En Bernat era un colom comú (Columba livia), un entre els milers que recorren la ciutat de Barcelona. Però en Bernat no era un colom qualsevol, podem dir que tenia personalitat, o més aviat ocellalitat. Ell no es divertia corrent pels parcs picotejant molles de pa, o empastifant els monuments de la ciutat, a ell li agradava observar els altres ocells, veure planejar les gavines a la vora del mar, o veure els pardalets fent saltirons i aixecant ràpidament el vol. A l'estiu sovint es quedava embadalit seguint les acrobàcies aèries de les oranetes, fins i tot se’l havia enxampat algun cop xerrant amb les cotorres, dalt d'una palmera. En Bernat no entenia perquè les seves plomes eren tan grises i descolorides, a ell li hagués agradat ser com els periquitos, ben llampant i parlador. Tot plegat feia sentir trist a en Bernat, perquè es trobava fora de lloc, desubicat, confós i sol, perquè la seva conducta feia que no estigués ben vist pels seus congèneres.
Però hi va haver un dia que tot va canviar. Era un dia lluminós, assoleiat, net i clar, en Bernat estava plantat a dalt d'un dels terrats més alts de la ciutat, a prop del mar, badant com sempre. De sobte un bola de colors va passar molt a prop seu, a una velocitat endimoniada. Ell no s'ho va pensar dos cops i la va seguir com si li anés la vida. La bola anava ben de pressa i a en Bernat li costava cada vegada més i més seguir-la, fins que va arribar un moment en que només veia un punt a l'horitzó que anava canviant de color, i poc a poc es va fondre fins desaparèixer. En Bernat s'havia esforçat molt per atrapar aquella cosa, estava extasiat, fos. A més havia volat tant i tant de pressa que ja no era a la ciutat, de fet no sabia on era.
Llavors va fer un gir de tres-cents seixanta graus i va observar acuradament el seu entorn. Al principi es va espantar una mica, però després va tornar a fer un altra volta, molt lentament i amb els ulls ben oberts. Es trobava a prop del mar, aquell mar que havia vist dia rera dia a la ciutat, però per una estranya raó li va semblar que tenia un color més intens que mai, fins i tot va trobar diferents matisos de blau a l'aigua, i la platja li semblava una acumulació de grans de sorra i res més. Més endins una pineda donava la benvinguda al vent amarinat que bufava en aquell instant, i aquell bosc tenia una extensió que en Bernat no havia vist mai. Al acabar el bosc, unes quantes volades més endins, uns camps llaurats de formes perfectament rectangulars omplien una bona extensió de terra, fins arribar quasi a l'horitzó, on s'endevinava un campanar i unes poques cases. Els camps anaven canviant de color depenent del seu estat i del producte conreat, i un camí estret, de terra, amb flors a les vores i algun que altre toll d'aigua es donava pas entre les plantacions i les tiges de cereals, que el vent feia anar de manera uniforme cap a un costat o l’altre.
En Bernat no va tornar mai a la ciutat. Alguns diuen que es va tornar boig i que sovint se’l pot veure picant troncs amb el bec, altres diuen que es va fer pescador, i es passeja per la platja amunt i avall, normalment amb un peix al bec, encara bellugant. A ciutat corre la veu que al bosc, en Bernat va fer pinya amb altres ocells estrafolaris, entre ells un lloro que no parlava, un periquito del Barça, una gallina amb ànsies de volar, i un aneguet lleig. Tampoc es va saber mai que era aquella bola de colors que perseguí, potser era un meteorit, potser un miratge, potser només era en Bernat trobant-se a si mateix.
FI
Dedicat a tots els coloms de Barcelona, i a la Maite, qui em va fer pensar en la singularitat de totes les criatures de l’univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada