L'estel fugaç

Era negre nit i el cel estava fosc, quan sobtadament va aparèixer del no res un estel lluminós, de llum blanca i serena. Jo me’l vaig quedar mirant, al principi amb certa incredulitat, però poc a poc s'anava fent més intens, fins que va esdevenir una mena de llum hipnòtica, com una llar encesa una nit d'hivern, o com una lluerna voletejant una nit d'estiu.

Per uns instants vaig imaginar que aquell estel m'acompanyaria per sempre, que seria el meu protector i que amb el seu feix de llum em mostraria el camí a seguir. Però l'estel era fugaç, com els somnis, com els focs d'artifici, i va desaparèixer tal com havia vingut, deixant una rastre d'una llum blavosa, també efímera. El cel va tornar a quedar fosc, però aquella foscor no era com la que hi havia abans, deguda a la absència de llum, aquesta foscor era més negre, i deixava una sensació de soledat i melangia.

Diuen que el cel es ple d'estrelles, que n'hi ha milers, i que tots en tenim una per nosaltres, que només l'hem de buscar, i que fins i tot de vagues és ella qui et troba a tu.

I diuen que quan veiem un estel fugaç, vol dir que algú ha trobat la seva estrella, i aquesta baixa a la terra. No se si tornaré a veure el meu estel fugaç, potser ja ha baixat i no el retrobaré, potser només ha canviat de lloc, perquè li agrada jugar, que el busquin, moure's, sentir-se desitjat. O potser no tothom te el seu estel, i el seu destí és mirar sempre les estrelles, i escriure sobre elles.