau! I llavors en Pau somriu mentre delicadament s'acaricia els cabells des del front fins al clatell.
Ep! noi! noi!
Qui?, que?, qui parla!
Noi! Necessito una injecció de melanina! Que no ho veus? Semblo un cabell d'àngel!
En Pau es va girar, va mirar a la dreta, a l'esquerra, a sota la pica, a fora la cambra de bany.
Noi! On vas? Mira'm, que no em veus?
Qui ets?
Aquí a la closca, sóc un pèl, m'he quedat blanc! Semblo un empelt d'en floquet de neu!
En Pau va tornar al mirall, i llavors es va adonar del que passava, una cabell ben blanc, gruixut i eixerit destacava entre la resta de pèls negres. Li sortia del mig del front, més recte i més punxegut que la resta dels cabells.
Si, si, sóc jo. Fes alguna cosa.
En Pau, un mica espantat, el primer que se li va acudir va ser arrancar aquell element subversiu de cop. Al anar a fer el gest va escoltar.
Animal!, Pocasolta!, Assassí!,
Perdó, però que vols que faci, et tenyeixo?
I un be negre!
Doncs no hi ha res a fer, són coses de la natura, del pas del temps.
Si no fumessis tant i fessis més bondat això no hauria passat.
Que no, que això és genètic. I es pot saber perquè parles tu?
Mira noi, les mutacions som com som. Jo sóc blanc i xerraire, que hi vols fer.
Doncs no vull que xerris, on s'és vist...
Tu deixa'm amb el color original i potser callaré.
En Pau, ja clarament nerviós i atribulat, va començar a caminar passadís a munt passadís avall rumiant com lliurar-se d'aquest incordi capil·lar.
Pensa noi, pensa! deixava anar de tant en tant el cabell.
Per fi va veure la llum, i va recordar-se de la Loli, la perruquera de tres carres més enllà, que mentre talla o pentina tant et tira les cartes com et llegeix la mà. Va baixar com un coet escales avall i va creuar els carrers quasi sense mirar, però la perruqueria era tancada encara, així que picà a la porta a veure si responia algú.
Que passa! Obro a dos quarts de deu! va bramar la Loli trient el cap per la porta.
M'has d'ajudar, tinc un pèl rebel.
Vols una laca?
No, no es deixa fer res aquest, i parla com un posseït.
Deixam-ho veure.
La Loli va agafar unes pinces i va enganxar el pèl.
Deixa'm anar! Bruixa! Maruja! Matapèls!
Doncs si. I ben mal parlat que és. Has fet be de venir-me a veure, això és complicat, arrancar-lo no serviria de res.
Que és el que em passa?
Passa que t'has fet gran noi, però una part del teu cos es nega a acceptar-ho. D'aquí aquesta anomalia que et surt del cap.
Anomalia tu, pentinadora de pacotilla!
Com pots veure és clarament una reminiscència juvenil, poc assenyada. Farem una cosa, primer posa't aquesta gorra folrada amb paper de plata, així no ens sentirà.
D'acord. En Pau es va posar la gorra, de fons es sentia un rondinar que es va anar apagant.
La Loli va començar a remenar calaixos i armaris. A veure on ho tinc això...
Entre el desordre de pintes, raspalls, colònies, passadors i d'altres estris més propis d'una quincalleria va treure una petita caixeta amb tap de rosca, sense etiqueta.
Posa't aquest ungüent a mitja nit, tres vegades. La primera vegada quedarà estabornit i deixarà de parlar, la segona canviarà de color, i a la tercera morirà. Va dir la Loli en veu baixa i to solemne.
Però sobre tot, fes-ho tres vegades, si ho deixes a mitges les conseqüències seran imprevisibles! Ara ja et pots treure la gorra.
No te l'escoltis aquesta! Que t'ha dit? Segur que em vol intoxicar amb una de les seves potingues, va dir el cabell blanc només ser alliberat.
Tranquil!, m'ha donat l'antídot, aquesta nit te'l poso.
En Pau va esperar llavors al so de les dotze campanades i la resta del dia ell i el cabell van continuar xerrant irremeiablement. El naixement d'aquest era desconegut, però semblava conèixer detalls força íntims i quasi oblidats d'en Pau.
La meva arrel és molt profunda, arriba gairebé el còrtex cerebral, on hi ha tots els teus records, inquietuds, pors i esperances, la teva ànima. Li va revelar en un moment donat
Quan va arribar l'hora en Pau tenia el cap com un timbal de tanta xerrameca pilosa. Va aprofitar una de les poques estones de quietud per untar el cabell amb el preparat de la caixeta. Es va fer el silenci, un silenci alleugeridor al principi, inquietant al cap d'uns segons. Va aplicar la segona tanda i el cabell blanc es va ennegrir, es va diluir entre els altres pèls. En Pau va rebre sensacions inesperades en aquest punt, una mescla de soledat i penediment. No va donar el tercer pas.
El temps ha anat passant, i a en Pau li han sortit molts més cabells blancs, com li correspon a la seva edat. Això si, tots muts. És un home madur i assenyat, però de tant en tant, quan és entre amics o en família, en deixa anar alguna de grossa. Sempre hi ha algú que, amb complicitat, li recorda, no sé d'on treus aquestes sortides Pau! I llavors en Pau somriu mentre delicadament s'acaricia els cabells des del front fins al clatell.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Miel (Semih Kaplanoglu, 2010)
A ritmo pausado pero constante se va desgranando la pequeña historia del pequeño Yusuf, que vive en un pequeño pueblo de la gran Turquía, un pueblo perdido en las montañas y en el tiempo.
Yusuf habla poco pero observa mucho, sobre todo a su admirado padre, que además de instruirlo parece ser la persona que mejor lo comprende.
El lenguaje de Yusuf es básicamente la mirada y el gesto, como la propuesta de Kaplanoglu, una propuesta sensible e intimista, muy visual.
Yusuf anhela un premio en la solapa que da el maestro a los alumnos más destacados. Bonito paralelismo con el director del film, ganador del Oso de Oro en Berlín por saber plasmar en la pantalla sentimientos como este.
Película para amantes de lo sencillo y auténtico, de lo natural, de ir al campo a recoger miel, de ir al colegio pisando charcos de barro, de admirar al viento azotando las copas de los árboles.
Yusuf habla poco pero observa mucho, sobre todo a su admirado padre, que además de instruirlo parece ser la persona que mejor lo comprende.
El lenguaje de Yusuf es básicamente la mirada y el gesto, como la propuesta de Kaplanoglu, una propuesta sensible e intimista, muy visual.
Yusuf anhela un premio en la solapa que da el maestro a los alumnos más destacados. Bonito paralelismo con el director del film, ganador del Oso de Oro en Berlín por saber plasmar en la pantalla sentimientos como este.
Película para amantes de lo sencillo y auténtico, de lo natural, de ir al campo a recoger miel, de ir al colegio pisando charcos de barro, de admirar al viento azotando las copas de los árboles.
dijous, 27 de gener del 2011
Sunrise: A Song of Two Humans (F.W. Murnau, 1927)
Viendo Sunrise: A Song of Two Humans de Murnau, uno se pregunta donde ha ido a para esa expresividad, ese colosal trabajo de la imagen y de la interpretación de obras maestras del cine mudo como esta. Se echa en falta todo ello en la actualidad, mal acostumbrados como estamos a estériles guiones sazonados con trepidantes imágenes videocliperas. Friedrich Wilhelm Murnau dirigió en las postrimerías del cine mudo su primera película hollywoodiense con inmejorables resultados, utilizando importantes efectos especiales novedosos para la época y casi prescindiendo, como a él le gustaba, de intertítulos. No le hacían falta, pues era perfectamente capaz de expresar todo lo quería contar mediante imágenes.
La historia cuenta básicamente el reencuentro del amor de una pareja a punto de romperse trágicamente, con escenas tanto dramáticas y románticas como cómicas.
Imprescindible obra clásica, a la vez que intemporal e imperecedera.
La historia cuenta básicamente el reencuentro del amor de una pareja a punto de romperse trágicamente, con escenas tanto dramáticas y románticas como cómicas.
Imprescindible obra clásica, a la vez que intemporal e imperecedera.
dilluns, 17 de gener del 2011
El bicho insignificante
Selena era una diminuta hormiga en un mundo vasto, gigantesco, inabarcable. Aún siendo un insignificante bicho, no dejó de impresionarme durante todo el tiempo en que me fijé en ella. La primera vez que la vi se estaba peleando con una cáscara de pipa que la doblaba en peso y tamaño. No creo que haya ningún nutriente ahí dentro, le insinué. Más tarde descubrí sus verdaderas intenciones, cruzar la charca y alcanzar la pradera. Ella era así, valiente y segura de si misma, siempre luchaba sin cesar para cumplir su objetivo, y una vez cumplido, empezaba a pensar en el siguiente sin descanso alguno. Me sorprendió aquella filosofía de vida, acostumbrado como estaba yo a meditar cada paso y quedarme absorto tomando el sol, reflexionando sobre mi alrededor. Decidí seguirla, anotar sus pasos, ser su cronista. Me llamó desde un principio la atención la naturalidad con la que superaba los desafíos más complejos para alguien a priori tan poco dotado para ello. En ocasiones los planes no le salían del todo bien, se resbalaba y se despeñaba desde grandes alturas, se mojaba o se llevaba un zapatazo que la dejaba coja de dos o tres patas. Sin embargo volvía a levantarse, comprobaba sus desperfectos, y al verse en condiciones seguía su camino tan feliz, con el mismo garbo y la misma determinación.
Ella desconfió de mi desde el principio, aunque nunca transmitió ningún signo de molestia hacia mi. Supongo que en el fondo le agradaba un poco de compañía después de tanto tiempo andando sola. Decidió independizarse durante un traslado de la colonia, antes del seco y caluroso verano. Una inacabable fila de hormigas recorría ordenadamente todo el trayecto. Selena avanzaba con las demás cargada de materiales de construcción a sus espaldas cuando pregunto a la compañera que la seguía, Que vamos a hacer en la nueva colonia? Lo mismo que en la anterior, pero con mayor eficiencia, le respondió. Fue entonces cuando soltó la carga y rompió la fila campo a través.
Pese a la dificultad que entrañaba a veces el seguimiento, lleno de saltos, carreras, huidas y chapuzones no deseados, disfrutaba analizando sus peripecias. Uno podría llegar a la conclusión que Selena se movía simplemente por afán aventurero. Nada más lejos de la realidad. Ella perseguía una especie de ideal utópico, romántico, algo así como estar en equilibrio con todo ese inmenso mundo que tanto le costaba comprender. Para hacerlo lo recorría de arriba a abajo todo lo posible, asumiendo sus riesgos e intentando averiguar qué motivaba a todos los seres con los que se iba encontrando a actuar como lo hacían. Y siempre encontró justificación para esos actos, incluso para sus más temibles enemigos, y el conocer esas motivaciones le ayudó también a evitar esos peligros.
La única acción que no comprendió fue la que acabó con su vida, un absurdo e intencionado pisotón. Había salido más o menos indemne en otras ocasiones gracias a su pequeño tamaño, pero esta vez el agresor se ensañó arrastrando el pie a conciencia y nada pudo hacer Selena.
Era solamente un bicho insignificante, pensó el hombre seguramente con razón. Y éste siguió su camino. Sonó el timbre de la factoría y los trabajadores fueron entrando en fila de a uno para fichar. Cuando llegó a su puesto su superior le estaba esperando. Martinez! Se le traslada al sector 7G. Que voy a hacer allí?, preguntó. Lo mismo que aquí, pero con mayor eficiencia.
Ella desconfió de mi desde el principio, aunque nunca transmitió ningún signo de molestia hacia mi. Supongo que en el fondo le agradaba un poco de compañía después de tanto tiempo andando sola. Decidió independizarse durante un traslado de la colonia, antes del seco y caluroso verano. Una inacabable fila de hormigas recorría ordenadamente todo el trayecto. Selena avanzaba con las demás cargada de materiales de construcción a sus espaldas cuando pregunto a la compañera que la seguía, Que vamos a hacer en la nueva colonia? Lo mismo que en la anterior, pero con mayor eficiencia, le respondió. Fue entonces cuando soltó la carga y rompió la fila campo a través.
Pese a la dificultad que entrañaba a veces el seguimiento, lleno de saltos, carreras, huidas y chapuzones no deseados, disfrutaba analizando sus peripecias. Uno podría llegar a la conclusión que Selena se movía simplemente por afán aventurero. Nada más lejos de la realidad. Ella perseguía una especie de ideal utópico, romántico, algo así como estar en equilibrio con todo ese inmenso mundo que tanto le costaba comprender. Para hacerlo lo recorría de arriba a abajo todo lo posible, asumiendo sus riesgos e intentando averiguar qué motivaba a todos los seres con los que se iba encontrando a actuar como lo hacían. Y siempre encontró justificación para esos actos, incluso para sus más temibles enemigos, y el conocer esas motivaciones le ayudó también a evitar esos peligros.
La única acción que no comprendió fue la que acabó con su vida, un absurdo e intencionado pisotón. Había salido más o menos indemne en otras ocasiones gracias a su pequeño tamaño, pero esta vez el agresor se ensañó arrastrando el pie a conciencia y nada pudo hacer Selena.
Era solamente un bicho insignificante, pensó el hombre seguramente con razón. Y éste siguió su camino. Sonó el timbre de la factoría y los trabajadores fueron entrando en fila de a uno para fichar. Cuando llegó a su puesto su superior le estaba esperando. Martinez! Se le traslada al sector 7G. Que voy a hacer allí?, preguntó. Lo mismo que aquí, pero con mayor eficiencia.
dijous, 6 de gener del 2011
En Joan i la Maria
en Joan i la Maria es lleven junts cada matí
en el seu matalàs vell, deformat pels seus cossos
ell pren cafè i li dona un petó abans de sortir
ella esmorza tranquil•la, la llet i els dolços
en Joan i la Maria viatgen al carib aquest estiu
cercant potser aventures i emocions fortes
en un altre temps ella volia ser actriu
llavors ell li obria totes les portes
en Joan i la Maria parlen i es miren al mirall
que reflexa uns dies tendresa, d'altres recança
ella recorda els inicis, cada gest, cada detall
ell troba a faltar dies passats amb enyorança
en Joan i la Maria trien a la nit una pel•lícula
s'agafaran al sofà i es quedaran adormits
a ell li hagués agradat més anar de faràndula
ella es mira l'anell, relliscant entre els dits
en Joan i la Maria ara es diuen bona nit
es tapen, apaguen el llum sense més
ell està cansat o potser ja ho te tot dit
ella espera per somiar, no li cal dir res
en el seu matalàs vell, deformat pels seus cossos
ell pren cafè i li dona un petó abans de sortir
ella esmorza tranquil•la, la llet i els dolços
en Joan i la Maria viatgen al carib aquest estiu
cercant potser aventures i emocions fortes
en un altre temps ella volia ser actriu
llavors ell li obria totes les portes
en Joan i la Maria parlen i es miren al mirall
que reflexa uns dies tendresa, d'altres recança
ella recorda els inicis, cada gest, cada detall
ell troba a faltar dies passats amb enyorança
en Joan i la Maria trien a la nit una pel•lícula
s'agafaran al sofà i es quedaran adormits
a ell li hagués agradat més anar de faràndula
ella es mira l'anell, relliscant entre els dits
en Joan i la Maria ara es diuen bona nit
es tapen, apaguen el llum sense més
ell està cansat o potser ja ho te tot dit
ella espera per somiar, no li cal dir res
Subscriure's a:
Missatges (Atom)