he pujat aqui al terrat
és un desert assoleiat
amb plantes i espines
cables, tubs i antenes
el terra és de rajola gris
les parets, color ciutat
la roba estesa, blanca
i el cel, blau primavera
hi ha una barana de pedra
i un abisme de finestres
hi ha un aire que s'enfila
i un xivarri d'orenetes
altiplà de totxo i ciment
refugi del meu pensament
un cim de portes i escales
asil furtiu d'enamorats
el meu carrer dóna vertigen
a baix, minúscula, tota la gent
petites vides, grans anhels
i tots semblants, i diferents
arrepenjat a trenta metres
amb una ploma i tres llibretes
aquí al terrat el temps s'atura
i és com si fos a la natura
dimarts, 14 de maig del 2019
dimecres, 8 de maig del 2019
Ohlalà
El perfum de les acàcies dibuixava un somriure a les teves galtes, colrades i amb una prominència derivada del teu gest i la seva carnositat natural.
Tancaves els ulls mentre capturaves amb el nas les essències primaverals, i no podies veure com jo observava en aquell instant de felicitat, l'ondulació que l'encara fresc vent d'abril provocava a la teva faldilla llarga i als teus cabells mig agafats per un clip en forma de drac.
Ohlalà! , vas dir en obrir els ulls mentre canviava la direcció del vent i els aromes perdien consistència. Vas arrancar un somriure de mi, ens vam mirar amb complicitat i vam seguir el passeig entre els carrers plegats de gent aliens a les flors i a les nostres dèries.
Aquella imatge em va acompanyar molt de temps gravada a la memòria, més que totes les nostres converses més o menys profundes pendents de solucionar, més que l'escalfor de la teva pell les fredes nits de febrer, més que la teva mussaca i les teves espècies, més que la teva manera curosa de pronunciar paraules amb el teu particular accent.
Tu sempre deies que la comunicació és el més important, que d'un temps ençà ho solucionaves tot parlant, i segur que tens raó. Per a un cinèfil romàntic però, el llenguatge no parlat és tant o més important que el parlat, els gestos, les olors, els colors, les mirades, les carícies. I és per això que, entre totes les petites o grans converses que vàrem tenir, aquell Ohlalà! ple d'aromes, de galtes vermelles, de faldilles ondulants i de llavis alegres és l'única paraula que recordo de tu.
Tancaves els ulls mentre capturaves amb el nas les essències primaverals, i no podies veure com jo observava en aquell instant de felicitat, l'ondulació que l'encara fresc vent d'abril provocava a la teva faldilla llarga i als teus cabells mig agafats per un clip en forma de drac.
Ohlalà! , vas dir en obrir els ulls mentre canviava la direcció del vent i els aromes perdien consistència. Vas arrancar un somriure de mi, ens vam mirar amb complicitat i vam seguir el passeig entre els carrers plegats de gent aliens a les flors i a les nostres dèries.
Aquella imatge em va acompanyar molt de temps gravada a la memòria, més que totes les nostres converses més o menys profundes pendents de solucionar, més que l'escalfor de la teva pell les fredes nits de febrer, més que la teva mussaca i les teves espècies, més que la teva manera curosa de pronunciar paraules amb el teu particular accent.
Tu sempre deies que la comunicació és el més important, que d'un temps ençà ho solucionaves tot parlant, i segur que tens raó. Per a un cinèfil romàntic però, el llenguatge no parlat és tant o més important que el parlat, els gestos, les olors, els colors, les mirades, les carícies. I és per això que, entre totes les petites o grans converses que vàrem tenir, aquell Ohlalà! ple d'aromes, de galtes vermelles, de faldilles ondulants i de llavis alegres és l'única paraula que recordo de tu.
dimecres, 9 de gener del 2019
Ulls Negres
ara que puc mirar enrere, ara que sóc gran
si em pregunteu com ha anat tot plegat
de tot el que he viscut, he vist i he sentit
tres coses només recordo a la vida
el somriure de ma mare mentre em vestia
quan era molt petit
la olor del bosc el primer dia d'estiu
al empordà
el primer cop que vaig sentir els teus ossos
contra el meu cos
de tota la resta res no m'ha quedat
tot s'ha esvaït com un núvol
una barreja de records difosos, foscos
una rutina de vivències banals
mireu he rigut molt i també he plorat
pujat molts cims, banyat a molts mars
he conegut molts plaers i gent diversa
rondat molts carrers, moltes fondes
però tres coses, i no més, recordo a la vida,
l'escalfor dels teus ossos contra el meu pit
la olor del bosc el primer dia d'estiu
el somriure de ma mare quan era petit
*Inspirat
en el text meravellosament interpretat per Marcello Mastroiani a
la pel.lícula Ojos Negros (Nikita Mihalkov, 1987):
Yo
he vivido cada día como si fuera una parodia, una mala imitación. Lo he
tenido todo… y nada. Ni una verdadera casa, ni una verdadera familia…
Ni siquiera mi hija, que nos parecemos como dos gotas de agua: no me
acuerdo de nada. Si muriese en este momento y el Padre Eterno me dijera:
“Romano ¿qué recuerdas de tu vida?”… La nana que me cantaba mi madre
cuando era pequeño…, el rostro de Elisa en la primera noche… y las
brumas de Rusia…
diumenge, 25 de juny del 2017
Échame a mi la culpa (Los Secretos)
Sabes mejor que nadie
que me fallaste.
Que lo que prometiste
se te olvidó.
Sabes a ciencia cierta
que me engañaste.
Aunque nadie te amara
igual que yo.
Lleno estoy de razones
para despreciarte,
y sin embargo
quiero que seas feliz.
Y allá en el otro mundo
en vez de infierno,
encuentres gloria
Y que una nube de tu memoria,
me borre a mí...
Dile al que te pregunte,
que no te quise.
Dile que te engañaba
que fui lo peor.
Echame a mí la culpa,
Cúbrete tú la espalda,
con mi dolor.
Y allá en el otro mundo
en vez de infierno,
encuentres gloria
Y que una nube de tu memoria,
me borre a mí...
dilluns, 27 de febrer del 2017
Coloquio (Emily Dickinson)
Había muerto yo por la Belleza;
me cercaban silencio y soledad,
cuando dejaron cerca de mi huesa
a alguno que murió por la Verdad.
En el suave coloquio que entablamos,
vecinos en la lúgubre heredad,
me dijo y comprendí: Somos hermanos
una son la Belleza y la Verdad.
Y así, bajo la noche, tras la piedra,
dialogó nuestra diáfana hermandad
hasta que el rostro nos cubrió la hiedra
y los nombres borró la eternidad.
me cercaban silencio y soledad,
cuando dejaron cerca de mi huesa
a alguno que murió por la Verdad.
En el suave coloquio que entablamos,
vecinos en la lúgubre heredad,
me dijo y comprendí: Somos hermanos
una son la Belleza y la Verdad.
Y así, bajo la noche, tras la piedra,
dialogó nuestra diáfana hermandad
hasta que el rostro nos cubrió la hiedra
y los nombres borró la eternidad.
dimarts, 17 de gener del 2017
Fred
la blanca llum de gener il·lumina els carrers
ànimes erren amb guants i gorres de llana
de sobte tot és hostil, desconegut, llunyà
el que una vegada fou acollidor i proper
el vent del nord arrossega la fullaraca
remena els records, refreda els anhels
i la seva imatge freda i distant retrobo
aquells ulls blaus clavats com cristalls
a mida que la curta tarda s'omple de nit
una quietud hivernal envaeix les estances
que buida les entranyes i alenteix els cors
com enyoro els seus ossos, petits i punxeguts
la matinada arribarà, i un altre, i un altre
i passarà la fredorada, i la primavera tornarà
un darrera l'altre tots cauran els seus petons
s'aniran desenganxant, de la meva pell gelada
ànimes erren amb guants i gorres de llana
de sobte tot és hostil, desconegut, llunyà
el que una vegada fou acollidor i proper
el vent del nord arrossega la fullaraca
remena els records, refreda els anhels
i la seva imatge freda i distant retrobo
aquells ulls blaus clavats com cristalls
a mida que la curta tarda s'omple de nit
una quietud hivernal envaeix les estances
que buida les entranyes i alenteix els cors
com enyoro els seus ossos, petits i punxeguts
la matinada arribarà, i un altre, i un altre
i passarà la fredorada, i la primavera tornarà
un darrera l'altre tots cauran els seus petons
s'aniran desenganxant, de la meva pell gelada
dissabte, 25 de juny del 2016
Cançó del dubte (Manel)
Una veu li preguntava «què seràs quan siguis gran?»
La meva amiga callava i somreia cap avall.
Qui tornés a aquella tarda a prendre foc
i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!
Quan el pare preguntava «quina feina trobaràs?
La meva amiga, rabiosa, intentava no plorar
i el cervell jove repassava les opcions
i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons
però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.
I sortíem a les nits,
«va, demà ho farem millor»,
mentre el dubte ens observava.
I sentíem créixer dins
gairebé una decisió
però era el dubte que jugava
amb tot allò que era bo
amb tot allò que era bo.
Si un bon noi li preguntava què collons volia que fes.
La meva amiga dubtava i s'arrambava contra ell
i s'adormia prometent-se que demà
sabria estar contenta al seu costat.
Desgraciats si sabeu el gust que fa els
petons que fem dubtant!
T'has quedat mirant un prat
esperant que neixin flors
mentre el dubte les matava.
T'has quedat tota la nit
observant com dorm un cos,
mentre el dubte reclamava
tot allò que era bo
tot allò que era bo.
Ha passat a mig matí,
m'ha tocat amb unes mans
plenes d'ungles despintades.
No tenia gaire temps,
però passava pel veïnat
i em volia dir que ara
ho té molt clar.
La meva amiga diu que ho té molt clar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)