dimarts, 15 de juny del 2010

La de blat
























La nostra cervesa de blat l'hem acabada a punt per refrescar-nos la gola aquest estiu. Te una espuma blanca i consistent, cremosa. Aroma a cítric madur. El sabor és inicialment net i refrescant, que va donant pas a gustos afruitats. Final moderadament amarg, potser un pel excessiu.

dijous, 10 de juny del 2010

Canino (Giorgos Lanthimos, 2009)

La película más sorprendente de este año nos llega de Grecia, con la cual uno se queda expectante todo el tiempo, a verlas venir, esperando con ansia la siguiente surrealista escena o diálogo para desentramar un poco más la inquietante historia.
Que se te caiga un canino y esperes un regalo del ratoncito Pérez es algo normal si tienes cinco años, pero cuando algo parecido piensas que va a ocurrir a la edad en que ya se tiene barba o menstruación, significa que algo raro pasa. Es como cuando nuestros padres y abuelos creían convencidos que España era una grande y libre (bueno, no todos lo creían), pensamientos inducidos por la falta de información (o más bien dicho, información tergiversada), unida a dosis de represión y aislamiento del exterior.
Eso mismo les ocurre a nivel unifamiliar a los protagonistas de esta película, viven en un mundo ficticio, limitado por el espacio de la parcela de su casa, con sus propias reglas y lenguaje. La historia discurre a un ritmo pausado, cerebral, se nos muestra casi a modo de documental, sazonado con exquisitas dosis de humor negro. De esta manera todo parece más creíble y poco a poco vamos entendiendo todo el tinglado que hay organizado en esa casa.
Quizás como punto negativo en mi opinión, pienso que Giorgos Lanthimos no supo encontrar un buen final a la película, no le culpo, me lo imagino releyendo el guión medio acabado y pensando, “a ver como termino ahora esto”.
Recomendada para todos los buscadores de algo original a la vez que entretenido. Permite además, una dosis de reflexión sobre como actúan ciertos tipos de sociedades para controlar a sus individuos a su merced.

dissabte, 5 de juny del 2010

Les Sabates

Tenia bastant clar que estava somiant, les parets de casa oscil•laven, regalimaven pintura i les rajoles del terra intercanviaven les seves posicions com si es tractes d’un trencaclosques. Jo estava tranquil, la peculiaritat del meu voltant no se’m feia hostil, sinó simplement estranya. No m’impedia continuar amb les meves activitats assignades per aquell dia, i no eren altres que esmorzar i sortir al carrer a comprar unes sabates. No se perquè havia de fer precisament això, però en un somni un no es pregunta aquestes coses.
Em vaig dirigir a la cuina per menjat una mica de fruita. Les parets, aquestes si, restaven normals i blanques, les rajoles, immòbils. En canvi, la nevera tremolava, com si tingues fred i dels fogons saltaven serpentines pels forats del gas. Em vaig sentir afortunat de no necessitar ni escalfar res, ni obrir la nevera fredulica. Desgraciadament la fruita surava i es desplaçava per l’aire amb rapidesa. Vaig aconseguir no sense esforç atrapar una taronja i llevar la pell amb les mans, doncs els ganivets descansaven al calaix totalment flàcids, adormits. Un cop pelada la taronja, l’interior no era més que una pilota de tenis, així que vaig pensar, donades les circumstàncies, en deixar córrer el tema del esmorzar.
Vaig dirigir-me a la porta de sortida a l’escala, era oberta, el problema és que no hi havia escala, només un forat. Com era conscient d’estar en un somni em vaig armar de valor i vaig decidir saltar al buit, i no, ni vaig caure ni em vaig despertar. Senzillament estava davant de la porta de sortida al carrer, però aquesta era tancada.
Ding dong! Truquen a la porta, no sabia que tingues timbre, pensava. Al obrir hi havia un policia, em va ensenyar un parell de sabates i una taronja pelada. Es de vostè això? No vaig saber molt be que respondre, la taronja potser si que era meva però les sabates encara no les havia comprat, amb la boca petita vaig respondre, potser si... M’haurà d’acompanyar a comissaria!, va replicar el policia.
Curiosament la comissaria estava al costat de casa, però s’entrava per una sabateria. A dins, hi havia uns quants clients descalçats, desconec si estaven provant-se sabates o estaven detinguts. Els encarregats de la comissaria em miraven molt malament, i anaven armats amb calçadors. Tinc dret a una trucada? Vaig preguntar. Això és un somni, no una pel•lícula!, va respondre una dependenta. Llavors, després de rebre un cop de calçador a l’esquena, em van tancar en una capça de sabates, i des de aleshores que encara sóc aquí.
No se quant temps porto en aquest lloc, cada matí em donen una taronja per esmorzar, però quan li trec la pell es torna una pilota de tenis, llavors la faig rebotar contra el terra, torna a rebotar contra la paret de la caixa, em torna a les mans, i torno a començar. Així passo les hores fins que em porten el sopar, una sopa de lletres amb la que he aconseguit escriure aquesta carta. Poder-la escriure ha estat una llarga i complexe tasca, doncs la sopa és de lletres vocals, només els diumenges em porten les consonants, així que no se quantes setmanes he trigat en aconseguir totes aquestes paraules.
Ja no se si estic en un somni o sóc una sabata amb sobredosi de naftalina, espero que algú llegeixi aquesta carta i pugui fer alguna cosa. Si em voleu alliberar, hauríeu de comprar unes espardenyes blanques de la talla trenta nou, si us plau, us ho agrairia eternament.

dijous, 27 de maig del 2010

L'home d'aigua

Vet aquí la història d'un home, valent, singular, original i temerari. Un home obsessionat, enamorat per l'aigua en forma de pluja, "l'estat més pur de l'aigua, el primigeni" segons les seves paraules. Era tal el seu amor per aquest element, que absolutament en totes les pluges de l'any, ja fossin espurnes d'aigua que els costa arribar al terra, ja fossin xàfecs llampegosos i torrencials, o cristal•lines i multiformes volves de neu, ell sortia a mullar-se, a empapar-se sense contemplacions.
Ja de ben petit, desobeint les recomanacions dels seus mestres i familiars, anava perseguint els ruixats, pel carrer, al pati, al terrat de casa. Agafaràs un pulmonia! On se es vist! li cridava la iaia. Més d'una vegada, castigat a dins de casa, tan gran era el seu estat d’histèria i rebequeria al sentir les gotes impactar sobre el celobert, que finalment el deixaven sortir a mullar-se per no sentir-lo. Au ves, ja t'apanyaràs!
Res va canviar quan va ser més gran i més senyor dels seus actes, de dia o de nit, allà on fos, ell es posava sota la cortina d'aigua, quasi immòbil mirant al cel o simplement caminant lentament entre les gotes.
Quan se li preguntava sobre el perquè d'aquest comportament quasi sempre contestava el mateix "Jo la necessito a ella, i ella a mi", responia, com si parles de la seva estimada.
A mida que va anar posant anys, es va recloure cada vegada més dins el seu món, i les seves altres activitats varen anar perdent força, al contrari que la seva principal raó de viure, l’aigua. Els darrers temps, vivia en un poble de muntanya, potser per estar a prop de les abundants precipitacions de la comarca, o potser per sentir-se més còmode lluny de les multituds. La seva arribada va ser rebuda com tot un esdeveniment al poble, i no van faltar els qui el van titllar de llunàtic i mal exemple per les criatures. “Els excèntrics passen desapercebuts a la gran ciutat, dissimulats entre tanta gent, formen part del mobiliari urbà, com una estàtua o un aparador”, va admetre en una ocasió.
La última nit que se’l va veure hi havia lluna plena, i una boira espessa omplia tota la vila, fins i tot entrava dins les cases i es mesclava amb el fum de les llars (enceses a tot drap en aquell període de l’any), creant una atmosfera inquietant. La boira va donar pas a una intensa pluja continuada i mantinguda durant tota la nit. Ell era a fora, com sempre, assedegat, feliç.
Al matí va tornar la boira i l’home més vell del poble, amb qui havia fet amistat, va ser el primer en aixecar-se. Va anar a cercar “el noi de l’aigua”, com el solia anomenar, per tots els racons habituals on solia romandre, però no el va trobar. Al tornar, la plaça estava plena com qualsevol dia de mercat, ningú va preguntar. Furiós i enrabiat, va començar a cridar; “Desagraïts! Arribarà un dia en que ningú de nosaltres viurà en harmonia amb els elements, i quan aquests vegin que ja no els necessitem, deixaran de servir-nos. I que farem llavors! Potser les nostres llàgrimes regaran els camps? Seguiu comprant, seguiu, i torneu a casa per omplir-vos la panxa, demà tornarà a sortir el sol al capdavall.
Una perseverant sequera ha envaït aquella zona des de llavors. Curiosament, dalt de les muntanyes, un estany d’aigua freda i cristal•lina brolla de forma misteriosa d’entre les pedres. Diuen, que a les nits més calmes i fosques, unes petjades solen aparèixer durant uns instants a la superfície de l’aigua.

La Condición Humana I, II, III. (Masaki Kobayashi, 1959-1961)

Después de gozar con el ciclo de Kurosawa en la Filmoteca de Catalunya, me quedaron más ganas de cine clásico japonés, así que le hinqué el diente a esta trilogía de Kobayashi. Me propuse ver la primera parte para ver si me enganchaba, y al finalizar las más de nueve horas de metraje (no seguidas, no nos pasemos) puedo decir que no me hubiera importado una cuarta parte. Y es que uno se acaba encariñando del bueno de Kaji, un hombre íntegro, pacifista, humanista y socialista, que piensa por si mismo y no duda en llevar la contraria ante la injusticia, por mucha que ésta sea promovida por el estado o aceptada por la gran mayoría.
La Condición Humana es una producción básicamente antimilitarista, dividida en tres películas, que a su vez están subdivididas en dos partes cada una, aunque todo sucede de manera en que solamente se puede entender como una sola historia. Está ambientada en el período final de la segunda guerra mundial, donde el ejército imperial Japonés lucha por mantener la zona ocupada en la región china de Manchuria.
Kobayashi consigue una obra redonda en todos los aspectos que hacen del cine un arte, dirección, interpretación (a destacar Tatsuya Nakadai, que le da carisma a su personaje en todo momento), fotografía, música, guión, etc. Pese a la larga duración a la película no le sobra nada, y no se hace pesada ni lenta (aunque es mejor estar un poco familiarizado con cine oriental).
En primera parte, titulada No hay amor más grande, Kaji acepta trabajar en un campo minero de Manchuria. De esta manera consigue librarse de ir al frente y casarse con su esposa Michiko. Allí será el encargado de supervisar a los obreros, muchos de ellos prisioneros de guerra chinos. Su intención será, fiel a sus principios, mejorar las pésimas condiciones de los trabajadores, y así conseguir mejorar también la productividad. Se empieza a vislumbrar en esta primera parte la dificultad en hacer lo moralmente correcto en una sociedad en guerra, con una disciplina militar basada en el servicio a la patria por encima de los valores humanitarios.
Esta situación se ve incrementada en la segunda parte El camino a la eternidad, donde Kaji es enviado al frente. Allí se enfrentará constantemente, bajo durísimas condiciones, a la autoridad militar, dando lugar a numerosas represalias. Pese a ello, consigue ser ascendido gracias a su valentía e inteligencia.
En la tercera parte, La plegaria del soldado, Japón ha sido derrotada por los soviéticos en Manchuria, y los supervivientes huyen donde pueden o son hechos prisioneros. Kaji lucha por sobrevivir y volver a casa con su esposa, esquivando a los rusos, chinos e incluso a sus propios paisanos, quienes le acusan de desertor. Vemos a un Kaji que ha evolucionado durante el conflicto, es ya un soldado experto, y machacado por la guerra y el hambre, olvida en ocasiones sus principios para seguir adelante. Y seguirá luchando hasta el sobrecogedor y espectacular final.
En definitiva, excelente producción sobre como actuamos las personas bajo las circunstancias que nos rodean, sobre lo absurdo de los autoritarismos, sobre la envidia y la codicia, sobre la amistad y el amor, es decir, sobre la condición humana.



Menuda (J.M. Serrat)

M'he de confessar, el títul d'aquest blog es va inspirar en aquesta cançó.



Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.

Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.

Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs
i em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.

Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.

Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

diumenge, 2 de maig del 2010

Exposició

Esteu tots convidats, improbables visitants d'aquest blog.