Avui he vist la felicitat, tenia forma de dona, fins i tot li he fet dos petons. Era alta, esvelta, eixerida, caminava alçada, anant amb compte en no donar un mal pas amb les seves xancles, i això li feia moure's d'una manera mig còmica mig sensual. Tenia el cabells llargs i ondulats, el ulls grossos, vius, les galtes rosades li donaven un to vital, els llavis dibuixaven permanentment un somriure tot i que els movia amb rapidesa per articular una paraula darrera l’altra.
Parlava de pressa, sense parar, jo sovint li contestava amb monosíl·labs, altres vegades m’afanyava a explicar-li alguna anècdota divertida abans que em marxes del cap, a la que ella replicava amb una de mes grossa. Hem va explicar els seus viatges, les seves festes d’aniversari, de disfresses, a casa d’un amic i de l’altre, a un país i a l’altre.
Després la conversa es va posar mes transcendental, i van sortir a la llum les seves últimes parelles, la de fa tres mesos, la de fa quatre, la de l’any passat, l’amic actual del que dubte, (segurament l’ha conegut en una de les festes a les que feia referència anteriorment, pensava jo per dins).
Va ser en aquell moment en el que vaig deixar de veure-la com un dóna amb qui estava mantenint una conversa. A sobre la taula, entre la meva cervesa i la seva, s’aixecava un mirall, en ell es reflectia un món jove, viu, amb empenta, sense complexes, un món on mai he estat físicament i en el que probablement mai no hi seré, tant proper i tant allunyat a la vegada. Ja no importava que el que digués o el que fes, sabia que no la tornaria a veure.
El comiat ha estat trist, fred, al menys per a mi, ha marxat escales avall, amb pas ferm, al contrari que jo, ensopit, pensatiu. He tornat al meu mon, toca seguir somiant, rumiant més del compte, escrivint, gaudint de petits plaers, més propers, potser més entranyables, en definitiva, d’aquest costat del mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada