Lila

A la Joana li agradaven les margarides, li agradaven per la seva senzillesa, els seus colors purs, la seva manera d'obrir-se al sol, sense res a amagar. El seu petit jardí n'era ple, de tots els colors i mides, donar-hi una ullada en plena primavera era com passejar dins un llenç impressionista.
Una de les plantes però, una de petita, de recent adquisició, de pètals color lila, semblava no adaptar-se be en aquell racó de món. A la Joana li estranyava, doncs coneixia tots el secrets per fer lluir les seves margarides. Aquesta però, contenia un pom de flors ben alimentades que mai les havia vist obertes ni els dies més lluminosos. Havent provat ja totes les ubicacions, testos, minerals i terres, va pensar que potser el problema no era pas físic, ensopida com semblava la planta, amb les flors arreplegades sobre si mateixes, amb timidesa, amb un recolliment discret que transmetia una tendresa entranyable. Potser per això la Joana estava decidida a posar-hi remei, i recordà les ensenyances de la iaia, que solia xerrar amb tots els éssers de la terra, ja fossin humans, bèsties, plantes o la ràdio. Va començar explicant a la margarida les notícies recents mentre fullejava una revista o un diari, però de seguida es va adonar que allò no era una bona pràctica. Decidí llavors parlar de qüestions més personals, afers familiars, anècdotes, vivències quotidianes, trossets de vida, procurant transmetre sempre alegria i optimisme en els seus relats.
Els dies passaven i la planta no semblava reaccionar, si de cas una lleugera tendència de les flors a encarar-se a la banqueta on solia seure la Joana a xerrar. Potser era només un percepció subjectiva, però la Joana així ho creia i això li feia continuar la teràpia amb il•lusió. Es va anar acostumant a explicar-ho tot a la Lila (així l'anomenava en confiança) de tal manera que si un dia passava alguna cosa especial i no li ho explicava es sentia inquieta i afanyosa de fer-ho.
Una nit, quasi de matinada, la Joana va arribar a casa després de viure una d'aquestes històries que succeeixen de tant en tant, de les que obren una ferida i t'esquerden el cos per dins. Sense obrir cap llum, va entrar el jardí i es va agenollar davant la Lila, abraçada al test entre llàgrimes va deixar anar a mitja veu tot el drama.
L'endemà la Joana s'aixecà neguitosa, amb càrrec de consciència per haver transmès tot el seu malestar a la Lila. Quan va entrar al jardí, una, dues, tres, quatre, cinc, fins a sis flors d'un lila intens s'aixecaven al sol, alçades i llampants. Cada pètal semblava una pinzellada fresca i precisa, ferma però delicada. La Joana es va quedar asseguda a la banqueta durant hores, sense dir res, no era ella qui parlava aquesta vegada. Al capvespre les flors es van tornar a tancar i la Joana es va retirar amb un bona nit i un somrís als llavis.
Potser el científics diran que les llàgrimes de la Joana foren l'abonament just i precís que la planta necessitava per reeixir, a ella però li agrada més pensar que la Lila és com una d'aquelles amigues cara de veure i que et treu de polleguera tres-cents seixanta quatre dies l'any, però et dedica un dia sencer i et fa costat quan més ho necessites.